Arxiu del dimarts , 4/10/2016

Nobel de Medicina o Fisiologia 2016: L’autofàgia o l’art de devorar-te tu mateix

dimarts , 4/10/2016

Aquest any el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l’han concedit al japonès Yoshinori Ohsumi pels seus descobriments sobre el mecanisme de l’autofàgia cel·lular. Casualitats del destí, el premi ha coincidit amb el merder al PSOE, de manera que als ambients científics la broma típica ha relacionat el merder de dissabte amb el premi a la capacitat per devorar-se un mateix. I és que l’autofàgia és bàsicament això: un procés amb el que les cèl·lules es poden devorar a si mateixes. Sembla un disbarat, però en determinades ocasions és un mecanisme imprescindible.

L’autofàgia es desencadena en situacions molt concretes, per exemple en situacions en que les cèl·lules estan sotmeses a estrès, quan els falta aliment, quan estan infectades. Condicions adverses en general. Una idea intuïtiva seria que la cèl·lula es dedica a consumir part del seu contingut per poder mantenir el metabolisme. Si necessites nutrients i no te n’arriben, pots sobreviure momentàniament fent servir les proteïnes, els sucres i els greixos del teu reticle endoplasmàtic, algun mitocondri sobrant o els components del citoplasma. Quan vinguin temps millors ja els refaràs.

Per fer-ho, la cèl·lula comença a empaquetar parts del seu interior en unes vesícules internes anomenades “autofagosomes”, que ràpidament són transportades als lisosomes, la part on la cèl·lula digereix el contingut que vol processar. Allà es digeriran, és a dir, les molècules es trencaran fins als component elementals, aminoàcids, nucleòtids, monosacàrids i àcids grassos o coses similars i la cèl·lula podrà aprofitar aquest material per anar fent.

De totes maneres, el procés no té lloc només per intentar sobreviure fins que vinguin temps millors. Si el procés s’allarga molt, la cèl·lula acaba morint, però això ja està be si, per exemple, està infectada per virus. També serveix per reciclar orgànuls cel·lulars que no funcionen del tot bé. O si la cèl·lula ha envellit i li toca desaparèixer. Al cos és tan important generar cèl·lules noves com anar enretirant les velles o les que ja han fet la seva funció i han de desaparèixer. De fet, en diverses malalties, com el Pàrkinson o la diabetis, s’ha vist que un mal funcionament de l’autofàgia és un component més o menys rellevant.

El procés es coneixia des de fa dècades, però el que va aconseguir en Yoshinori Ohsumi va ser trobar la manera d’estudiar-lo amb detall i detectar els gens implicats. L’estudi el va fer primer en llevats, que enlloc de lisosomes tenen vacúols per fer la mateixa funció. El problema era que no podien estudiar el que passava ja que les vesícules que es generaven es digerien immediatament i desapareixien. L’experiment clau va ser aconseguir llevats als que no els funcionaven correctament els vacúols i no podien digerir el seu contingut. Aleshores va provocar les situacions que desencadenen l’autofàgia i , bingo! Va poder observar per primera vegada els autofagosomes dins els vacúols.

Amb això va poder estudiar quins gens regulaven el procés. Anava generant llevats mutants i mirava en quins no apareixien els autofagosomes dins els vacúols. Si no apareixien era perquè el gen mutat era necessari per la seva formació, de manera que va poder anar identificant gens relacionats amb el procés. El més difícil ja estava fet.

L’autofàgia, com altres mecanismes de mort cel·lular controlada, ho podem veure com un sistema de la natura per recordar-nos que, a la vida, és igual d’important arribar a temps com saber marxar quan toca.