Arxiu del divendres, 23/09/2016

Llum sobre l’experimentació amb animals.

divendres, 23/09/2016

Aquests dies s’ha signat un acord de transparència sobre l’experimentació amb animals, signat per un grapat d’hospitals, universitats, centre de recerca, societats científiques i empreses de biotecnologia, pel qual es comprometen a

1-Parlar amb claredat sobre quan, com i perquè, es fan servir animals en la recerca.

2-Proporcionar informació adequada als medis de comunicació i al públic en general sobre les condicions en les que es realitza la recerca que requereix models animals i els resultats que se n’obtenen.

3- Promoure iniciatives que generin un millor coneixement i comprensió en la societat sobre l’ús d’animals en recerca científica

4- Informar anualment sobre el progrés i compartir experiències

Això és una bona iniciativa, ja que un dels problemes de la experimentació amb animals és que la major part de la informació que circula és generada per moviments o simpatitzants contraris a aquesta experimentació. Si només hi ha un discurs, és molt difícil entendre l’altre part. Molts científics pensaven que no calia discutir ja que la necessitat d’investigar les malalties i els medicaments fent servir animals els sembla massa evident, però això demostra que no tenen gaire clar com funciona la societat. La percepció que s’imposa es la que es repeteix més vegades. I un discurs massa habitual és que els científics som una mena de sàdics que gaudim fent patir milers o milions d’animalons amb uns experiments d’una crueltat difícil d’imaginar i, molt sovint, sense motiu.

Tot seguit esmenten mètodes alternatius, com ara els cultius cel·lulars o les simulacions informatitzades, que permetrien evitar un patiment extrem a tants animals. Ah! I mai falten unes quantes fotografies esgarrifoses d’animals esbudellats, amb aparells perforant-li’ls el crani o amb cicatrius espantoses.

Per descomptat, la realitat és ben diferent, però cal que algú surti a explicar-ho.

Per començar, als investigadors no ens fa cap gràcia treballar amb animals. I sempre que es pot, es prefereix fer-ho amb sistemes alternatius. És més senzill, més barat, més ràpid i més pràctic. Però sobretot és que els científics som humans i també tenim principis ètics.

Per desgràcia, no sempre es pot fer. Si volem investigar sobre trasplantaments d’òrgans podem fer aproximacions amb cèl·lules, però al final haurem de trasplantar òrgans! Jo investigo com progressa una malaltia anomenada “pancreatitis aguda”. És una inflamació del pàncrees que, per algun motiu que encara no coneixem be, fa que en alguns pacients se’ls inflami el pulmó fins que no poden respirar i moren ofegats. És evident que hi ha diferents òrgans implicats en la patologia, de manera que moltes vegades no podem investigar-ho en cultius de cèl·lules.

De vegades sí que es pot, i aleshores no dubtem a fer-ho, però aquí val la pena recordar que les cèl·lules no creixen dels arbres. Si necessito unes cèl·lules inflamatòries del pulmó, el primer que cal fer és sacrificar una rata, treure-li el pulmó i purificar les cèl·lules. L’avantatge és que potser amb una sola rata obtindrem prou cèl·lules per fer tots els grups experimentals i no caldrà sacrificar un grapat d’animals. Perquè aquesta és una altra norma. Sempre s’intenta fer servir el nombre mínim d’animals. Amb el mínim de patiment, amb anestèsia, analgèsia i tot el que calgui. I hi ha comitès ètics d’experimentació animal que s’ho prenen molt en serio!

Naturalment, també cal tenir en compte que les persones no som rates. Els resultats que obtinguem no es poden aplicar directament als humans. Fa gràcia quan això es fa servir aquest argument com si fos un fet que als científics els passés per alt. Però si un fàrmac resulta tòxic per les rates, doncs quasi que ja no el provem en humans. D’altra banda, si un dia descobreixo en les rates una molècula que permet entendre perquè el pàncrees fa que s’inflami el pulmó, doncs de seguida anirem a mirar si n’hi ha de similars en els pacients humans.

Tant de bo poguéssim evitar l’experimentació amb animals. No sempre està justificada i això cal controlar-ho. A més, cada vegada hi ha més mètodes alternatius i disposem de més eines per reduir-ne l’ús. Potser algun dia en podrem prescindir del tot, però aquest dia encara no ha arribat. Mentrestant, és important que s’entengui com es fa i per quins motius.