Llum sobre l’experimentació amb animals.

Aquests dies s’ha signat un acord de transparència sobre l’experimentació amb animals, signat per un grapat d’hospitals, universitats, centre de recerca, societats científiques i empreses de biotecnologia, pel qual es comprometen a

1-Parlar amb claredat sobre quan, com i perquè, es fan servir animals en la recerca.

2-Proporcionar informació adequada als medis de comunicació i al públic en general sobre les condicions en les que es realitza la recerca que requereix models animals i els resultats que se n’obtenen.

3- Promoure iniciatives que generin un millor coneixement i comprensió en la societat sobre l’ús d’animals en recerca científica

4- Informar anualment sobre el progrés i compartir experiències

Això és una bona iniciativa, ja que un dels problemes de la experimentació amb animals és que la major part de la informació que circula és generada per moviments o simpatitzants contraris a aquesta experimentació. Si només hi ha un discurs, és molt difícil entendre l’altre part. Molts científics pensaven que no calia discutir ja que la necessitat d’investigar les malalties i els medicaments fent servir animals els sembla massa evident, però això demostra que no tenen gaire clar com funciona la societat. La percepció que s’imposa es la que es repeteix més vegades. I un discurs massa habitual és que els científics som una mena de sàdics que gaudim fent patir milers o milions d’animalons amb uns experiments d’una crueltat difícil d’imaginar i, molt sovint, sense motiu.

Tot seguit esmenten mètodes alternatius, com ara els cultius cel·lulars o les simulacions informatitzades, que permetrien evitar un patiment extrem a tants animals. Ah! I mai falten unes quantes fotografies esgarrifoses d’animals esbudellats, amb aparells perforant-li’ls el crani o amb cicatrius espantoses.

Per descomptat, la realitat és ben diferent, però cal que algú surti a explicar-ho.

Per començar, als investigadors no ens fa cap gràcia treballar amb animals. I sempre que es pot, es prefereix fer-ho amb sistemes alternatius. És més senzill, més barat, més ràpid i més pràctic. Però sobretot és que els científics som humans i també tenim principis ètics.

Per desgràcia, no sempre es pot fer. Si volem investigar sobre trasplantaments d’òrgans podem fer aproximacions amb cèl·lules, però al final haurem de trasplantar òrgans! Jo investigo com progressa una malaltia anomenada “pancreatitis aguda”. És una inflamació del pàncrees que, per algun motiu que encara no coneixem be, fa que en alguns pacients se’ls inflami el pulmó fins que no poden respirar i moren ofegats. És evident que hi ha diferents òrgans implicats en la patologia, de manera que moltes vegades no podem investigar-ho en cultius de cèl·lules.

De vegades sí que es pot, i aleshores no dubtem a fer-ho, però aquí val la pena recordar que les cèl·lules no creixen dels arbres. Si necessito unes cèl·lules inflamatòries del pulmó, el primer que cal fer és sacrificar una rata, treure-li el pulmó i purificar les cèl·lules. L’avantatge és que potser amb una sola rata obtindrem prou cèl·lules per fer tots els grups experimentals i no caldrà sacrificar un grapat d’animals. Perquè aquesta és una altra norma. Sempre s’intenta fer servir el nombre mínim d’animals. Amb el mínim de patiment, amb anestèsia, analgèsia i tot el que calgui. I hi ha comitès ètics d’experimentació animal que s’ho prenen molt en serio!

Naturalment, també cal tenir en compte que les persones no som rates. Els resultats que obtinguem no es poden aplicar directament als humans. Fa gràcia quan això es fa servir aquest argument com si fos un fet que als científics els passés per alt. Però si un fàrmac resulta tòxic per les rates, doncs quasi que ja no el provem en humans. D’altra banda, si un dia descobreixo en les rates una molècula que permet entendre perquè el pàncrees fa que s’inflami el pulmó, doncs de seguida anirem a mirar si n’hi ha de similars en els pacients humans.

Tant de bo poguéssim evitar l’experimentació amb animals. No sempre està justificada i això cal controlar-ho. A més, cada vegada hi ha més mètodes alternatius i disposem de més eines per reduir-ne l’ús. Potser algun dia en podrem prescindir del tot, però aquest dia encara no ha arribat. Mentrestant, és important que s’entengui com es fa i per quins motius.

8 comentaris

  • Daniel López

    23/09/2016 21:38

    Per fer models matemàtics i simulació no cal entendre el sistema. Es fan hipòtesis, s’avaluen resultats, es progressa en la comprensió. Cal introduir físics, matemàtics i enginyers en la recerca biomèdica! Els models mai substituiran la realitat, els models animals són i seran imprescindibles en recerca. Certament cal minimitzar el seu ús.

  • Daniel Closa

    23/09/2016 10:57

    Joan: Els IgNobel sempre són una font d’inspiració!

    Gargotaire: Ja se sap que en una discussió el primer que cal fer es presentar l’oponent com si fos un monstre dolent dolent.
    Ei! genial la vinyeta!! Ets molt bó!

    Pons: Es un tema recorrent.
    El nom és correcte. Primer s’inflama el pàncrees i, en els casos greus, unes hores després s’inflama el pulmó (i altres òrgans, però el més greu és la fallida pulmonar).

    XeXu: Quan se sap com funciona, és fàcil entendre la importància de la investigació en animals. I també els esforços i les limitacions enfocades a cercar alternatives. Però, és clar, cal explicar-ho!

  • XeXu

    23/09/2016 10:04

    Des que estic amb contacte amb animalistes que m’adono que les coses s’han d’explicar molt bé. Abans pensava que era evident que la investigació biomèdica necessita models animals abans de portar-ho a humans, i que tots aquells que se’n queixaven, es podien prestar voluntaris perquè ho provéssim amb ells. Però cal explicar-ho sí. Sobretot que no ens fa gens de gràcia haver de treballar amb animals. Però que gràcies a això l’espècie humana ha pogut sobreviure a moltes plagues, externes i també internes.

  • Pons

    23/09/2016 10:02

    Recordo l’any passat un vídeo de Naukas que parlava sobre això.

    PS: Es diu “pancreatitis aguda” i el que s’inflama es el pulmó? Esteu segurs que li heu posat el nom correcte…?

  • Gargotaire

    23/09/2016 9:29

    Em fa gràcia, perquè sempre pinten els científics com si gaudissin fent marranades als animals i a l’hora de la veritat m’he trobat manipulant-ne jo perquè a algun company li generava angoixa. Sempre hi ha gent per tot, però en general em sembla que la majoria els intenten evitar i reduir en nombre tan com sigui possible, perquè ho veuen necessari, sí, però també desagradable.

    Oh, i aquesta paradoxa de la societat em sembla fantàstica, també: http://gargotaire.blogspot.com.es/2012/03/inconsistencia-nacionalista-2-estar.html

  • Joan Codina

    23/09/2016 8:39

    Sí, una llàstima això d’experimentar amb animals.. Entre els Ig Nobel d’aquest anys uns posaven pantalons a rates per buscar una correlació amb l’activitat sexual..

  • Daniel Closa

    23/09/2016 8:20

    Sí. És bastant evident que només pots simular allò que ja coneixes. per segons que, pot servir, però per investigar coses noves queda molt imitat.
    Potser és que es pensen que ja ho sabem tot!

  • Carquinyol

    23/09/2016 7:58

    A mi la part de la simulació informàtica sempre m’ha fet gràcia, sobretot pel fet que aquesta simulació hom l’ha de programar i aquest hom necessita saber com funcionen les coses (les lleis que explicaves ahir) per poder-ho implementar.

    O sigui, podràs simular l’exemple de la gravetat però per fer-ho… has de saber les regles que la defineixen ! I això es fa, sobretot, al món físic.

    I deixant de banda el que comentes de les relacions entre múltiples òrgans, que sembla mentida que la gent no sàpiga que no es pot estudiar tot només a nivell cel·lular.