Estirada d’orelles homeopàtica

Si ens fixem en les notícies relacionades amb la ciència, notarem que sempre es parla de treballs publicats en determinades revistes. Nature, Science, The Lancet, New England Journal of Medicine… De revistes n’hi ha centenars, però els millors treballs es publiquen en les millors revistes. O almenys, això és el que diu la teoria. De fet, les millors revistes també publiquen treballs dolents, i al revés, grans treballs es van publicar en revistes normaletes. Però com a generalització podem esperar trobar treballs més rellevants en revistes de primer nivell.

La qüestió és com determinar si una revista és millor o pitjor. Com es qualifiquen les revistes? Això és important ja que als científics ens avaluen en funció del nivell de les revistes on publiquem. De manera que cal disposar d’un rànquing per triar quina és la millor. És el que s’anomena JCR per “Journal Citation Reports”. Una llista que els investigadors mirem amb ànsia cada any, quan surt la nova classificació.

El sistema és senzill. Els treballs que publiquem inclouen bibliografia. Fem referència a altres treballs fets per altres investigadors com a punt de partida de la nostra recerca. La idea és que els treballs importants seran esmentats moltes vegades. En canvi si un article és dolent, ningú el citarà. Dons el que es fa es calcular quantes vegades es citen els treballs publicats a cada revista. Les revistes que els seus articles són molt citats, deuen ser bones revistes i tenen una valoració alta.

De fet, el càlcul és una mica més complex ja que cal tenir en compte quants articles publiques cada més. No és igual una revista que publica cent articles anuals que una que en publica mil. Per això es divideix número de cites anuals per numero d’articles publicats. Aquesta xifra, el “factor d’impacte”, és el que es fa servir per classificar les revistes. És un sistema molt criticat, però que es fa servir a falta de res millor. Si més no, dins de cada camp en concret pots disposar d’un llistat de revistes, de la més prestigiosa a la més irrellevant.

Ah! Però sempre hi ha qui troba la manera de fer trampes. I una de les més habituals és afavorir que els articles que es publiquen a la teva revista citin treballs de la mateixa revista. El que s’anomenen “autocites”. Els autors poden rebre el suggeriment d’incloure en el seu treball algunes cites que, casualment, són de la mateixa revista. Si vols que et publiquin el treball, inclous les referencies que et demanen i endavant. És una manera de fer que una revista mediocre o directament dolenta, guanyi posicions en la classificació. Però cal anar amb compte, perquè si es detecta un nivell massa elevat d’autocites et fan fora de la llista. No definitivament, sinó que et donen un any per reordenar el teu sistema i tornar a funcionar sense fer trampes.

Aquest any, la revista més autocitada és la anomenada “Homeopathy”. El seu nivell d’autocites superava el 70 %, tot i que ni això li va servir de gaire ja que ocupava la posició 21 sobre 24 revistes del camp de “Medicina integrativa i complementaria”. No es la única. Hi ha altres revistes eliminades per autocitar-se en excés en camps que van des de la lingüística fins a la tecnologia nuclear. A tot arreu hi ha qui vol forçar les normes per treure una mica de profit.

En tot cas, una altra mala noticia pels seguidors de la homeopatia. Ara, quan treguin un article que assegurin que està publicat en una “prestigiosa revista científica” hauré de contenir un somriure. Ja se que és lleig i que en altres camps també passa, però que voleu…

5 comentaris

  • Jordi Busqué

    16/06/2016 9:53

    Per la lógica homeopàtica com menys cites millor, oi?

  • Jordi Morrós Ribera

    15/06/2016 12:06

    Et felicito per l’explicació entenedora de com funciona el rànquing de citacions del “Journal Citation Reports” . Jo sóc economista dedicat a temes d’empresa i això de l’homeopatia m’ho miro més com una pràctica amb seguidors acèrrims, i m’abstinc del tot d’opinar des d’un punt de vista de ciència contrastada.

    En aquesta línia us explico la següent anècdota (òbviament no és cap evidència científica, ni pretenc que ho sigui). Fa cosa d’uns tres anys vaig assistir a unes sessions de pràctica d’anglès amb professors de la UB I on unes quantes investigadores del camp de la bioquímica manifestaven amb tota serenitat que no entraven a discutir sobre el caràcter científic de l’homeopatia, però que elles com a mares d’infants petits constataven els efectes positius dels tractaments homeopàtics sobre els seus fills. Si elles deien això imagina’t el que jo podia contraargumentar com a simple i ras economista.

  • jordiC

    15/06/2016 10:30

    Carquinyol, l’has clavat!

  • Pons

    15/06/2016 10:01

    El de sempre, es més important qui parla de tu que no pas el què diuen de tu.

  • Carquinyol

    15/06/2016 8:24

    Almenys són coherents, s’han autodiluït fins al punt de desaparèixer de la llista…