Potser no era el gluten

La intolerància al gluten, o celiaquia, és una malaltia causada per la resposta anormal de l’organisme contra una proteïna, la  gliadina. Aquesta gliadina és un dels components del gluten, que està en els grans de cereals i que es troba en moltíssims aliments. Quan els afectats en mengen, el seu sistema immunitària reacciona danyant les parets del budell, cosa que acaba causant problemes de malnutrició ja que la funció intestinal queda compromesa. També hi ha la resposta inflamatòria que causa diarrea crònica, distensió intestinal, feblesa i un grapat de símptomes que els celíacs coneixen bé i que només poden evitar eliminant completament el gluten de la dieta.

La malaltia afecta una de cada cent persones, però des de fa un temps sembla que se’n detecta cada vegada més. Estrictament molts dels nous casos no es classifiquen com intolerància al gluten sinó com “Sensibilitat al gluten no celíaca”. Però aquesta classificació resulta complicada. Es basa en una simptomatologia similar a la celiaquia però que apareix en persones que no tenen intolerància al gluten. La paraula “sensibilitat” ja implica una certa ambigüitat i de seguida s’ha embolicat la torca amb ofertes de proves de sensibilitat, ofertes de dietes lliures de gluten i una certa moda (ai!) que associava el gluten amb el menjar dolent i poc natural.

Que apareguin ofertes d’aliments lliures de gluten és molt important per les persones que tenen celiaquia i a les que els resulta complicat menjar de manera normal o anar a restaurants sense tenir problemes. Però la síndrome aquesta de sensibilitat en abstracte sempre ha resultat poc clara. Sembla com si sobtadament, tota la població hagués esdevingut intolerant al gluten.

O potser no.

Un dels primers estudis que va posar sobre la taula aquesta sensibilitat el van fer l’any 2011, quan van analitzar l’efecte que tenia passar a dieta sense gluten en un grup de persones que mostraven símptomes intestinals més o menys similars a la celiaquia, però que no eren celíacs segons les proves de laboratori. El resultat va ser una millora en l’estat general dels pacients quan els retiraven el gluten, de manera que els autors van concloure que la sensibilitat al gluten existia, però que les causes o els mecanismes no estaven gens clars.

Peeeeeero. L’autor del treball no acabava d’estar convençut i anys després en va fer un de similar, intentant millorar el disseny de l’experiment. El motiu és que quan passes a una dieta sense gluten, en realitat no desapareix únicament el gluten sinó que modifiques moltes més coses de la dieta. I quan ho va repetir, eliminant altres factors que podien generar diferents problemes digestius van trobar que el gluten hi tenia poc a veure. Per descomptat tot això es va fer, de nou, amb pacients que no tenien celiaquia. En els celíacs la culpa del gluten està ben establerta.

Aquesta vegada ho va fer canviant l’ordre. Primer va donar una dieta sense diferents elements que podien causar símptomes. En particular va eliminar uns productes anomenats FODMAP, per l’anglès “oligosacàrids, disacàrids, monosacàrids i poliols fermentables”, però també lactosa, conservants i coses així. Després van tornar a dieta que podia ser alta en gluten, baixa en gluten o la placebo sense gens de gluten. Els pacients no coneixien quina dieta els havia tocat, però tots van afirmar que els símptomes havien tornat. Fins i tot els que no menjaven gluten.

Que vol dir això? Primer, que el component placebo és important. En aquest cas és un efecte “nocebo”. Pensar que una cosa que menges se’t posarà malament, fa que apareguin els símptomes. Però també indica que potser només estem detectant el que es previsible. Cada persona es diferent i no a tothom li senten igual de be tots els aliments. Quan eliminem el gluten de la dieta, en molts casos també s’elimina allò que causava malestar (i que no era el gluten) i es nota una millora. Com que ara la moda és demonitzar el gluten, tothom s’hi apunta ja que realment han notat una millora amb la nova dieta. Una dieta que no te gluten (que no li feia res) ni allò que li causava el problema. Això junt amb una certa predisposició psicològica sembla que està al darrera de l’epidèmia de sensibilitat al gluten que, en realitat potser no sigui tal.

 

6 comentaris

  • Nuria Pablos

    02/06/2016 14:49

    Molt interessant el que comentes, m’ha agradat motl com ho planteges. Començo a estar una mica farta de que als restaurants em preguntin si soc una mica celiaca o molt ;-). Ara mateix pel gremi de restauració és una mica complicat destriar les diferents condicions que presentem els que no mengem gluten. I per per cert en el meu cas si que es una malaltia des del moment en que el meu sistema immunitari està implicat i ser celiaca em suposa problemes autoinmunes associats que tot i fer dieta no desapareixen. Gracies per les teves aportacions des de la ciència!!!

  • Daniel Closa

    02/06/2016 10:58

    Edu Martorell. Una reflexió interessant. Confesso que he parlat de la celiaquia com una malaltia sense ni pensar-hi. Però m’agrada cuidar les paraules i tampoc tinc clar que no ho sigui. Mentalment tinc tendència a pensar que la celiaquia sí que és una malaltia. Però això no implica que els celíacs siguin malalts ja que, tal com dius, si s’evita el desencadenant, la seva condició és perfectament normal. De totes maneres hi hauré de pensar en aquests conceptes, perquè tenen més implicacions que les purament biomèdiques.

  • Edu Martorell

    02/06/2016 9:50

    Una vegada més, un gran article d’en Closa, del qual sóc seguidor. L’únic que no comparteixo és que, una vegada més, es parla de celiaquia com a malaltia. I no ho és: és una condició. la celiaquia et fa malalt si ingereixes gluten. Si no, ets una persona tan sana com qualsevol altra que no sigui celíaca. Pensem que si els intolerants som malalts (sé que sóc celíac des de fa 11 anys, i en tenia 40 quan ho vaig descobrir per casualitat), la majoria de la població ho som (si sumem les intoleràncies a la lactosa, al gluten, a l’ou, a diverses proteïnes…), superem amb escreix el 60% de la població mundial.

    Els i les intolerants a algun component d’algun o més d’un aliment només emmalaltim si ingerim el que ens fa mal. Si sabem evitar-lo, ens trobem perfectament. La gràcia és aquesta: descobrir què no ens va bé i esquivar-ho.

    M’ha encantat la frase: “Cada persona es diferent i no a tothom li senten igual de be tots els aliments”. Aquesta és la clau! Cal que cadascú vagi descobrint (com més aviat millor) quins aliments no hauria de prendre gaire sovint.

    Si tinguéssim més cura amb el que mengem i com mengem, potser sí que acabaríem vivint 200 anys! De fet, cada vegada hi ha més persones al món que han passat dels 120! :)

    Per cert, jo també sóc biòleg.

    Gràcies per l’article, Daniel!

  • Daniel Closa

    02/06/2016 9:42

    Carquinyol. No. Les baies de Goji ja estan obsoletes. No recordo quin es el super-aliment imprescindible d’aquesta setmana…

    Pons: Menja el que et faci feliç però sense abusar. Total, tampoc viurem tants anys. Al menys que siguem feliços amb el menjar.

  • Pons

    02/06/2016 8:57

    Llavors per viure 200 anys què haig o no haig de menjar?

  • Carquinyol

    02/06/2016 7:36

    No, si al final ens diran que només podrem menjar baies de goji… ai no, que ja no està de moda? Què és el que es porta ara ??