Arxiu del dilluns, 4/04/2016

Extincions

dilluns, 4/04/2016

Mirem el planeta Terra i ens sembla ple de vida. Animals, vegetals, fongs i microorganismes cobreixen tots els indrets, fins i tot els que ens semblen més hostils, i de vegades ho fan amb una exuberància aclaparadora. Sembla estrany pensar que el planeta no està en el seu millor moment pel que fa a la vida. Però altres vegades ha estat igual d’esclatant de vida, i una de les millors èpoques va tenir lloc a finals del període Permià.

El planeta mai no havia tingut tantes i tan variades formes de vida com fa uns dos-cents cinquanta milions d’anys. El Permià va ser una època daurada per la vida, fins que va passar alguna cosa que va fer que en menys d’un milió d’anys s’extingís la gran majoria de formes de vida que hi havia. Es van perdre el 90% de les espècies marines i el 70% de les terrestres, és a dir, la vida gairebé va desaparèixer del planeta. Va ser un fenomen tan remarcable que és el que marca el pas del Permià al Triàsic.

Aquella va ser la major extinció que ha afrontat la Terra, però no pas la única. N’hi ha hagut, al menys quatre més, de la que la dels dinosaures, fa uns seixanta cinc milions d’anys n’és la més recent i famosa.

Un fet curiós és la periodicitat. Si mirem el temps que separa les extincions no es veu un ritme evident. Arrodonint una mica podem dir que van tenir lloc fa uns 440, 360, 250, 210 i 65 milions d’anys. De totes maneres, hi ha hagut més fenòmens d’extinció global tot i que no han arribat al nivell dels “cinc grans esdeveniments”. I quan han ajuntat tots els casos s’intueix una certa periodicitat. Cada 27 milions d’anys, la vida rep una sotragada al planeta.

Quan es miren les causes de les grans extincions, s’acostuma a recórrer a cataclismes volcànics, impactes de meteorits, canvis climàtics extrems i tota mena de catàstrofes. La única manera d’extingir formes de vida tan variades i en indrets escampats per tot el planeta és recórrer a fenòmens extrems. També s’ha especulat amb explosions de supernoves properes, canvis en la radiació solar, la presència d’una estrella companya del Sol o el pas del Sol per zones de la Galàxia particularment complicades per la vida. Resultaria entenedor trobar un fenomen còsmic que coincidís amb la periodicitat de les extincions i en aquest sentit sembla haver-hi una coincidència amb el nombre d’impactes de meteorits, que també mostra aquesta periodicitat i que sovint, però no sempre coincideix amb les extincions.

Fa poc es va suggerir l’existència d’un nou planeta al sistema solar. Un proposat gegant gasós que faria una òrbita molt excèntrica que el portaria a indrets molt allunyats en un extrem, però que passaria relativament a prop del núvol d’Oort quan estigués al punt més proper. Naturalment hi ha qui ha especulat amb si aquest hipotètic planeta podria empènyer un nombre elevat de meteorits cap a l’interior del sistema solar per culpa de l’efecte gravitatòria que tindria sobre el núvol. De fet, la hipòtesi del planeta gegant també és de les que s’ha proposat en ocasions.

De totes maneres, encara ens movem en el terrenys d’especulacions sobre especulacions. Ni tan sols hem trobat el planeta, no sabem si es prou gran per tenir aquests efectes, no sabem si la seva òrbita coincideix amb les extincions i no sabem si amb els meteorits n’hi ha prou per explicar-les totes. Una hipòtesi interessant, però que cal agafar amb pinces.

I de totes maneres, la propera extinció no sembla que hagi d’estar relacionada amb res provinent de l’espai. Ja es parla de la gran extinció de l’Holocè i els que l’estem causant som els humans. En els últims segles estem causant directa o indirectament, l’extinció de més espècies i ecosistemes que en cap altre moment des que els dinosaures van desaparèixer. La sisena extinció serà culpa totalment nostra.