Deixeu Galileu en pau!

Ja és gairebé un clàssic que, quan es discuteix amb un seguidor d’alguna pseudociència, no triguin gaire a esgrimir que Galileu va ser ignorat pel coneixement oficial del seu temps, però que finalment la història li va donar la raó. És una manera poc subtil de posar-se en el paper de víctima a la que el poder establert intenta esclafar malgrat tenir la veritat de la seva part.

El recurs dialèctic és comprensible, però bastant poc convincent. En primer lloc perquè les discussions de Galileu van ser sobretot amb l’Església. Una institució que, especialment en aquells temps, no acostumava a fer cas de les dades objectives. En realitat la història de Galileu és la d’una topada entre algú que esgrimia dades i algú que només disposava de creences i fe. Si els seguidors de les pseudociències s’identifiquen amb algun bàndol hauria de ser amb el de l’Església, però es poc probable que ho reconeguin.

De totes maneres hi ha un detall que, hàbilment passen per alt. És cert que Galileu va lluitar en solitari contra les creences establertes en aquell temps fins que el pes de les dades el va rehabilitar a ulls de la història. Però allò va ser un cas excepcional. El més habitual és que aquells que lluiten en solitari contra els coneixements establerts… estiguin equivocats.

Randolph Kirkpatrick va ser un biòleg que, a més dels seus treballs sobre esponges, cnidaris i altres invertebrats, va proposar una teoria sobre l’origen de les roques de la Terra. Segons ell, estaven fetes de fòssils, concretament de nummulits, uns petits organismes que van ser extraordinàriament abundants en alguns períodes geològics. Si mireu les pedres que formen les escales de la catedral de Girona veureu grapats de nummulits.

Roques fetes de fòssils de nummulits n’hi ha, però Kirkpatrick va començar a veure nummulits arreu on mirava. Creia veure’ls en pedres normals, fetes per diferents processos que no hi tenien res a veure. Va imaginar que hi havia nummulits en roques de lava i fins i tot en meteorits. Fins i tot va publicar un llibre, “La nummuloesfera”, on defensava que l’origen de totes les roques eren els nummulits. Aquesta teoria no va tenir èxit i no li van fer cas simplement perquè anava errat. No tenia raó. Kirkpatrick va fer aportacions rellevants en altres camps, però aquí s’equivocava.

L’important de tot això és que el fet de defensar en solitari una teoria nova i que no sigui acceptada per la comunitat científica no vol dir que tinguis raó. De Galileus n’hi ha molt pocs, mentre que de Kirkpatricks n’hi ha moltíssims. L’ànsia que tenen alguns per comparar-se amb el gran Galileu i la facilitat amb que ho fan no deixa de ser un exercici de pedanteria molt il·lustratiu. Un argument que normalment es fa servir quan ja no tens arguments.

5 comentaris

  • Sinera

    29/03/2016 20:19

    A pesar de tantes opcions i mitjans dels que disposem massa sovint seguim “… abraçant l’ignorància voluntàriament”… La Mar ho té tan clar com tu mateix… Segueix Fidel en la teva lluita…

  • Daniel Closa

    29/03/2016 8:54

    Carquinyol. El que es diu sempre. Cal ser oberts de ment, però no tant om per que et caigui el cervell.

    mascle omega: Aquest argument també el fan servir. De fet, excepte dades objectives i verificables poden emprar qualsevol argument. Fins i tot alguns de mútuament contradictoris.

    Pons. He he. És possible. Això va per temporades.

  • Pons

    29/03/2016 8:29

    Es cosa meva o últimament estàs especialment bel·ligerant contra les pseudociències? No em sembla malament, tot al contrari, només es una observació.

  • mascle omega

    29/03/2016 8:25

    Però també moltes vegades, la cosa va al revés: com a argument, sovint els defensors de la pseudociència o les religions et diuen que si tanta gent ho segueix és que alguna cosa hi deu haver de veritat.

  • Carquinyol

    29/03/2016 8:07

    Tal i com comentes en Galileu defensava unes idees basades en proves objectives que l’altra bàndol no va voler ni considerar. En canvi, els defensors de les pseudociències defenen unes idees basades en proves que quan l’altra bàndol se les mira o contenen errors o són totalment irreproduïbles. Posar les dues coses al mateix nivell és fer trampa.

    Que si, que hem de ser oberts de mira, però si de moment una cosa no la podem demostrar no ho podem fer i punt. Si tan creuen en ella que segueixen investigant per demostrar-la.