Sincronització del cicle menstrual. Mite o realitat?

En una conversa a Twitter, ahir comentaven que hi havia de cert en el que es diu sobre la sincronització de la regla. Un fet que he sentit moltes vegades i que, durant la carrera, posaven com a mostra de l’efecte de les feromones. Dones que passen molt temps juntes acaben per sincronitzar els seus cicles menstruals i els coincideixen les regles. Però el cas és que aquest és d’aquells temes que tothom dóna per fet i que en realitat no està ni molt menys clar.

El primer treball en aquest sentit es tot un clàssic, “Menstrual Synchrony and Suppression” publicat a Nature l’any 1971  per Marta K. McClintock. Estudiava el cicle menstrual en estudiants que compartien habitació en internats i constatava que els cicles s’anaven acoblant fins que la regla coincidia en el temps. L’explicació eren les feromones. Hormones que enviem a l’aire i que ens permeten detectar l’estat fisiològic d’altres individus de la nostra espècie. En animals els seus efectes són notables, però en humans no estava clara la seva existència.

Anys després, la mateixa McClintock va tornar a publicar un altre treball; “Regulation of ovulation by human pheromones”, aprofundint en el tema. L’efecte semblava tant clar que ja  s’anomena “Efecte McClintock”, però el cas és que quedava algun serrell poc clar.

Per començar, no s’acaba d’entendre quina gràcia, quina utilitat té, el fet que les dones d’una comunitat sincronitzin els cicles menstruals. Podem especular sobre això, però seria més aviat gratuït. A més, això no s’observa en altres animals, de manera que resulta sorprenent.

D’altra banda, quan altres investigadors van començar a estudiar-ho va resultar que tant aviat trobaven l’efecte com no el trobaven. I és que resulta més complicat del que sembla decidir si dos cicles s’han sincronitzat. Moltes noies diuen que ho han notat. Que tenen la regla coincidint amb la de les seves amigues. Altres, però, opinen que només és casualitat.

En realitat, si fas quatre números t’adones que el més normal és que es solapin les regles. Dues noies, amb un cicle de 28 dies i una regla de cinc o sis, i imaginant que estan totalment oposats, només hi haurà una setmana per davant una per darrera en la que cap de les dues tingui la regla. Una situació que només es podrà mantenir si els dos cicles duren “exactament” el mateix. Però nomes que un cicle duri un dia més que l’altre, en poc temps trobarem que inevitablement acabarà coincidint, ni que sigui temporalment, el moment de la regla.

I aquí entra el segon efecte. El psicològic. Les coincidències ens fan gràcia i ens hi fixem. Dues amigues tenen la regla el mateix dia i és un fet al que hi paren atenció, ni que sigui anecdòticament. En canvi, dues amigues tenen la regla en dies diferents i no hi paren cap atenció. A la memòria acaben quedant només els mesos de coincidència, mentre que els altres s’esvaeixen. El resultat final és que l’efecte McClintock va guanyant pes en l’imaginari popular. Com sempre, els científics recorden que les experiències personals no serveixen per establir mecanismes i que cal contar nombres grans de població i fer estadístiques ben fetes. Però fa molta més gràcia recrear-nos en les coincidències que descartar-les com artefactes estadístics.

O potser no. Potser sí que les feromones tenen efecte i, més enllà de la inevitable tendència a coincidir, les feromones ajuden a mantenir la sincronia. Però si és així, el seu efecte no és gaire marcat o els estudis ho haurien detectat amb més facilitat. De fet, ni tan sols tenim clara l’existència de feromones humanes, per molt que hi hagi qui anunciï perfums amb feromones per ser més irresistible. Probablement en tenim, ja que la majoria d’organismes tenen sistemes de comunicació química similars. Però l’òrgan vomeronassal, la zona del cervell encarregada de processar aquesta informació, la tenim particularment poc desenvolupada, de manera que probablement els seus efectes seran més que discrets.

8 comentaris

  • Josep M. Llort

    25/05/2016 21:29

    Hi ha al menys una altra espècie de mamífer en la qual les femelles sincronitzen l’estre: les lleones. Això els permet tenir fills de la mateixa edat, que són expulsats junts del grup i mantenint-se junts tenen més probabilitats de sobreviure i d’acabar fent-se els amos d’un altre grup.

  • Lluís Castillo Balaguer

    25/05/2016 13:11

    Pot ser on caldria estudiar la isomenoragia és en les comunitats de monges. Les meves filles que van estar-hi diversos anys en una escola de monges sempre comentaven la coincidència de “panys” rentats i penjats. Les meves i filles i la meva dona van acabar amb isomenorragia, que es va anar esvaint quan van marxar de casa (les filles). Salut

  • Daniel Closa

    25/05/2016 12:14

    he he. Benvingut a l’incert món de la biologia i la fisiologia. El problema és la immensa variabilitat. No són tant freqüents els cicles sistemàticament precisos i hi ha mil factors, endògens i ambientals, que poden causar avançaments i endarreriments i que són difícils de controlar.
    Els físics teniu la sort de treballar en una ciència simple i senzilla on tots els protons de l’univers són exactament iguals i us mal-acostumeu! :-)

  • Joan Codina

    25/05/2016 11:56

    No fotem! No es pot ser tant no precís, hi ha gent que ha treballat en el concepte de sincronització. Mesurar-se es pot mesurar. Es prenen col·lectius (prou grossos) amb diferents graus d’interacció i es pot mesurar el paràmetre d’orde de Kuramoto, per exemple (semblant a una magnetització).

    Per què els fa tanta por a aquesta gent quantificar?? De debò és més fàcil anar preguntant a les dones si els sembla que se sincronitzen??

  • Daniel Closa

    25/05/2016 9:10

    Els homes sempre estem sincronitzats. Avantatges de tenir fase única!

  • Pons

    25/05/2016 9:01

    els homes no ens sincronitzem en res?

  • Daniel Closa

    25/05/2016 8:51

    El “potser” deu ser la paraula més ignorada del diccionari

  • Carquinyol

    25/05/2016 7:42

    Aquest és un clar exemple de com funciona la ciència: una cosa que ha estat estudiada però que l’estudi no és concloent ni la descarta ni l’afirma, només posa el ‘potser’ al davant i la deixa en espera de poder confirmar-la o rebatre-la.

    És fàcil, oi?