Arxiu del dimecres, 11/05/2016

El centre de l’Univers

dimecres, 11/05/2016

Hi ha persones que es consideren el centre de l’univers. Són cregudes, pedants i volen que tot giri al voltant dels seus interessos. Resulta bastant pesat tractar amb elles, però de vegades no hi ha més remei i has de tenir paciència. Curiosament, en un aspecte sí que tenen raó. Són, literalment, el centre de l’univers. Igual que tots i cada un de nosaltres.

La clau està en definir amb precisió què entenem per “univers”. No és un tema menor i es pot interpretar de diferents maneres. Al diccionari trobo que el descriu com “Conjunt de tots els cossos celestes, de l’espai que els conté i de la matèria dispersa i la radiació que l’omple”. No està malament, però des del punt de vista de la física és insatisfactori ja que, de nou, aquest “tots” es pot entendre de diferents maneres.

Hi ha conceptes d’univers molt filosòfiques, que inclouen universos paral·lels, multiversos i conceptes realment estranys, però si volem moure’ns per terreny més entenedor (una mica més entenedor) podem considerar l’Univers de dues maneres. Abans cal recordar el que va passar durant el Big Bang, la gran explosió que va donar origen a la matèria, l’energia, l’espai i el temps de l’univers. Aquesta explosió va tenir lloc fa tretze mil set-cents milions d’anys i des d’aleshores l’univers s’ha expandit de manera colossal.

La clau és que, fins on sabem, la velocitat de la llum és un límit insuperable per qualsevol cosa dins l’univers. Res pot anar més de pressa, de manera que un cert concepte de l’univers pot tenir un límit determinat. És la distància màxima que pot haver recorregut un raig de llum des del moment del Big Bang fins ara. Poden haver-hi més coses, més galàxies, més estrelles, més de tot més enllà d’aquesta distància, però a la pràctica ens és igual ja que no ens poden afectar de cap manera. Res pot arribar ja que res ha tingut temps de fer el camí des d’aquesta “frontera”. És igual si hi ha un gran buit, un món ple de dracs o la residencia dels Déus, en cap cas notaríem la diferència ni tindríem mai cap manera de saber-ho. L’important és que no és un problema de capacitat tècnica sinó un límit imposat per les lleis de la física. Mentre la relativitat sigui vàlida, no hi haurà manera d’anar més enllà.

Podríem pensar que el límit està a tretze mil set-cents milions d’anys de distància, però no és exactament així ja que l’univers, recordem-ho, s’està expandint. Mentre el raig de llum ve cap aquí, la zona de l’univers on es va generar s’allunya d’aquí. Quan es fan els càlculs trobem que el límit està a quaranta sis mil cinc-cents milions d’anys llum. De manera que aquest “univers observable” és una esfera de noranta-tres mil milions d’anys llum, amb nosaltres just al centre.

Això no vol dir que sigui un límit físic. Si allà al límit hi hagués un planeta amb algú mirant al cel, veuria la seva esfera d’univers observable en el que nosaltres estaríem en un extrem i quaranta sis mil cinc-cents milions d’anys llum en direcció oposada tindria un altre límit. I a l’altre límit podríem repetir el raonament. Podrien existir infinits universos observables, però estan completament fora del nostre abast. Fora del nostre univers.

De manera que podem especular amb els altres, però a la pràctica el nostre univers és el constituït per aquesta regió esfèrica “observable”. I cada un de nosaltres està exactament al centre. Al centre del seu univers. El meu Univers està lleugerament desplaçat del teu ja que la llum provinent de l’extrem observable trigarà una fracció de segon a recórrer la distància que ens separa. Un detall irrellevant? Per descomptat! Però no deixa de fer gràcia adonar-te’n que, en certa manera si que som el centre de l’univers.