Arxiu del dilluns, 11/04/2016

Algú ho havia de dir!

dilluns, 11/04/2016

Fa un parell de dies, en un dels bons blogs de divulgació científica que hi ha, en Guillermo Peris es preguntava a qui anava dirigida tot aquella informació. En som uns quants els que li hem trobat el gustet a això de parlar de ciència, de comentar descobriments, compartir la sensació de fascinació que experimentem amb ella i, massa sovint, alçar el dit per desmuntar creences pseudocientífiques i contrarestar la veu de gurus, il·luminats i estafadors. Si ho fas és perquè t’agrada, i prou. El simple fet d’escriure entrades, de pensar temes i d’endreçar-los a la teva ment per construir un petit relat entenedor et fa aprendre moltíssim. I ja se sap que les coses que t’agraden les vols compartir. Un blog és un medi excel·lent per fer-ho.

El dubte és si el missatge arriba a qui ha d’arribar o només ens llegeix qui ja hi estava interessat. Un dubte que sospito que tots els que fem aquestes coses ens hem plantejat més d’una i dues vegades. Com és natural, a les pàgines de ciència hi van aquells que hi estan interessats de bon començament. És en aquest segment de lectors on podem compartir amb més facilitat l’interès per la ciència i amb qui es tenen les discussions més específiques sobre el tema. El risc, però, és que ens acabem llegint els uns als altres i esdevenim un grup tancat. No passa res, però la idea és anar més enllà.

Després hi ha els lectors que, normalment amb l’ajut d’un títol cridaner o enginyós, han arribat al teu text i els despertes prou la curiositat per anar més enllà del primer paràgraf. Confesso que tinc la secreta esperança d’haver despertar una mica d’interès per la ciència en algun cas així. En realitat, aquests són els principals hipotètics lectors que crec que la gent que fa divulgació científica hauria de tenir en ment. Persones amb interessos de tota mena però prou curioses per no tancar-se a fer una ullada al món científic. La feina dels divulgadors és, simplement, facilitar aquesta descoberta.

És clar. També hi ha un altre grup de població. El que està en contra de la ciència. Les seguidors de pseudociències, supersticions i místiques diverses. Aquests difícilment et llegiran, si ho fan difícilment creuran res del que diguis i probablement deixaran comentaris atacant-te, desautoritzant-te i intentant ridiculitzar-te. No hi ha gaire res a fer perquè si es tracta de creences, ni les dades ni la realitat no compten gaire.

Però si aquest segment de lectors mai no et faran cap cas, per quin motiu cal ficar-se en merders de discutir els errors de la homeopatia, el moviment antivacunes, les medicines energètiques, la oposició radical als transgènics i la por en general a la medicina, la química o les radiacions? Perquè hem de perdre el temps insistint en que ni “natural” ni “tradicional” son, necessàriament sinònims de bo?

Doncs per molts motius. En part per, si ho voleu dir així, idealisme. Malgrat els anys i el pòsit de desencants que et van deixant, encara crec que és una bona cosa corregir errors i destapar enganys. Els convençuts no t’escoltaran però potser es pot evitar que algú sigui enganyat per la seva propaganda. És complicat, perquè la propaganda i les fantasies sempre venen millor que les dades científiques i la realitat, però al menys aquestes dades han d’estar disponibles. També és una petita contribució a estendre per la societat el valor de la ciència. El que deia: idealisme… (però, i què?)

I és que al final ho fas simplement perquè t’agrada i perquè en molts casos tens al cap aquella frase: “perdoneu, però algú ho havia de dir”.