Arxiu del divendres, 21/10/2016

Velocitat catastròfica

divendres, 21/10/2016

Fa un parell de dies l’Agència Espacial Europea estava en plena efervescència. La missió ExoMars arribava al moment crític. Allò que col·loquialment anomenen “els sis minuts de terror” ja que són els minuts on acostumen a fracassar totes les missions. Després d’anys de preparació i d’un viatge de set mesos i cinc-cents milions de quilòmetres entre la Terra i Mart, la nau TGO havia d’entrar en òrbita i el mòdul Schiaparelli havia de baixar de manera controlada per posar-se a la superfície del planeta roig. Els sis minuts són el temps que triga la nau a baixar i enviar el senyal de OK des de la superfície. Un senyal que no va arribar mai. Sembla que, de nou, una missió a Mart ha acabat amb la nau estavellant-se contra la superfície del planeta.

En realitat no és tan sorprenent. Aterrar a Mart (o a qualsevol planeta) és endimoniadament difícil. Per això el nombre de fracassos és força elevat en aquesta mena de missions. Hem de tenir present que no hi havia ningú controlant la nau, de manera que tot ha de funcionar automàticament i a la perfecció. Com que qualsevol senyal triga uns deu minuts a arribar a la Terra,  és impossible fer o rectificar res durant els sis minuts del descens. De fet, quan el senyal d’inici de la baixada arriba a la Terra, la nau ja ha arribat a la superfície… intacta o feta miques.

Tot i la decepció i el fet que no és el primer fracàs europeu en l’intent d’aterrar a Mart (la sonda Beagle-2 ja va fracassar fa uns anys), cal posar les coses en la seva justa mesura. La missió ExoMart està pensada per buscar senyals de vida microbiana a Mart. El disseny consta de la nau TGO (Trace Gas Orbiter) que ha funcionat a la perfecció i ja està en òrbita marciana per buscar zones on hi hagi emissions de gas metà. Un dels típics gasos resultants del metabolisme biològic. Allà on detecti major quantitat d’aquest gas tocarà anar a fer forats al terra marcià per buscar la presència de microbis.

El treball sobre el terreny no l’havia de fer la Schiaparelli. D’això se n’ha d’encarregar un rover mòbil que s’hauria d’enviar a Mart l’any 2020. La Schiaparelli només servia per posar a prova el sistema de descens. Una prova que evidentment no ha superat i que ha de fer replantejar-se el viatge del rover d’aquí a tres anys. Però per això es fan les proves. Per detectar els errors de disseny. Hauria sigut molt pitjor descobrir que el sistema de descens no funciona durant la missió de veritat.

El que toca esbrinar és el què ha fallat. En teoria la nau havia d’iniciar el descens a cent vint quilòmetres d’altura i entrant a l’ atmosfera marciana a uns vint mil quilòmetres per hora. Tot i que l’atmosfera és feble, aniria frenant la nau, ajudada per l’escut tèrmic que porta i que frenaria la caiguda fins arribar als onze quilòmetres d’altura i a uns mil set-cents quilòmetres per hora. En aquell moment s’hauria d’obrir un paracaigudes i poc després es separaria de l’escut tèrmic. Aleshores podria mesurar la distància que falta per arribar, de manera que quan faltés un quilòmetre per aterrar el paracaigudes, junt amb la coberta, es deixaria anar i encendria uns motors que frenarien encara més la nau. Passaria de dos-cents setanta a només cinc quilòmetres per hora. Els motors s’aturarien poc  abans de l’impacte i la nau cauria lliure els últims dos metres.

Per les dades que han arribat, sembla que el paracaigudes es va deixar anar abans d’hora, que els motors de fre es van mantenir encesos massa poc temps i que la nau no va caure lliurement els últims dos metres sinó algun quilòmetre. Com és fàcil imaginar, l’impacte va tenir lloc al que s’anomena “velocitat catastròfica” i la nau no ha sobreviscut.

Almenys això és el que sembla que ha passat. Els amics de la ESA no donen massa detalls i insisteixen (comprensiblement) en l’èxit de la nau que està en òrbita. És veritat que la missió no ha fracassat, però està tocada. Sembla clar que als europeus encara ens falta millorar en els sistemes d’aterratge a altres mons. Un tema que no és gens fàcil. De moment, a Mart només hi ha aterrat amb èxit la NASA… i no sempre. Però és que l’exploració espacial és així: fracassar, aprendre, millorar i tornar-ho a intentar.