Sobrediagnòstic

Hi ha un raonament que tenim clar des de fa molt temps i que sembla difícil de discutir: Com més aviat detectem una malaltia més senzill serà curar-la. Una infecció és pot controlar amb relativa facilitat en els primers moments, però pot resultar mortal quan els bacteris ja s’estan multiplicant pel torrent circulatori. Un tumor incipient pot ser fàcil d’extirpar quirúrgicament, però intractable a partir de determinada mida. Una malaltia hepàtica es pot controlar modificant la dieta en les primeres etapes però pot requerir un trasplantament de fetge en les etapes finals. Antigament els metges es limitaven a intentar solucionar problemes ja existents, però ara intentem avançar-nos als problemes per evitar-los o solucionar-los amb més eficiència.

Per això es va entendre que calia fer programes de detecció precoç amb la idea d’identificar la malaltia abans que comenci a donar símptomes. Així podrem actuar immediatament i evitar que vagi a més. Una estratègia perfectament assenyada que ha d’estalviar molts patiments… o potser no. Recordem que l’infern n’és ple de bones intencions, i el diagnòstic precoç és un concepte que cada vegada es mira amb més desconfiança. El problema és el que s’anomena “sobrediagnòstic”.

Imaginem una dona a la que li detecten una taca en una mamografia feta en aplicació d’un programa de detecció precoç del càncer de mama. Es descarten alternatives benignes i es conclou que es un  tumor que cal operar i tractar. Sembla assenyat, però resulta que actualment es detecten tumors realment molt petits. Potser la dona és molt gran o potser el tumor es de creixement lent. Potser mai no hauria arribat a representar un problema de salut. Segons l’edat que tingui la dona, podria haver viscut la resta de la seva vida amb aquell tumor i morir d’altres causes sense ni assabentar-se’n que el tenia. En canvi, el diagnòstic precoç la porta a sotmetre’s a cirurgia i quimioteràpia, amb tot el daltabaix físic i emocional que això comporta.

La discussió s’enverina de seguida perquè immediatament apareix algú afirmant que l‘objectiu del diagnòstic precoç és únicament fer que la perversa indústria farmacèutica guanyi diners. I al revés, si els cancel·lessin criticarien l’administració acusant-la de voler estalviar-se diners. També hi ha una part legal. Un metge sap que s’arrisca a una demanda per no haver fet una prova, però difícilment el demandaran per fer un excés de proves. Això dispara la tendència al sobrediagnòstic.

En tot cas, malgrat que és segur que els aspectes econòmics i legals són components importants del puzle, el rovell de l’ou és la part científica. Com ha de ser un diagnòstic precoç per ser útil? A partir de quin moment causa més problemes dels que soluciona? Molts homes s’han operat de la pròstata perquè les anàlisis de PSA van sortir alterades, es va detectar un tumor i es va extirpar. Un tumor que mai hauria crescut prou de pressa com per posar en risc la seva vida els va portar a la cirurgia i a complicacions secundàries que fan caure la qualitat de vida.

Això passa en molts camps. Tenir el colesterol elevat és un factor de risc per problemes cardiovasculars. Moltíssima gent pren estatines per mantenir controlat el colesterol. Però les estatines, com tot, tenen efectes secundaris. El total d’efectes secundaris causats pel tractament és menor que el total de problemes que evitem? No és gens fàcil saber-ho. En canvi, si tinguéssim manera de identificar aquelles persones que sí tindran problemes vasculars per culpa del colesterol i diferenciar-ho d’aquells als que no afectarà al llarg d’una vida, podríem tractar només els que realment ho necessiten.

I és que fins i tot un excés de coses bones pot resultar dolent. L’excés d’analítiques i de prevenció també pot ser contraproduent. Una primera aproximació és triar a qui es fa el seguiment. Definir poblacions de risc a les que val la pena aplicar els programes de diagnòstic precoç i diferenciar-les d’aquelles a les que només causem angoixa i problemes sense obtenir beneficis. Per això es van redefinint, per exemple, les edats i els intervals temporals en que s’han de fer les mamografies. És un pas en la bona direcció, però insuficient. Ara podem detectar tumors molt petits, però encara no tenim manera de saber del cert com evolucionaran. Estadísticament sí que sabem com van, però el que necessitem són eines per aplicar-les a casos concrets i individuals. Unes eines que encara no tenim.

4 comentaris

  • Antoni Cuadrench i Fort

    02/04/2016 15:45

    Comparteixo totalment el teu escrit. Crec que la maduresa mental t’ha de servir per definir a on poses els teus límits. Els límits en el dia dia i a on poses el teu final.

  • OLIVA

    01/04/2016 14:15

    EL MASSA,MAI A DE FER POR…CAL TENIR POR DE LA CRONICITAT INCURABLE,QUE CERTS TRACTAMENTS CONSERVADORS PODEN PROVOCAR.

  • Pons

    01/04/2016 10:07

    Ni massa ni massa poc, trobar el terme mig

  • Carquinyol

    01/04/2016 7:45

    El que has comentat sempre per aquí, tot rau a les ‘dosis’… el problema és saber quan la ‘dosis’ alta és necessària i quan no, com comentes.

    Esperem poder anar afinant…