Qui és el responsable de la meva salut?

La salut és un dels bens més preuats, el dret a la salut és un dels principals drets humans i buscar maneres de mantenir-la o de recuperar-la és un dels principals focus de recerca de la humanitat. Des de sempre hem lluitat per la salut , però de vegades cal fer-se algunes preguntes que porten a camins incòmodes.

Qui és el responsable final de la meva salut? Jo mateix? El metge? El sistema nacional de salut? La societat en general? El Déu en el que cregui?

La OMS afirma que “gaudir del grau màxim de salut que es pot aconseguir és un dels drets fonamentals de tot ésser humà”. Això comporta, d’una banda, el dret de les persones de controlar la seva salut i el seu cos sense ingerències. I d’altra, el dret d’accés a un sistema de protecció de la salut que ofereixi a totes les persones les mateixes oportunitats de gaudir del grau màxim de salut que es pugui assolir.

Per descomptat, posar en pràctica els drets és un dels temes pendents que té la humanitat en general, però ara voldria centrar-me en el primer punt. Tenim dret a controlar la nostra salut i el nostre cos. Entenc que, a més del dret, també és la nostra responsabilitat. Potser soc de la vella escola però es que sempre entenc els drets units a responsabilitats. De manera que la nostra salut és, primer que res, responsabilitat nostra.

Això comporta un problema ja que la majoria no tenim coneixements de medicina suficients per prendre segons quines decisions sobre la nostra salut. Això no vol dir que siguem ignorants del tot i algunes coses sí que les hauríem de tenim clares. Per exemple, si decidim fumar, no podem al·legar que ignorem que és perjudicial per la nostra salut. Però altres coses no les podem saber. Hem de triar un tipus de medicament o un altre? Una teràpia o una de diferent? Cirurgia o tractament conservador? Colonoscòpia o càpsula colónica? La sort de viure en una societat desenvolupada és que podem fer confiança als entesos amb l’esperança que ens donaran informació fiable sobre el que és convenient.

Aleshores el problema és triar els entesos. Una altra tria per la que, potser, no tenim prou informació. O potser es que de vegades hi ha massa informació (o massa dades) sense filtrar i acabem en un mar de confusió. Però això no treu que la responsabilitat de la nostra salut segueix sent nostra. Si decidim posar-nos en mans d’un terapeuta que aplica les tècniques de l’antic Egipte faraònic, és la nostra decisió i n’hem d’assumir el risc i les conseqüències.

Aquests dies, amb la posada en el punt de mira mediàtic de la homeopatia hi ha qui ha descobert, amb sorpresa, que no era una teràpia basada en prendre productes naturals i que la manera de preparar els productes era bastant més rebuscada del que tenien en ment. Un problema de percepció que apareix en moltes pseudomedicines. Tothom és lliure de fer servir el tipus de tractament que estimi més convenient, però cal fer-ho ben informat. Sense una bona i correcta informació, la llibertat per triar queda en un grapat de boniques paraules que perden tot el seu valor. Però això també és una mica conflictiu. Un és responsable de les fonts d’informació que tria, però la comunitat mèdica i científica també tenen la responsabilitat d’oferir aquesta informació, de manera clara i entenedora.

I en aquest aspecte la cosa queda una mica confosa. La informació ja hi és per tothom qui la vulgui buscar. El que passa és que pot quedar oculta per una allau de propaganda de pseudoteràpies mogudes més per les modes i interessos de tota mena. Un metge pot argumentar que la seva feina, a més d’intentar curar als pacients, és donar informació, però no iniciar croades contra els infinits disbarats que es poden trobar per la xarxa. De manera que, al final, tornem al punt de partida. Cadascú és responsable de la seva salut i triar en mans de qui la poses és una manera d’exercir aquesta responsabilitat.

5 comentaris

  • Antoni Cuadrench i Fort

    13/03/2016 23:39

    Tots tenim el deure de vetllar per la nostra salut. Per assumir-ne la responsabilitat ens calen coneixements del cos i les malalties com també l’assessorament de personal expert.
    Confiiar amb els metges és molt important, però malhaurdament no ho curen tot, si bé sens dubte són els que més en saben.

  • IPM

    12/03/2016 14:55

    M’envolto de gent que dona Dalsi a la mínima que la criatura té una dècima (algú els ha explicat què és la febre i pe a què serveix), que es prenen un ibuprofè a la mínima que tenen una mica de mal de cap, que demanen un antibiòtic , sigui virus o sigui bactèria (tant li fot) el que l’hagi infectat,….sí, vivim en una societat on no hi ha informació científica pel “pacient ” i no es dóna cap mena de possiblitat de ser responsable,…perquè ens quedem amb el “prengui això” i ja està,….i tampoc saps què et dóna el metge,…..ah!!! però ara resulta que els “ignorants” són els de les pseudomedicines,…quins nassos! Com diu el Dr Gervás, potser es tracta de “no fer mal” més que de curar,….i per cert, el mètode cientific,…fa temps que està en mans de les grans empreses, a qui volem enganyar? encara estem amb allò que l’Ariel renta millor perquè ho ha demostrat la ciencia??

  • Pere

    12/03/2016 10:35

    Jo ho tinc clar. Quan em vulgui suicidar optaré per una sobredosis d’homeopatia. Per probar…

  • Pons

    11/03/2016 10:10

    Aquí també hi hauria d’entrar el tema de la publicitat enganyosa i veure fins a quin punt es delicte dir per exemple que un “tractament” homeopàtic funciona més enllà del efecte placebo.

  • Carquinyol

    11/03/2016 9:00

    Un dels problemes que hi ha avui en dia és justament que tenim accés a un volum tan gran d’informació que es fa difícil triar quina és útil i quina no.

    En tot cas, apunta’m a mi també a la vella escola: els drets comporten responsabilitats, no som nens petits i ens hem de comportar com a tal.

    I si per fer-ho necessitem fonts d’informació i de fàcil accés demanem-les, tant pel tema de la salut com per molts altres (legal, financer…)

    Després, ja serà responsablitat de cadascú fer-li cas o no, però almenys tenir-ho.