El secret del tardígrad

Els tardígrads són els referents quan es parla d’organismes resistents a condicions ambientals adverses. Aguanten sequera, temperatures altes, temperatures baixes, oxidants i radiacions a uns nivells que deixarien fregits la majoria d’organismes. Alguns els van enviar a l’espai i els van exposar a l’exterior d’una nau FOTON-M3 a orbitar la terra durant deu dies, i més de la meitat van sobreviure! Uns altres els van congelar i els van mantenir així durant trenta anys. Cap problema, quan els van tornar a temperatura ambient i amb aigua, van reviure.

La pregunta evident era com s’ho feien per resistir aquestes condicions. Un misteri que comença a aclarir-se ara que han seqüenciat el genoma del Ramazzottius varieornatus, una de les espècies més resistents de tardígrads.

El cas és que no ha sigut una sorpresa excessiva. Les cèl·lules de tots els organismes disposen d’una sèrie de gens que serveixen per fabricar sistemes de resistència enfront diferents tipus d’agressions. Són els anomenats “gens lligats al estrès” i n’hi ha de molts tipus. Per exemple, per defensar-nos dels radicals lliures d’oxigen tenim un enzim anomenat “superòxid dismutasa” que els elimina. Els mamífers tenim tres tipus diferents de superòxid dismutasa, però han vist que aquest tardígrads en tenen setze!  Per reparar la doble cadena del DNA, tenim una proteïna anomenada MRE-11. Nosaltres una, però els tardígrads en tenen quatre. I així, han anat trobant que aquests simpàtics animalons han multiplicat els mecanismes de defensa cel·lular contra les agressions.

Però no només això. Analitzant el genoma van trobar gens corresponents a proteïnes que la resta d’animals no tenen. I una d’aquestes va resultar ser una proteïna que s’uneix al DNA i el torna més resistent a les radiacions. L’han batejat amb el nom de Dsup (per Damage supressor) i sembla ser la clau de la resistència a les radiacions. Quan van agafar aquesta proteïna, la van posar dins d’un cultiu de cèl·lules humanes i van exposar aquests cèl·lules a radiacions, van veure que la supervivència augmentava fins al doble.

Descobrir aquest sistema aclareix bona part de la extraordinària resistència dels tardígrads. Suposo que també farà que alguns es posin a fantasiejar sobre si seria útil incorporar aquest gen al nostre genoma. Ara és ciència-ficció i és il·legal, però en quatre dies serà una possibilitat ben real. Estaria bé convertir-nos en molt més resistents a les agressions. Per desgràcia, això també faria que si desenvolupem un càncer, aquest també serà molt més resistent, de manera que potser millor pensar-s’ho una mica abans de començar a imaginar super-resistències.

4 comentaris

  • Sinera

    30/09/2016 13:15

    Estat enamorat d’aquests animalons. M’ofereixo voluntari per afegir-me els seus gens clau… tan se val què passi! Molt bo!

  • XeXu

    27/09/2016 16:54

    Ja tardeu tu o en Macip (o els dos) a escriure alguna història de ciència ficció basada en la resistència dels tardígrads. La veritat és que m’encurioseixen moltíssim aquestes bèsties, i en sé molt poc. Potser tu n’has parlat alguna altra vegada, però em cal més fons bibliogràfic.

    Per cert, es descobreix que un satèl·lit de Júpiter té senyals d’haver tingut aigua i no ens parles d’això? M’ha semblat molt estrany!

  • Pons

    27/09/2016 8:12

    Ja ho veig a venir, en la propera peli de Marvel serà protagonitzada per Supertardigrad

  • Carquinyol

    27/09/2016 7:58

    Això d’incorporar gens a banda de que a hores d’ara és ciencia ficció i il·legal també s’ha d’anar amb molta cura, crec recordar que vas comentar una vegada que alguns gens controlaven més d’una cosa alhora, o sigui que s’han de tenir en compte els ‘danys col·laterals’ !

    Per cert, els tardígrads no desenvolupen càncer ?