Pròxima b; els nous veïns estel·lars. Però no ens esverem.

Aquest estiu ha anat farcit de notícies científiques, però la més impactant va ser la publicació del descobriment d’un planeta orbitant l’estrella més propera al Sol: Pròxima de Centaure. I per acabar de fer les delícies dels aficionats a l’astronomia, es tracta d’un planeta de mida similar a la terrestre i situat en la zona d’habitabilitat de l’estrella. No podíem demanar més!

Per això les notícies parlaven d’un planeta habitable a només 4,2 anys llum de la Terra. Però això resulta enganyós. Que un planeta estigui a la zona d’habitabilitat només ens diu que està a una distància de la seva estrella que permet que hi hagi aigua líquida. Però això no garanteix que n’hi hagi. En realitat, d’aquest planeta només en sabem un parell de coses i la resta són especulacions. No passa res per especular (de fet, és molt divertit) però no s’ha de confondre amb les dades verificades.

El que sabem és que el planeta molt probablement existeix i que és lleugerament més gran que la Terra. No l’hem vist, ja que no hi ha telescopis prou potents encara, però l’han detectat amb el mètode de la velocitat radial. Això es fa mesurant els petits desplaçaments de la posició de l’estrella a mida que el planeta gira al seu voltant. La gravetat de l’estrella atrau als planetes, però la dels planetes també atrau, molt lleument, l’estrella. El desplaçament es pot mesurar i això permet esbrinar el temps que triga el planeta a completar una òrbita.

Però sempre hi ha un marge d’error. Per això es considera candidat a planeta fins que no es detecti fent servir un mètode diferent. Ja ha passat altres vegades que un planeta “descobert” resulta que al final no existeix. De totes maneres, aquesta vegada la fiabilitat de les mesures és prou elevada com per confiar que efectivament existeix. De moment s’anomena “Pròxima b” ja que als planetes extrasolars se’ls indica amb el nom de l’estrella i una lletra minúscula que indica l’ordre en que van ser descoberts. Es comença per la “b” ja que la “a” seria la mateixa estrella. Si descobríssim un altre planeta orbitant Pròxima de Centaure, seria “Pròxima c”.

L’estrella Pròxima de Centaure és interessant simplement per ser la més propera al Sol. El nom fa referència, òbviament, a ser l’estrella més propera i que està situada en la constel·lació del Centaure. Sembla que hi ha un sistema estel·lar triple, amb Alfa de Centaure, Beta de Centaure i Pròxima de Centaure, però encara no està clar del tot. Pròxima és una nana roja. Un estel més petit i fred que el nostre Sol. La gràcia del nou planeta és que està molt més proper a l’estrella que no pas la Terra del Sol. De fet, està més proper fins i tot que Mercuri. Per això nosaltres triguem 365 dies a fer una òrbita i Pròxima b només triga 11,2 dies. Una estrella més petita però vista de més a prop fa que des de la superfície del planeta es deu veure una mica més gran que el nostre Sol.

Estar tant a prop de l’estrella és un problema perquè arriba molta radiació a la superfície. Les nanes roges emeten radiacions UV i moltes flamarades de raigs X. Una mala combinació per la vida. Però cal tenir en compte si hi ha atmosfera o si hi ha mars que puguin actuar com escut. Tampoc sabem si disposa de camp magnètic, que també protegeix de les radiacions. L’atmosfera és important ja que la temperatura de superfície seria d’uns 40 graus sota zero, però per poca atmosfera que tingui i retingui calor, ja entraríem en zones molt més temperades i, per tant, amb possibilitat de tenir aigua líquida a la superfície.

Ara bé. Estant tant a prop de l’estrella li deu passar com li passa a la Lluna; que presenti rotació sincrònica. És a dir que sempre mostri la mateixa cara dirigida a l’estrella ja que coincideixen la durada de la òrbita i la durada de la rotació del planeta. De manera que tindrà un hemisferi constantment de dia i amb temperatures molt altes i un altre submergit en la foscor eterna i molt més fred. Al límit hi haurà una zona de transició on s’hi podria viure més o menys bé. Ah! I si és un planeta amb mars, semblarà un ull, amb la major part coberta de gel excepte la zona encarada a l’estrella, que serà aigua líquida.

Però, de nou, tot és especulatiu. Excepte que hi és, la seva mida i la durada de la òrbita, poca cosa més sabem. Per sort, en dos o tres anys disposarem d’una nova generació de telescopis prou potents com per fer-hi una ullada, per analitzar la llum que reflecteixi o per caracteritzar la seva atmosfera si és que en té.

I, és clar, pensar en com ho podríem fer per anar de visita. Però això deixem-ho per demà.

6 comentaris

  • Daniel Closa

    02/09/2016 10:41

    Que faríem sense il·lusions?

  • Antoni Cuadrench i Fort

    01/09/2016 22:28

    De moment estem condemnats a fabricar-nos les nostres petites il.lusions, sempre necessàries.

  • Daniel Closa

    01/09/2016 21:46

    No corris, que no hi ha pressa! :-)

  • Pons

    01/09/2016 11:47

    Ja estic mirant catàlegs de viatge de cara a l’any vinent anar-hi de vacances, de moment tinc clar que agafaré banyador i abric.

  • Daniel Closa

    01/09/2016 11:28

    Noi. Ja saps que només tornar de vacances ja es començ a pensar en el següent viatge!!

  • Carquinyol

    01/09/2016 7:35

    Home noi, és que això de tornar de vacances i ja pensar en anar de viatge a un altre planeta i a més extrasolar és molt lleig ! :P

    És com comentes, sí, la notícia és engrescadora, però anem a pams i a veure què passa, però mantiguem l’il·lussió !