Arxiu del dilluns, 5/09/2016

Febre hemorràgica de Crimea-Congo

dilluns, 5/09/2016

La notícia d’un brot de febre hemorràgia Crimea-Congo a Espanya ha tornat a posar sobre la taula el perill de brots epidèmics per virus dels que mai no n’havíem sentit a parlar. Però la globalització no és limita als diners sinó que ho engloba tot, i les malalties també s’han fet globals. Ara els virus viatgen en avió i amb l’escalfament global cada vegada disposen de més territori on el clima els permet proliferar. De fet, qui prolifera no és el virus sinó el mosquit, paparra o insecte que els fa de vector, però el resultat és el mateix.

Aquesta vegada es tracta d’unes febres hemorràgiques, i això ja ens fa pensar en l’ebola, el virus de febre hemorràgica per excel·lència. En realitat són tipus de virus diferents, però que comparteixen un seguit de característiques comuns. De fet, les febres hemorràgiques poden estar causades per cinc famílies de virus, cada una amb grapats de virus diferents. Hi ha els filovirus (com l’ebola), els arenavirus (com el de la febre de Lassa), els flavivirus (aquí tenim el Zika, el Dengue o el de la febre del Nil occdental), els paramixovirus (com l’Hendra) i els bunyavirus (Com aquest de Crimea-Congo). De fet, causen moltes més malalties, de manera que tenim reserva de potencials brots de malalties de malson a cabassos.

En aquest cas resulta curiós el nom: “Crimea-Congo”. Més que res perquè Crimea i el Congo estan molt lluny. Però la història és senzilla. Durant molt temps es coneixia la febre de Crimea, que afectava als pagesos i als soldats destacats per aquella zona. El tsar Alexandre va morir del que té tota la pinta d’haver sigut febre de Crimea després de visitar aquella regió. Però no va ser fins l’any 1967 que es va poder identificar el virus que la causava. Quan ho van fer es van adonar que era un virus idèntic al que l’any 1956 havia afectat uns malalts al que aleshores era el Congo belga, de manera que el nom es va quedar “Crimea-Congo”.

Qui ha transmès el virus és una paparra del gènere Hyalomma  però hi ha molts més tipus de paparres que poden fer-ho. S’ha identificat la presència del virus en més de trenta espècies diferents de paparres que poden picar i infectar a un nombre força elevat d’animals. Des de grans herbívors fins als estruços. La majoria d’animals infectats desenvolupen anticossos però no emmalalteixen i simplement contribueixen a mantenir la població de virus funcional. En canvi els humans, que hi estem molt menys exposats, desenvolupem la febre hemorràgica que porta associada una mortalitat variable però que pot arribar al trenta per cent o fins i tot més.

I pel que fa al tractament… Doncs la mateixa història de sempre per aquests tipus de malaltia. No hi ha vacuna (tot i que es treballa en algunes experimentals, però encara no prou bones ni segures), no hi ha tractament més enllà de mesures de suport vital als malalts i provar sort amb els antivirals habituals. Aquesta vegada sembla que algun, com la rivaridina, pot donar bon resultat, però quan parlem de virus l’arsenal terapèutic disponible és molt limitat.

Ebola, Zika, Crimea-Congo…, i més que vindran. No es poden posar portes al camp i el mateix contenidor que ens porta les fruites de Nova Zelanda, les mercaderies de la Xina o el salmó de Xile, també transporta virus provinents d’arreu del món ocults en algun vector inesperat. És evident que quan ens venien les virtuts de la globalització només ens explicaven les coses bones i passaven per alt els problemes associats.