Clàssics de tota la vida

Hi ha qui diu que, en realitat, només hi ha unes poques històries amb les que fer novel·les. Fins hi tot les havien contat i no passaven d’una vintena. La gràcia dels autors era afegir detalls a l’esquema general i que no es notés que, en essència, sempre estem veient la mateixa narració . No se si això és exagerat o no, però aquest raonament em va venir al cap fa uns dies, en unes tertúlies sobre ciència i literatura a les que vaig tenir el privilegi d’assistir. Amb un grup de joves comentàvem històries de ciència ficció i de seguida trobàvem altres obres amb el mateix fil argumental.

Per exemple, “El Marcià”. La novel·la en la que es va basar la pel·lícula protagonitzada per en Matt Damon i que va tenir força èxit fa uns mesos. Un astronauta es donat per mort i abandonat a Mart mentre els seus companys de tripulació emprenen el retorn a la Terra. Ai! però no és mort i se les ha d’enginyar per sobreviure. El problema es que passaran quatre anys abans no pugui arribar cap altre nau al planeta vermell. La trama és la manera com s’ho fa per aconseguir menjar, aigua, aire, energia i comunicacions aprofitant els materials que han abandonat i exprimint el seu enginy i la voluntat de sobreviure. Una història ben travada, amb rigor científic, que enganxa… i que no deixa de ser una versió actualitzada de Robinson Crusoe. Només cal canviar una illa deserta per un planeta desert i les restes del naufragi per les restes de l’assentament.

Un altre cas és la novel·la clàssica de “El dia dels trífids”. En aquesta narració, i per un motiu poc clar, uns organismes aparentment vegetals però amb una certa capacitat de moviment i un agulló verinós, es fan els amos del planeta. Els humans primer queden cecs i després moren com a mosques, capturats pels trífids que es mouen lentament però que avancen en nombre cada vegada més gran. Un petit grup de supervivents van fent front a l’amenaça, buscant refugi i aprofitant les restes de la civilització caiguda. Una història de supervivència que, en essència, podem identificar fàcilment en la sèrie de televisió “The walking dead”. Només cal canviar “Trífids” per “zombis”.

N’hi ha molts més casos i resulta entretingut trobar les similituds en l’esquema bàsic de la narració. La pel·lícula “Avatar” amb “Pocahontas”…, la saga de la “Fundació” amb “La caiguda de l’imperi romà”…, Però n’hi ha un que sempre m’agrada recordar. La famosa pel·lícula de Stephen Spielberg, “ET”. Aquesta està basada en un dels llibres més coneguts de la història tot i que poques persones se’n van adonar en un primer moment. Però si ho pensem un moment trobarem moltes similituds. Després de tot, el protagonista no deixa de ser un ésser que baixa del cel, que fa miracles, que és amic dels nens, que mor, que poc després ressuscita i que al final torna a ascendir al cel després de deixar un missatge de pau. El que deia: tot un clàssic.

3 comentaris

  • Montse Colilles

    29/04/2016 14:04

    No em toquis els trífids!. Les plantes carnívores són sempre delicades i només fan servir les seves víctimes com a font de sals minerals per seguir ben verdes fent la fotosíntesi. Res a veure amb aquests “morts arreplegats, bruts i malcarats”, que ni mengen ni deixen menjar. A mi m’agrada més comparar els trífids amb la palma africana, per allò de què per treure’n l’oli ens vam quedar sense aigua, i seguim igual de cecs que en el llibre dels trífids.

  • Pons

    29/04/2016 13:15

    Una mica més i E.T. porta barba

  • Rosa Bayés

    29/04/2016 10:54

    Crec que perque una historia tingui interés i consistencia cal que sota l’anecdota que ens explica hi hagi algun dels temes essencials que ens afecten a tots els humans. I no son tants: la vida, l’amor, la mort, nosaltres, els altres, ser feliç o desgraciat…Es això el que ens permet identificar-nos amb el que ens expliquen per llunyà que ens resulti l’argument concret…al fons del fons, sempre parlen del mateix.