Arxiu del mes: maig 2016

Els mòbils, el càncer i el grup control

dimarts , 31/05/2016

Mai no pots estar tranquil del tot. Fa quatre dies que la Universitat de Sidney presentava un treball en el que després d’estudiar més de trenta mil pacients de càncer de cervell i comparar amb l’ús del telèfon mòbil concloïen que no hi havia cap relació. Era una bona notícia, tot i que ja s’intuïa, perquè amb la de gent que fa servir mòbils i els anys que es fan servir, ja s’hauria notat algun efecte si fossin gaire dolents.

Ai! Però no podia durar i acaben de treure un altre treball, fet en rates on, segons els titulars, han relacionat l’ús del mòbil amb el risc de càncer. Ja hi som!

Però les coses són més subtils. Després de mirar-me el treball m’he adonat que podien haver triat dos titulars diferents. Un era el que han seleccionat. “Hi ha relació entre mòbils i càncer”. Però l’altre seria: “Usar el mòbil allarga la vida”.

El problema és que els estudis cal llegir-los i interpretar-los. Aquest treball s’ha fet amb idea de no quedar-se en temps limitats i han deixat que les rates envellissin. Això és dos anys de temps, exposades a nou hores diàries de diferents dosis de radiacions de radiofreqüència de dos sistemes diferents de telefonia mòbil. Els  CDMA (Code Division Multiple Access) i el GSM (Global System for Mobile). Les rates eren exposades ja abans de néixer i es van mantenir fins que van envellir.

Un altre detall important és que eren rates de la soca Sprague Dawley, que tenen tendència a fer tumors de manera espontània. Això pot semblar un mal sistema, però és un model més similar als humans ja que nosaltres també fem tumors espontàniament quan envellim. La clau és veure si els animals exposats fan més tumors o els fan abans que els no exposats.

I si no mirem massa les dades deduïm que en fan una mica més. Molt poc. Entre el 2 % i el 3 % més de glioblastomes (càncer de cervell)  i en el cor de Schwannoma (un tipus de càncer de nervis). Això es veia sobretot en rates mascle, però no en femelles,sense que estigui gens clar el motiu.

Però! i és un “però” molt important, passa alguna cosa estranya amb les 180 rates del grup control (90 mascles i 90 femelles). En primer lloc van viure menys que les exposades a les radiofreqüències. De nou, especialment els mascles. I en segon lloc, cap animal control va desenvolupar cap tumor. Recordem que són rates que espontàniament fan tumors. Algunes del grup control haurien de tenir tumors. Això seria el normal.

Una possible explicació es que com que els controls van morir abans d’hora, no van tenir temps d’envellir prou per fer els tumors. Les exposades, en canvi, van envellir més temps i sí que van arribar a desenvolupar-los. Noteu el matís? És veritat que les exposades (especialment els mascles) van presentar més tumors, però la explicació pot ser completament diferent a que el telèfon mòbil causi càncer. Per descomptat, tampoc podem dir que el mòbil allargui la vida ja que van ser les control les que no van viure el que s’esperaria.

Va ser el grup control l’estrany. En estudis amb animals sempre n’hi ha alguns que no fan l’esperat. Però que una part significativa del grup control visqui menys del que hauria de viure és, si més no, sorprenent.  Potser l’atzar ha gastat una mala passada als investigadors, o potser s’escapa alguna cosa del disseny de l’experiment. Ja es veurà. Però abans que algú comenci a agitar l’article dient que els telèfons mòbils són terribles, és millor que es llegeixi els detalls i les interpretacions. Potser sí que al final tindran algun efecte, i cal seguir investigant, però aquest treball encara té punts per aclarir.

Contextualitzar i reinterpretar

dilluns, 30/05/2016

Reinterpretar; tornar a interpretar, suposadament de manera diferent. Contextualitzar; explicar una cosa o un fet tenint en compte la situació que l’envolta, o el moment en que va tenir lloc. Son paraules que aquest cap de setmana hem sentit moltes vegades. Tot i que, per algun motiu, no puc treure’m del cap la sensació aquella que tens quan algú fa servir paraules ambigües per dissimular objectius.

Per descomptat contextualitzar és essencial sempre que es vol explicar alguna cosa. Moltes de  les teories científiques generades al llarg de la història ens poden semblen un complet disbarat si no les contextualitzem. Cada generació disposava d’uns coneixements i d’uns marcs mentals que eren el que feien servir per construir teories. Podem riure de les idees dels nostres avantpassats, considerant-les absurdes o primitives, però seria completament injust. Ells bastien els millors edificis intel·lectuals amb les eines de que disposaven.

Contextualitzar permet entendre correctament perquè es va construir determinada teoria en determinat moment. Hi ha vegades en que està clar. La homeopatia era una proposta perfectament raonable en un segle en el que no coneixien els àtoms, sabien molt poc de mecanismes fisiològics i les aplicacions de la medicina eren molt pitjors que les malalties. En aquell context, una teràpia basada en donar aigua causava menys problemes que moltes de les coses que es feien.

Contextualitzar la homeopatia serveix per entendre com es va generar, però em guardaria molt de dir que avui en dia l’hem de mantenir “contextualitzada”. El context ha canviat i es el moment de deixar-la enrere. A no ser, es clar que ja t’estigui bé la filosofia imperant en el moment en que es va generar.

També cal anar amb compte a l’hora de reinterpretar. En ciència, és delicat. Una cosa pot ser correcta o no. Si és correcta no canviem la interpretació. I si considerem que no es correcta, no la reinterpretem. Simplement l’abandonem. Hi ha qui diu que cal reinterpretar la teoria de Lamarck ja que algunes de les seves afirmacions tenen sentit a la llum de les noves troballes epigenètiques. És una manera de dir-ho, però en realitat el que cal fer és ignorar la teoria de Lamarck i construir-ne una de nova. A no ser, és clar, que li tinguis un carinyo especial a Lamarck. També hi ha qui pensa que cal reinterpretar el creacionisme, els avistaments d’ovnis o la psicoanàlisi. Normalment només es tracta d’un intent per mantenir alguna cosa que ja s’hauria de deixar enrere i passar a fer coses noves.

És clar. La ciència no és la vida. En aquest sentit, la ciència és la part simple, mentre que la vida és més complicada. L’art, les relacions o les estructures de poder es poden reinterpretar i contextualitzar. Els símbols s’han de contextualitzar sempre, però reinterpretar? No veig com es pot reinterpretar una creu gamada o una falç i martell. I en tot cas, per quin motiu caldria fer-ho?

Hi haurà un dia en que les teories científiques actuals quedaran obsoletes, arraconades per nous coneixements i noves dades. Quan això passi, espero que els qui vinguin al darrere no perdin el temps reinterpretant res sinó que tinguin la capacitat de construir coses noves i deixar el passat enrere, convenientment contextualitzat però restringit als llibres de curiositats històriques. Si no ho fan, estaran definitivament ancorats en el passat.

Un dia…

divendres, 27/05/2016

Quant dura un dia? La resposta és fàcil. Vint-i-quatre hores. Però com es defineix un dia? De nou sembla senzill. El temps que triga la Terra en donar un gir complet sobre sí mateixa. Ah! Però aquí comencen els problemes perquè, com ho calculem això? Doncs hi ha dues maneres senzilles. Agafar el punt en que el Sol està al punt més alt i contar quant temps triga a tornar a estar al mateix punt. Això serà el que anomenem un “dia solar”.

Però també podríem fer-ho de nit. Agafar el moment en que alguna estrella està en determinat punt i contar quant temps triga a tornar a estar al mateix punt.  En aquest cas l’anomenem “dia sideri”. El problema és que els dos dies no duren el mateix. El dia solar és uns quatre minuts més curt que el sideri. Segons com ho contem, un any tindrà 365 o bé 366 dies. Però la qüestió és esbrinar quin és l’origen de la diferència. Quatre minuts no és poca cosa!

El motiu és que la Terra, a més de girar sobre si mateixa, també es desplaça seguint la seva òrbita al voltant del Sol. Això fa que el punt on mirem el Sol al migdia es modifiqui lleugerament. Imaginem que girem sobre nosaltres mateixos i ens fixem en quan estem encarats a un punt determinat. Posem la porta de la Sagrada Família. Si ho fem quiets a terra, serà una cosa, però si ho fem dins l’autobús en moviment, per tornar a estar encarats al punt on miràvem haurem de fer una mica més de gir, per compensar l’efecte del desplaçament.

Això es nota si agafem el Sol de referència. En canvi, si agafem les estrelles, el moviment relatiu de la Terra és massa petit per ser rellevant. De nou amb l’exemple, si enlloc de la sagrada Família el meu punt de referència és l‘estàtua de la llibertat a Nova York, fins i tot si estic dins un autobús seguiré mirant en la mateixa direcció.

A la pràctica, el que fem servir per calcular el temps civil, el dels assumptes quotidians, és el dia solar. I estrictament és el dia solar mitjà, ja que tampoc dura el mateix tots els dies de l’any ni tots els anys. Segons si la Terra està més o menys propera al Sol i segons altes moviments menors del planeta, la durada del dia pot variar en uns pocs mil·lisegons.

En realitat el temps ja es compta amb rellotges atòmics i un dia són 86400 segons estàndard, però sempre mareja una mica adonar-se de les subtileses de les mesures astronòmiques. Coses tan aparentment clares com la durada del dia poden amagar complicacions inesperades. És la conseqüència de viure en un planeta que gira, es mou i oscil·la de maneres ben entrelligades.

L’improbable làser marró

dijous, 26/05/2016

Ahir, dia de l’orgull friki, van proliferar per la xarxa imatges i referències a la Guerra de les Galàxies. Un dels elements més característics d’aquest univers són els sabres de llum, o les espases làser. A les primeres versions de les primeres pel·lícules, les espases làser eren blanques, però tan bon punt la tecnologia ho va permetre, van començar a diferenciar-se pel color. Ara, si busqueu informació sobre jedis veureu que hi ha diferents espases de diferents colors segons les diferents característiques del mestre jedi que la empunyi.

Però en fer-ho s’han saltat alguna limitació física i apareixen espases làser de colors que no poden ser. Una espasa làser marró? Heu vist alguna vegada un feix de llum làser marró? Normalment són vermells o verds. També n’hi ha de blaus i fins i tot d’infrarojos. Però no existeixen els làsers marrons, entre altres coses perquè no existeix la llum marró.

La llum es defineix per la longitud d’ona de la radiació electromagnètica. La de major longitud d’ona és la vermella, i a mida que l’anem escurçant anem trobant els grocs, verds, blaus o violats. Però el marró no apareix enlloc. No hi ha cap longitud d’ona corresponent a la llum de color marró, de manera que malament podrem fabricar un làser marró.

El problema està en recordar que els colors no existeixen. Que només són construccions de la nostra ment. La manera com el cervell interpreta el senyal generat en la retina per radiació de determinada longitud d’ona. A l’ull hi tenim tres tipus de detectors i per tant parlem de tres colors primaris, però això no és un fenomen físic sinó un artefacte provocat per la nostra percepció. Si fóssim un insecte diríem que hi ha quatre colors primaris. I pels toros només hi ha dos colors primaris.

El cas és que el marró només és la manera com el nostre cervell interpreta una barreja de diferents llums. Si agafem pigments per fabricar el color marró (no la llum marró) hem de barrejar els tres bàsics, però mantenint molt poc blau. A l’ull hi arribaran feixos de llum verda, vermella i blava en determinades proporcions i al cervell es generarà la percepció corresponent a allò que anomenem marró, però no hi haurà un llum marró.

De manera que fer un llum làser, caracteritzat precisament per ser coherent i monocromàtica, ho tindria malament per ser marró, que és qualsevol cosa menys monocromàtic. I ben mirat, el blanc és la barreja de tots els tipus de llum, de manera que els làsers de la primera pel·lícula…

Molt bé. Era una galàxia molt llunyana i potser havien desenvolupat noves tecnologies que els permeten fer làsers marrons. De fet, els làsers d’estat sòlid no tenen perquè ser monocromàtics. Però no deixa de ser un concepte curiós fer un sabre de llum amb un tipus de llum que no existeix. Ja se sap. Hi ha frikis que ho perdonen tot i altres frikis molt perepunyetes. I alguns perepunyetes però que al final ho perdonem quasi, només quasi, tot…

Sincronització del cicle menstrual. Mite o realitat?

dimecres, 25/05/2016

En una conversa a Twitter, ahir comentaven que hi havia de cert en el que es diu sobre la sincronització de la regla. Un fet que he sentit moltes vegades i que, durant la carrera, posaven com a mostra de l’efecte de les feromones. Dones que passen molt temps juntes acaben per sincronitzar els seus cicles menstruals i els coincideixen les regles. Però el cas és que aquest és d’aquells temes que tothom dóna per fet i que en realitat no està ni molt menys clar.

El primer treball en aquest sentit es tot un clàssic, “Menstrual Synchrony and Suppression” publicat a Nature l’any 1971  per Marta K. McClintock. Estudiava el cicle menstrual en estudiants que compartien habitació en internats i constatava que els cicles s’anaven acoblant fins que la regla coincidia en el temps. L’explicació eren les feromones. Hormones que enviem a l’aire i que ens permeten detectar l’estat fisiològic d’altres individus de la nostra espècie. En animals els seus efectes són notables, però en humans no estava clara la seva existència.

Anys després, la mateixa McClintock va tornar a publicar un altre treball; “Regulation of ovulation by human pheromones”, aprofundint en el tema. L’efecte semblava tant clar que ja  s’anomena “Efecte McClintock”, però el cas és que quedava algun serrell poc clar.

Per començar, no s’acaba d’entendre quina gràcia, quina utilitat té, el fet que les dones d’una comunitat sincronitzin els cicles menstruals. Podem especular sobre això, però seria més aviat gratuït. A més, això no s’observa en altres animals, de manera que resulta sorprenent.

D’altra banda, quan altres investigadors van començar a estudiar-ho va resultar que tant aviat trobaven l’efecte com no el trobaven. I és que resulta més complicat del que sembla decidir si dos cicles s’han sincronitzat. Moltes noies diuen que ho han notat. Que tenen la regla coincidint amb la de les seves amigues. Altres, però, opinen que només és casualitat.

En realitat, si fas quatre números t’adones que el més normal és que es solapin les regles. Dues noies, amb un cicle de 28 dies i una regla de cinc o sis, i imaginant que estan totalment oposats, només hi haurà una setmana per davant una per darrera en la que cap de les dues tingui la regla. Una situació que només es podrà mantenir si els dos cicles duren “exactament” el mateix. Però nomes que un cicle duri un dia més que l’altre, en poc temps trobarem que inevitablement acabarà coincidint, ni que sigui temporalment, el moment de la regla.

I aquí entra el segon efecte. El psicològic. Les coincidències ens fan gràcia i ens hi fixem. Dues amigues tenen la regla el mateix dia i és un fet al que hi paren atenció, ni que sigui anecdòticament. En canvi, dues amigues tenen la regla en dies diferents i no hi paren cap atenció. A la memòria acaben quedant només els mesos de coincidència, mentre que els altres s’esvaeixen. El resultat final és que l’efecte McClintock va guanyant pes en l’imaginari popular. Com sempre, els científics recorden que les experiències personals no serveixen per establir mecanismes i que cal contar nombres grans de població i fer estadístiques ben fetes. Però fa molta més gràcia recrear-nos en les coincidències que descartar-les com artefactes estadístics.

O potser no. Potser sí que les feromones tenen efecte i, més enllà de la inevitable tendència a coincidir, les feromones ajuden a mantenir la sincronia. Però si és així, el seu efecte no és gaire marcat o els estudis ho haurien detectat amb més facilitat. De fet, ni tan sols tenim clara l’existència de feromones humanes, per molt que hi hagi qui anunciï perfums amb feromones per ser més irresistible. Probablement en tenim, ja que la majoria d’organismes tenen sistemes de comunicació química similars. Però l’òrgan vomeronassal, la zona del cervell encarregada de processar aquesta informació, la tenim particularment poc desenvolupada, de manera que probablement els seus efectes seran més que discrets.

Maneres d’allargar-ho

dimarts , 24/05/2016

Si hi ha un animal identificable des de ben lluny, aquest és la girafa (Giraffa camelopardalis). El seu extraordinari coll destaca per sobre del de qualsevol altre animal i ha fet de les girafes un dels representants més característics de la fauna africana. El coll també es va convertir en un paradigma de la teoria de l’evolució ja que era una de les coses que requeria una explicació. Com havia aparegut un animal amb un coll tant llarg?

És ben curiós, perquè als llibres d’escola es compara la teoria de Darwin amb la incorrecta, de Lamarck, segons la qual les girafes s’esforçaven a allargar el coll per arribar a les branques més altes. L’efecte d’aquest exercici s’hauria transmès als descendents, fent que cada vegada tinguessin el coll més llarg. Insisteixo, aquesta és la teoria incorrecta, i tot i així és la que sembla que queda a la ment de molta gent.

La correcta, de Darwin, és que a cada generació naixen girafes amb colls de diferents mides. Uns més llargs i altres més curts. Les que han tingut sort i el tenen llarg, menjaran més, estaran millor alimentades i tindran més èxit a l’hora de reproduir-se, de manera que a la següent generació hi haurà més girafes filles de les del coll llarg que les del coll curt. Repetiu aquest procés un milió d’anys i tindrem girafes amb el coll ben llarg.

La teoria estava molt bé quan Darwin la va proposar, però necessitava dades tangibles, i ara han publicat el mapa evolutiu dels gens de la girafa que expliquen quines mutacions i quines adaptacions van caldre per allargar tant el coll. No n’hi ha prou de tenir el coll llarg. Els vasos sanguinis s’han d’allargar i han de bombar més sang. La pressió arterial s’ha de modificar. El cor ha de bombar amb més força de manera que un ventricle s’ha de fer més gran. El tipus de musculatura s’ha d’adaptar a un coll molt més pesant… Ara hem vist que hi ha setanta gens modificats per resultar en un coll més llarg i que segueixi sent funcional.

Però el que resulta interessant en el coll de la girafa és que no s’ha modificat el nombre de vèrtebres. Si volem allargar un coll, tenim dues opcions: Afegir més vèrtebres, o allargar les vèrtebres existents. Les dues opcions tenen avantatges i inconvenients, però en el cas de la girafa la tria ha sigut fer vèrtebres més llargues. Per això alguns dels gens que han experimentat canvis estan relacionats amb factors de creixement; les proteïnes que indiquen a les cèl·lules durant quant temps han de seguir creixent. En el cas de la girafa, s’ho han fet per mantenir-se actives més temps que en altres animals emparentats com els okapis.

L’altra possibilitat hauria sigut fer que apareguessin més vèrtebres. Hi ha gens encarregats de indicar als teixits en formació quantes vegades s’han de dividir. Així es formen les vèrtebres en els vertebrats o els segments en els artròpodes. Et divideixes tres vegades i obtens dos…quatre…vuit segments. En canvi si et divideixes quatre vegades obtens setze segments i, amb una única divisió de més, un organisme el doble de llarg. Així han evolucionat molts cucs i centpeus.

La clau és que amb, relativament pocs canvis, pots aconseguir modificar molt la mida d’un organisme o una estructura. Els factors de creixement estan actius el doble de temps, les vèrtebres s’allarguen el doble i obtens un coll el doble de llarg. O bé, fas que al formar-se les vèrtebres o els segments experimentin una única divisió addicional i també aconsegueixes doblar la mida. Després caldran moltes més adaptacions per fer que el sistema funcioni. En el cas dels vertebrats, pots anar allargant una mica el funcionament dels factors, el coll s’allarga una mica a cada generació i tens temps d’anar adaptant la resta. La opció “doblar de cop” és molt menys improbable i per això no s’observa. En canvi en invertebrats, més senzills, si que pots fer salts d’aquesta mena que, a més, permeten disposar de segments nous on poden evolucionar ales, halteris o altres estructures.

Normalment pensem en la evolució com un fenomen que afecta a individus adults. Curiós error, perquè on realment es juga la partida evolutiva és durant el desenvolupament dels embrions.

Enterovirus

dilluns, 23/05/2016

Enterovirus. Un nou motiu de preocupació del que fins fa quatre dies no n’havíem sentit a parlar mai i ara centra titulars i angoixes. Hi ha nanos ingressats, tot i que la majoria són cassos lleus, i sobretot hi ha molta inquietud. En realitat aquests virus són molt freqüents. Molt més del que ens pensem i la majoria de refredats, grips intestinals i malestars gàstrics o respiratoris són causats per algun virus d’aquest grup. Fins i tot en molts casos ens infectem i no arriben a donar cap símptoma. Es calcula que cada any s’infecten per enterovirus més de quinze milions de persones als Estats Units.

És a dir, que en condicions normals, patir alguna infecció per algun enterovirus és la cosa més normal del món. Ens ha passat a tots i ens seguirà passant perquè d’enterovirus n’hi ha a cabassos.

De fet, un bon problema és entendre la classificació d’aquesta família de virus. Si mirem la Vikipédia en diferents idiomes trobem diferents classificacions. Coxacquievirus, ecovirus, rinovirus, poliovirus, enterovirus A, B, C,…. Algunes antigues, algunes noves sense actualitzar i algunes noves i més actualitzades. Per entendre la dificultat de classificar-los cal pensar que hi ha més de cent tipus diferents i no parem de descobrir-ne de nous.

Alguns els coneixem amb altres noms. El virus de la pòlio, ja gairebé eliminat gràcies a les campanyes de vacunació és un de la família. Com que en aquest cas sí que causava una malaltia greu, de vegades es parla de “enterovirus no-pòlio” per agrupar tota la resta, que generalment causen malalties digestives i respiratòries. També poden causar símptomes a la pell i fins i tot al sistema nerviós, però quasi sempre son benignes i es resolen sols. La sorpresa aquesta vegada és que el nombre de casos amb afectació neurològica és superior al normal. Afortunadament sembla que són lleus i que evolucionen sense problemes, però és una diferència respecte al que estàvem acostumats i cal fer-ne el seguiment.

El cas és que són virus, de manera que mai saps com les gastaran. A més, són virus de RNA, cosa que a la majoria no diu gran cosa, però als viròlegs els indica que probablement presentaran moltes mutacions ja que el seu sistema per fer còpies no és gaire eficient. I si tenen moltes mutacions, vol dir que constantment aniran apareixent diferents versions de cada tipus de virus.

Això explica perquè un virus, que normalment no causava res d’important, sobtadament comença a desencadenar un quadre més greu. Pot haver patit un petit canvi en les proteïnes de la superfície de manera que s’enganxarà a unes altres cèl·lules o passarà més desapercebut pel sistema immunitari o vés a saber què. Dels enterovirus s’ha dit que són un exemple radical d’adaptació darwiniana ja que constantment estan presentant diferents varietats de manera que tenen una facilitat extrema per adaptant-se a qualsevol ambient.

D’altra banda, de nou tenim el problema que són virus. Això vol dir que els antibiòtics no serveixen de res i que no disposem de cap tractament específic. No és casualitat que els últims brots epidèmics, ebola, zika, MERS, grip A…, hagin sigut causat per virus. I segur que no seran els últims.

Segurament en els propers dies tindrem notícies de més afectats per enterovirus. Fins i tot en el cas que ja no passés res més, el simple fet d’estar alerta farà que ens fixem en molts casos als que, en condicions normals no els haurien fet cas. I, per descomptat, qualsevol brot associat a un canvi en el comportament dels virus cal seguir-lo de molt a prop.

La cria de bisó i els turistes

divendres, 20/05/2016

Primer vaig pensar que era una broma o un d’aquelles notícies virals que després resulten ser més falses que un bitllet de trenta euros. Però no, sembla que es cert el que va passar fa uns dies al Parc Nacional de Yellowstone, als Estats Units. Un parell de visitants van trobar una cria de bisó americà caminant sola per la carretera. Van pensar que s’havia perdut i que passava fred i la van agafar, la van posar dins el cotxe i la van dur a les instal·lacions del parc perquè els guardes en tinguessin cura.

Mala idea. De fet, un munt de males idees! La primera va ser la de pensar que la cria necessitava ajuda dels humans. Segurament eren gent de ciutat, que els costa entendre que la natura té les seves regles i aquestes no inclouen la participació de urbanites benintencionats. Els bisons han d’aprendre a espavilar-se, orientar-se i trobar el seu ramat. I per descomptat, no passen fred quan viuen a la intempèrie. Els animals estan adaptats a viure-hi. Les pel·lícules de Walt Disney humanitzant als animals han fet molt mal!

Un altre error va ser el d ’apropar-se a la cria de bisó i agafar-la. Les mares bisó poden tenir molt mal humor quan algú s’apropa a la seva cria. Que tu no vegis la mare bisó no vol dir que no hi sigui. De nou, la gent de ciutat té una visió molt innocent de com son les coses a la natura, de com pot passar desapercebut un animal i de com pot arribar a córrer un bisó americà quan decideix envestir. Les normes del parc avisen que no t’hi has d’apropar a menys de vint-i-cinc metres i no és perquè sí.

I finalment, van oblidar que els animals es guien molt per l’olfacte. Una cria que comença a fer olor a humà passa a ser una cosa sospitosa pel ramat. Els forestals van intentar retornar la cria de bisó al ramat, però ja no va ser acceptada. Faria olor a cotxe, a jersei humà i, potser a colònia. L’animal va quedar aïllat uns dies fins que els guardes el van sacrificar. Tot per un comportament absurd d’uns turistes que, com la majoria, han oblidat el que es la vida salvatge i quines regles segueix. Unes regles molt allunyades dels comportaments humans en societat.

Per cert, els turistes se’n van anar amb una multa, ja que està prohibit apropar-se als animals del parc. Cent deu dòlars. No massa, sobretot si ho comparem amb com hi va sortir perdent la cria de bisó.

L’arbre més solitari

dijous, 19/05/2016

Els arbres poden destacar per molts motius. Tenim les immenses sequoies de Califòrnia, els longeus pins de les Muntanyes Blanques, els prehistòrics Ginkgos, els majestuosos baobabs i el més ample de tots, el Tule de Oaxaca. Però un va tenir un destí ben depriment. Durant molts anys, l’arbre del Ténéré es va considerar l’arbre més aïllat del planeta.

Era una acàcia, una Acacia tortilis o potser una Acacia raddiana, que creixia al vell mig del desert del Ténéré, al nord-est de Níger. Es considerava l’arbre més solitari ja que no n’hi havia cap altre en un radi de quatre-cents quilòmetres. D’ell s’explica sempre que va ser l’únic arbre que mereixia aparèixer en els mapes fets a escala 1:4.000.000. Però és que el desert ja les té aquestes coses. Enmig d’una infinita extensió de no-res, qualsevol detall que trenqui la monotonia mereix ser destacat.

Per descomptat era destacat per les caravanes de tuaregs, que feien servir l’arbre com a punt de referencia en les travesses pel desert. Però de seguida es planteja la pregunta evident. Com s’ho van fer les llavors de l’arbre per arribar fins allà? Quatre-cents quilòmetres de desert és un obstacle formidable per qualsevol sistema de dispersió de llavors.

Però aquesta vegada va ser, efectivament, la muntanya la que va anar a Mahoma. O millor dit, el desert que va anar  fins l’arbre i no al revés. Quan mirem les imatges del Sàhara tenim la impressió que allò sempre ha sigut un erm inhòspit, però la realitat és que bona part del desert és relativament recent. En realitat sembla que el Sàhara segueix un cicle de períodes secs i humits a mida que l’eix de la Terra es va movent. Ara estem en un cicle sec, però en uns catorze mil anys tornarem a veure zones humides on ara només hi ha sorra. Per això, fa un parell de mil·lennis encara mantenia zones verdes importants. I per això els romans  estaven interessats en els grans camps de blat del nord d’Àfrica.

El cas és que el desert va anar guanyat terreny i les zones humides van anar reduint-se, quedant finalment com petits oasis en indrets on les aigües subterrànies arribaven a la superfície. En alguna d’aquestes zones va sorgir l’acàcia solitària. Degué ser en els últims anys abans no desaparegués definitivament l’oasi. La resta de vegetació va morir i l’acàcia solitària va quedar envoltada de sorra i amb unes arrels que s’enfonsaven a més de trenta metres per agafar una mica d’aigua d’una capa freàtica.

Un arbre notable que va tenir un final trist. Un conductor borratxo hi va xocar l’any 1973. Realment l’home havia d’anar força begut per xocar amb l‘únic arbre en tot el desert. Ara ja només en queda el record i una estructura metàl·lica en memòria d’aquell mític arbre del Ténéré.

Cèl·lules mare; exageracions i tergiversacions

dimecres, 18/05/2016

Buscar per internet les ofertes de clíniques i tractaments basats en cèl·lules mare és una experiència fascinant. Aparentment tot es pot tractar gràcies a l’extraordinari potencial d’aquestes cèl·lules. Si ens fixem en els anuncis, encara trobem més aplicacions. Tractaments farmacològics, estètics, nutricionals o dermatològics en els que les paraules màgiques “cèl·lules mare” apareixen sense problemes. Seria fantàstic, si no fos que quasi tot és exagerat, tergiversat o directament fals.

La realitat és que hi ha molt pocs tractaments basats en cèl·lules mare i que estiguin aprovats per ser aplicats. Pell, còrnia, sang i para de contar. I no per totes les patologies. Però la llista d’ofertes és enorme i la societat internacional per la recerca en cèl·lules mare ha publicat una nota alertant sobre la mala informació que s’ofereix en referència a quests temes. Avisen que està molt be parlar de les promeses terapèutiques, del potencial per tractar malalties, dels avenços que estan produint-se en aquest camp,… però que això no es pot fer exagerant o passant per alt les limitacions, els conflictes ètics i els perills que comporta.

Informar tal com es va fent, posant l’accent només en les coses bones, crea expectatives falses i fa que els pacients pugin ser enganyats amb molta facilitat. Ja hi ha moltes clíniques, en països amb legislacions relaxades, que s’anuncien per tractar de tot amb aquestes cèl·lules. Des de l’esclerosi múltiple fins a l’acne juvenil. I amb una absència d’informacions crítiques, no és estrany que la gent caigui en el parany.

La culpa està repartida. Els científics informen només dels resultats positius i els exageren per poder guanyar més prestigi i, probablement, millorar les posicions cara a aconseguir finançament. Els periodistes simplifiquen la història per fer-la entenedora i carreguen les tintes sobre el potencial terapèutic que tenen. Els pacients desitgen sentir que la teràpia que esperen arriba d’una vegada. Entre tots ens enganyem i després venen les decepcions.

Per exemple, hi ha qui ofereix tractaments de cèl·lules mare per un bon ventall de malalties però no informen clarament que l’únic que fan es oferir la possibilitat de participar en estudis de recerca bàsica. El pacient pot estar en el grup control o el del placebo, de manera que no en traurà cap profit. Però és que, a més, molts són estudis que encara no pretenen curar res sinó entendre la malaltia.

Per això han fet unes guies sobre com informar del progrés en la recerca sobre cèl·lules mare. Per informar de les promeses, però també de les incerteses i els perills. Evitant exageracions i falsos triomfalismes. Unes guies que s’haurien d’aplicar en tots els camps. De vegades es diu que la ciència va perdent prestigi, però com pot ser d’altra manera si cada dos per tres hi ha algú afirmant que ha fet un pas decisiu en la cura contra el càncer, l’Alzheimer o la fam al món? De ben segur que hem fet passos en la bona direcció, però la seva importància acostuma a ser molt més modesta del que anunciem.

Fa uns anys, l’agencia espanyola del medicament avisava dels excessos en la publicitat de fets referits a cèl·lules mares. Al centpeus també en vaig parlar alguna vegada. No sembla que n’haguem fet gaire cas i sospito que tampoc en farem gaire aquesta vegada. En un món amb tant soroll informatiu, o crides i exageres molt o passes totalment desapercebut. De manera que sospito que les exageracions seguiran i ocasionalment es farà alguna nota per lamentar-ho. Però amb aquestes regles de joc no podrà anar de cap altre manera.