La LISA Pathfinder funciona.

Fa uns mesos es va anunciar la detecció de les ones gravitacionals predites per Einstein gràcies a l’experiment LIGO. La comunitat científica va entusiasmar-se durant uns dies, i en va passar uns quants més explicant que coi eren aquelles ones i quines eren la gràcia i la dificultat de mesurar-les. La xarxa de detectors LIGO eren unes instal·lacions, d’uns quants quilòmetres de llarg, situades a diferents punts del planeta. Però l’agència espacial europea també estava treballant en un sistema per mesurar ones gravitacionals. L’experiment eLISA, consistent en enviar tres satèl·lits, separats per uns quants milions de quilòmetres i detectar amb feixos làser els canvis de posició causats pel pas d’ones gravitacionals.

La idea és bona, però abans cal provar la tecnologia. Per això fa poc havien posat en òrbita la nau “LISA Pathfinder“, amb la idea de verificar la sensibilitat del sistema. Aquesta nau consistia en una capsa dins la qual hi havia dos blocs fets d’una barreja d’or i platí, i separats per trenta vuit centímetres. Res a veure amb els milions de quilòmetres que faran servir després. La qüestió era veure si el làser podia detectar petitíssimes variacions en la distància que separava aquests dos blocs.

En realitat els blocs es considera que estan en “caiguda lliure”, ja que estan en un punt anomenat L1, entre el Sol i la Terra, aïllats de forces externes, vibracions ni emissions de res. Algú ha dit que aquella nau és l’indret més tranquil conegut. En aquestes condicions, la distància entre els dos blocs no s’ha de modificar. I el cas és que les mesures obtingudes han resultat excel·lents. Millors del que esperaven. Poden detectar variacions en la distància equivalents a la meitat de la mida d’un àtom.

Això vol dir que la tecnologia funciona i que podem felicitar als companys de l’Institut de Ciències de l’Espai, que formen part de l’equip que ha dissenyat alguns dels sistemes. I també que la missió eLISA ha fet un pas important per anar a mesurar, d’aquí uns anys, les ones gravitacionals.

Ens podríem preguntar quina necessitat hi ha d’un nou experiment, si amb el LIGO, situat a la Terra, ja les detectem? La clau és que hi ha diferents tipus d’ones gravitacionals. Igual que hi ha diferents radiacions segons la seva freqüència i no es el mateix analitzar la llum visible, que la infraroja, els raigs X o les microones, amb les gravitacionals passa el mateix. LIGO detecta ones de alta freqüència, mentre que eLISA detectarà ones de baixa freqüència. Amb els dos sistemes podrem estudiar parts diferents de l’espectre d’emissió d’ones gravitacionals i, per tant, fenòmens diferents que les generen. En certa manera seria com disposar d’un telescopi de llum visible i un radiotelescopi. Cada un genera informació diferent però complementaria.

3 comentaris

  • Daniel Closa

    13/06/2016 18:03

    Carquinyol. Diferents tipus… Estrictament son el mateix. Ones. Alteracions en la intensitat de la gravetat que fan que l’espai es distorsioni. Però igual que les ones electromagnètiques o les de só, poden tenir diferent longitud d’ona.

    Pons. Els de l’ESA i, especialment, els d’aquí de l’institut de Ciències de l’Espai!

  • Pons

    13/06/2016 9:54

    Un aplaudiment per la LISA! I un copet a l’espatlla pels científics i enginyers de la ESA

  • Carquinyol

    13/06/2016 8:42

    Jo confeso amb les ones gravitacionals vaig perdut: no sé com es generen, ni qui (bé, això suposo que serà qualsevol cos amb massa), ni com estan formades,…

    I ara em dius que hi ha diferents tipus i ja vaig perdut del tot !!! Com saben que hi ha diferents tipus ?????