L’arbre més solitari

Els arbres poden destacar per molts motius. Tenim les immenses sequoies de Califòrnia, els longeus pins de les Muntanyes Blanques, els prehistòrics Ginkgos, els majestuosos baobabs i el més ample de tots, el Tule de Oaxaca. Però un va tenir un destí ben depriment. Durant molts anys, l’arbre del Ténéré es va considerar l’arbre més aïllat del planeta.

Era una acàcia, una Acacia tortilis o potser una Acacia raddiana, que creixia al vell mig del desert del Ténéré, al nord-est de Níger. Es considerava l’arbre més solitari ja que no n’hi havia cap altre en un radi de quatre-cents quilòmetres. D’ell s’explica sempre que va ser l’únic arbre que mereixia aparèixer en els mapes fets a escala 1:4.000.000. Però és que el desert ja les té aquestes coses. Enmig d’una infinita extensió de no-res, qualsevol detall que trenqui la monotonia mereix ser destacat.

Per descomptat era destacat per les caravanes de tuaregs, que feien servir l’arbre com a punt de referencia en les travesses pel desert. Però de seguida es planteja la pregunta evident. Com s’ho van fer les llavors de l’arbre per arribar fins allà? Quatre-cents quilòmetres de desert és un obstacle formidable per qualsevol sistema de dispersió de llavors.

Però aquesta vegada va ser, efectivament, la muntanya la que va anar a Mahoma. O millor dit, el desert que va anar  fins l’arbre i no al revés. Quan mirem les imatges del Sàhara tenim la impressió que allò sempre ha sigut un erm inhòspit, però la realitat és que bona part del desert és relativament recent. En realitat sembla que el Sàhara segueix un cicle de períodes secs i humits a mida que l’eix de la Terra es va movent. Ara estem en un cicle sec, però en uns catorze mil anys tornarem a veure zones humides on ara només hi ha sorra. Per això, fa un parell de mil·lennis encara mantenia zones verdes importants. I per això els romans  estaven interessats en els grans camps de blat del nord d’Àfrica.

El cas és que el desert va anar guanyat terreny i les zones humides van anar reduint-se, quedant finalment com petits oasis en indrets on les aigües subterrànies arribaven a la superfície. En alguna d’aquestes zones va sorgir l’acàcia solitària. Degué ser en els últims anys abans no desaparegués definitivament l’oasi. La resta de vegetació va morir i l’acàcia solitària va quedar envoltada de sorra i amb unes arrels que s’enfonsaven a més de trenta metres per agafar una mica d’aigua d’una capa freàtica.

Un arbre notable que va tenir un final trist. Un conductor borratxo hi va xocar l’any 1973. Realment l’home havia d’anar força begut per xocar amb l‘únic arbre en tot el desert. Ara ja només en queda el record i una estructura metàl·lica en memòria d’aquell mític arbre del Ténéré.

5 comentaris

  • Daniel Closa

    19/05/2016 16:32

    Es veritat. Abans hi havia el mar allà.

  • Rosa Bayés

    19/05/2016 10:15

    Ja ho diuen els habitants del desert: “Avant ici c’etait la mer”. Tambe hi ha roques amb petxines fossils que en donen testimoni.

  • Daniel Closa

    19/05/2016 9:50

    Carquinyol. No se el que s’hauria pres, però anava fins a dalt d’alcohol!

    Pons. Passa en molts arbres, però aquest devia ser un cas excepcional. Ja se sap: la necessitat obliga!

  • Pons

    19/05/2016 8:15

    30 metres d’arrels! Era més arbre a sota terra que a sobre!

  • Carquinyol

    19/05/2016 8:07

    Només el pitjor conductor del món podia acabar amb l’arbre més solitari del planeta.

    I una mostra més de que l’home és el principal responsable actual de la destrucció del planeta.