El llarg camí d’una teràpia per la fibrosi pulmonar

La paciència és la mare de la ciència. En part és cert, però només amb paciència no fas res. Cal intuïció, rigor, insistència i treball, moltíssim treball. I una mica de sort també, no ens enganyem. Però de vegades les coses surten al final i aleshores la satisfacció és immensa.

Fa vuit anys, a l’antic “Centpeus” parlava d’un tractament experimental per la fibrosi pulmonar idiopàtica. Es tractava de fer servir un tipus de cèl·lules molt concretes, les cèl·lules alveolars de tipus II, per intentar regenerar el teixit danyat durant la malaltia. En la fibrosi, els alvèols pulmonars es danyen i el pulmó es repara fent servir fibroblasts. Aquestes són les cèl·lules amb que el cos fa les cicatrius. Una mena de sistema de emergència per reparar ferides. Van bé per tapar danys ràpidament, però no serveixen per mantenir la funció dels pulmons ja que l’oxigen de l’aire no pot creuar una paret de fibroblasts i no pot arribar a la sang. Els pacients cada vegada s’ofeguen més i no tenim cap tractament per aturar la progressió de la zona fibrótica del pulmó.

La gràcia és que les cèl·lules tipus II són les precursores de les que finalment constitueixen la fina paret dels alvèols (les cèl·lules de tipus I). De manera que el que es va fer fa anys va ser administrar les cèl·lules tipus II a rates a les que havien provocat una fibrosi pulmonar. La idea era que aquestes cèl·lules actuarien refent la paret dels alvèols i permetent que els pulmons recuperessin la seva funció.

El cas és que va funcionar força bé! Els pulmons de les rates a les que s’havien trasplantat les cèl·lules tipus II havien millorat molt. I es va veure que les cèl·lules efectivament s’havien transformat en les de tipus I i havien refet part dels alvèols. Un detall que no vaig esmentar és que el treball l’havíem fet al nostre laboratori, al grup dirigit per la doctora Anna Serrano, una companya amb la que fa anys que breguem en el món de la ciència.

Però era un treball fet en rates. I no volem curar les rates sinó les persones. Calia fer un pas més i provar-ho en pacients. Una cosa que no podem fer els investigadors bàsics. Quan es tracta de pacients, cal que ho facin metges. Per sort, al Clínic hi treballava el doctor Antoni Xaubet, expert en fibrosi pulmonar que, de seguida es va mostrar obert a col·laborar. Només quedaven uns pocs detalls: El permís del comitè ètic, la coordinació amb la organització de trasplantaments, aprendre a obtenir cèl·lules humanes (un pulmó humà es molt diferent d’un pulmó de rata), aconseguir els calers per fer-ho tot, seleccionar els pacients, organitzar la col·laboració amb els servei de microbiologia per evitar infeccions, el d’immunologia per evitar rebuig, el de criopreservació per mantenir les cèl·lules i finalment, iniciar l’estudi. Segur que em deixo coses, però ja us feu una idea dels anys de preparació que impliquen un estudi com aquest.

Es van trasplantar setze pacients i el primer que va caldre era verificar que trasplantar les cèl·lules no causava problemes. El sistema era senzill: una fibrobroncoscòpia, i aparentment no hi havia rebuig, no hi havia inflamació, no empitjorava la malaltia, etc. És a dir, que la cosa va anar força bé i no es va detectar cap efecte advers mes enllà d’una mica de tos al primer dia. Un dia per recordar. Us asseguro que acolloneix molt fer per primera vegada un tractament. Per molt controlat estudiat i apamat que creguis tenir-ho tot, t’estàs endinsant en territori desconegut i mai se sap si la biologia ens guarda alguna sorpresa. En tot cas, la cosa va anar molt bé.

Tot seguit tocava esperar. La fibrosi pulmonar és una malaltia progressiva. No es previsible veure millores d’un dia per l’altre. En realitat el que esperàvem era, al menys, aturar la progressió. Recuperar la funció ja seria per nota! Però per això cal temps. Com a mínim un any.

Va ser més d’un any ja que no es van fer tots els pacients de cop, però finalment es va completar. Els resultats eren força bons. En la majoria de pacients, la malaltia s’havia aturat i la qualitat de vida dels pacients havia millorat. Queden coses per esbrinar, és clar. L’aturada és definitiva? Probablement no, ja que la causa de la malaltia no s’ha eliminat. Serviria fer més trasplantaments? Administrar més cèl·lules? Combinar-ho amb algun fàrmac? Quant temps dura l’estabilització? Per quin motiu en algun pacient no va funcionar? Com tot en la ciència, cada resposta ens ha generat moltes més preguntes.

En tot cas, els resultats obtinguts eren molt bons i tocava publicar-ho. Però resulta que costa molt convèncer la comunitat científica i mèdica de que has trobat  un tractament nou. Demanaven més controls, més dades, més seguiment, més de tot. Estàvem segurs que era per les cèl·lules? No podria ser el tractament immunosupressor? Havíem fet el seguiment de les cèl·lules trasplantades? De nou, anys fent retocs, recalculant, afegint dades…

Però finalment el treball s’ha acceptat i acaba de sortir publicat. Un llarguíssim camí des d’aquell llunyà pont del Pilar del 2004, quan l’Anna em va trucar per comentar-me que havia tingut una idea de com abordar el tractament de la fibrosi pulmonar. No és freqüent iniciar amb una idea, fer el treball experimental i aconseguir arribar fins a l’estudi amb pacients. Jo, que m’ho he mirat una mica des de la barrera, puc assegurar que ha calgut molta, moltíssima feina, insistència i paciència.

Però un dia vaig veure com li brillaven els ulls a l’Anna quan un pacient li va agrair el fet que, de nou, podia tornar a jugar a pilota amb el seu nét. Aquestes coses, que als metges els passa sovint però que els científics experimentals no vivim quasi mai, són les que et recorden que el que fem val la pena.

6 comentaris

  • Daniel Closa

    18/06/2016 10:50

    Carquinyol: Gracies mestre. A veure com segueix la història. Tot i que ara ja estarà en mans de tota la comunitat científica.

    Esther: Gràcies!!

    Joan Codina: Sí que ha sigut llarg el camí, si. Però les aventures llargues i amb bon final son les millors!

    Pons: T’asseguro que amb tot això hem viscut alguns d’aquells moments que sempre es recorden. Ep! També estones de pura desesperació. Que hi ha moments de tot.

    Manel Ros.: En principi no. Són dues malalties molt diferents. EN la fibrosi quística, hi ha la mutació del transportador de clor, però no hi ha mort de les cèl·lules alveolars. De manera que no ajudaria gaire un sistema per regenerar-les.
    Malgrat que les dues s’anomenin “fibrosi.. algo”, són completament diferents.

  • Manel Ros

    17/06/2016 20:02

    Aquesta teràpia podria ser útil per tractar la fibrosi quística (FQ)?
    Quines diferències hi ha amb la fibrosi pulmonar idiopàtica?
    En la cas de la FQ hi ha moltes esperances amb els nous potenciadors (Ivacatfor i Lumacaftor) de la proteïna que regula els canals de clor però potser podria ser un tractament complementari amb les cèl·lules alveolars tipus II. Com ho veieu?

    Moltes felicitats i moltes gràcies a tot l’equip!

  • Pons

    17/06/2016 10:42

    Enhorabona a tots! Sempre fa molta il·lusió quan veus que la teva feina realment serveix per alguna cosa, i més encara quan estàs millorant la salut i la qualitat de vida de la gent! Una tasca genial!

  • Joan Codina

    17/06/2016 9:32

    Una història llarga des d’aquell 2008 que ens presentaves el problema!!

    Aquesta és la gràcia de tenir un centpeus que perdura en el temps, ens pots explicar com acaben alguns dels articles.

    PS: Felicitats als qui hi han deixat hores i més hores!!

  • Esther

    17/06/2016 9:27

    Enhorabona !!

  • Carquinyol

    17/06/2016 8:22

    Moltes felicitats a l’Anna i a tots els implicats. Espero que ara es pugui refinar el tractament i que arribi a moltes persones més.