No. El desig no és un constructe social

Els organismes vius representen un dels estats de més complexitat en que es pot presentar la matèria. Per molt complicades que ens semblin les reaccions nuclears de l’interior de les estrelles, són un joc de nens comparat amb la fisiologia de l’organisme més simple. No cal dir si ho comparem amb les complexitats, encara desconegudes, del cervell humà. Per això, encara que sembli el contrari, la física és una ciència senzilla, la biologia és més complicada i la psicologia és la de major complexitat i per això encara està a les beceroles, pendent d’una teoria marc que li doni sentit.

Tot això fa que quan es vol explicar el comportament calgui afrontar un dilema encara sense solució. Quina part del que observem en el comportament està condicionat per la fisiologia, per les hormones, pels gens, i quina part és conseqüència de l’ambient, de l’indret on hem nascut, dels estímuls que van tenir lloc mentre ens desenvolupàvem. A molts indrets es poden trobar respostes, que van del cinquanta per cent per cada element de l’equació, fins a la xifra que més gracia us faci. Totes són aproximacions obtingudes amb dades insuficients o, molt més sovint, invents per justificar idees predeterminades de l’investigador.

La resposta és la habitual en les fronteres del coneixement científic: no ho sabem. Però el que sí sabem és que els dos elements són importants. El bany hormonal en el que es va formar el meu sistema nerviós va condicionar part del meu comportament i em va fer més procliu a l’agressivitat, la col·laboració, la sensibilitat o la introspecció. El fet de tenir més testosterona, més massa muscular i totes les característiques que apareixen quan tens un cromosoma Y funcional tenen una certa importància. Per sort, també hi ha la cultura, la educació, l’ambient social, els costums i tot allò que ens fa humans que modula el punt de partida biològic.

Però per algun motiu, sembla que ara no està ben vist recordar que la biologia existeix. Aparentment, el que toca és ignorar-ho i donar la culpa de tot a la societat, l’ambient o la cultura. I quan aixeques el dit i recordes que el fet de tenir testosterona o progesterona també te algun efecte, de seguida és rebut amb un gest de menyspreu i l’acusació de ser un “biologicista”. Tant se val que insisteixis en que no pretens dir que tot depengui de la biologia, els matisos no estan de moda i el que importa és tenir una resposta tallant i contundent per acabar la discussió, encara que pensar que tot és culpa de l’ambient o l’educació sigui d’una simplicitat que frega el ridícul.

Aquests dies he topat per les xarxes amb un altre exemple d’aquesta tendència. A rel de famós vídeo de promoció del salo eròtic de Barcelona s’ha desencadenat un seguit de discussions força apassionades. Suposo que ja era aquesta la idea del vídeo (que em sembla brillant, tot sigui dit). Un dels articles és de la, cada vegada més coneguda (o conegut) Barbijaputa, que escriu sobre feminisme amb un nivell de contundència també destacat. Una frase de l’article que va fer deia “…ser conscientes de que el deseo es una construcción social que se va formando sin darnos cuenta. Pero de la misma forma que el deseo se va construyendo, con conciencia feminista se empieza deconstruir.”

És fantàstic perquè és un bon exemple del que deia al principi. Comencem a donar la culpa de tot a l’ambient i al final acabem per passar per alt alguns elements bàsics de la biologia. El desig, en aquest context el desig sexual, és un instint bàsic en els humans i, presumiblement, en molts animals. El sexe no hauria evolucionat sense un estímul potent que empenyés mascles i femelles a aparellar-se. Cal tenir present que la manera normal de rebre un altre congènere a la vida natural és amb urpes i mossegades. Per descomptat que el desig ha sigut modelat, de vegades de maneres discutibles, per les diferents cultures. De ben segur que una societat masclista ha condicionat la manera com es permetia que es manifestés el desig i els homes en sortien molt més ben parats que les dones. I una de les principals tasques del feminisme ha de ser eliminar aquests biaixos i permetre que cadascú, homes i dones, moduli el seu desig com li vingui en gana.

Però dir que el desig en sí mateix és un constructe social és passar-se moltíssim de frenada. El desig, com l’odi, la ràbia, la mandra o la gana, és una simple resposta biològica de qualsevol organisme amb un sistema nerviós mínimament complex i que es multipliqui per reproducció sexual. És el punt de partida d’un comportament que es pot fer tan complex com vulguem, per bé o per mal. Del punt de partida, de les diferències fisiològiques entre homes i dones, la societat no en té cap culpa per molt heteropatriarcal que sigui. Sí que és responsable del que en fem amb aquestes diferències i en això queda força feina a fer. Però no es pot canviar la societat ignorant fets biològics bàsics simplement perquè no encaixen en un esquema mental, simple, de bons i dolents.

4 comentaris

  • JordiC

    07/10/2016 13:00

    Pons, però la teva consciència seguirà tenint desig i llavors tindràs un greu problema per satisfer-lo…

  • Pons

    07/10/2016 9:58

    Sort que d’aquí poc posarem les nostres consciències en suports no biològics i perdrem aquest coi de cos tan imperfecte, serà d’aquí poc, no? Jo vull ser immortal!

  • mascle omega

    07/10/2016 9:20

    Segons algunes feministes (i capellans) ens hauriem de reproduir com les amebes, per divisió. Se suposa que així eliminariem el desig … si més no el pecaminós.

  • Carquinyol

    07/10/2016 8:08

    És que sembla que estigui malament recordar que, per molt racionals que diguem sempre que som, en el fons també som animals. I també tenim respostes instintives.

    D’acord que la societat les modularà, les reconduirà (o provarà de fer-ho) però d’existir, existeixen.