Arxiu del divendres, 30/09/2016

Espàrrecs, pipí i la percepció del món

divendres, 30/09/2016

Per algun motiu, s’acostuma a assegurar que menjar espàrrecs fa que la orina adquireixi un aroma peculiar. Que “els espàrrecs canvien l’olor del pipí” sembla un fet acceptat i assumit per tothom. Però les coses són una mica més complicades. I quan les coses no són el que semblen, tot esdevé més interessant.

La primera cosa que cal tenir clara és que encara no tenim gaire clar que passa amb el pipí i els espàrrecs. El motiu és senzill. Com que no és un problema de salut, no hi dediquem gaires esforços a investigar-ho. Tot i així, si que sabem unes quantes coses. Sembla que efectivament, menjar espàrrecs modifica l’olor del pipi… d’algunes persones. Però no de tothom. Un fet que ens recorda que no tots processem els aliments de la mateixa manera. No tots tenim els mateixos enzims funcionant amb el mateix rendiment i per tant, els productes que eliminem no són iguals al cent per cent.

En el cas dels espàrrecs no sabem del cert quin és el producte que li dóna l’olor al pipí. En realitat sembla que n’hi ha tres o quatre que combinats en serien els responsables. I no tothom els fabrica en les mateixes proporcions ni quantitats, de manera que el marge de variació és important. El que sí que sembla que tenim identificada és la molècula present en els espàrrecs que causarà l’olor. És l’àcid asparragúsic, una molècula que conté un àtom de sofre en la seva composició. En general, molts productes amb olors particulars tenen el sofre com a denominador comú.

Aquest àcid asparragúsic el metabolitzem i com a productes residuals generem coses com el dimetil sulfur, el metil-sulfonil-metà, el metilsulfòxid i altres. La combinació d’aquests productes, que són força volàtils, és el que li dóna l’olor característic al pipí d’algunes persones després de menjar espàrrecs.

Però és que encara és més complicat ja que sembla que no tothom té la capacitat de detectar aquesta olor. Hi ha persones que no noten cap diferència allà on altres detecten sense problemes l’olor a derivats de l’espàrrec en el pipí. I sí; els experiments es fan agafant voluntaris que han menjat espàrrecs, recollint la seva orina i donant-la a olorar a altres persones. Naturalment han de comparar l’olor de l’orina generada el dia que han menjat espàrrecs amb la d’un altre dia en el que no n’hagin menjat. Resulta divertit pensar com hauria de ser el grup control més correcte.

S’ha vist que la capacitat de detectar aquesta olor específica està determinada genèticament i depèn d’una única mutació. De manera que cada un de nosaltres pot ser generador d’olor, detector d’olor, generador i detector simultàniament o ni generador ni detector.

El més curiós és que fins que no es té en compte aquests grups, resulta que acostumem a pensar que si la nostra orina fa olor després de menjar espàrrecs, deu passar-li a tothom. I si notem aquesta olor, ens costa imaginar que els altres potser no detectin res d’especial.

Potser no tindrà implicacions clíniques, però aprendre com funciona la relació entre els espàrrecs, el pipí i les olors, ens ajuda a adonar-nos que la manera com cada un de nosaltres percep el món que ens envolta és única i molt més particular del que acostumem a imaginar.