Arxiu del dimecres, 26/10/2016

Els diacrítics del genoma

dimecres, 26/10/2016

Aquests dies s’ha parlat (i cantat) molt sobre els accents diacrítics, aquells que es posen per distingir parells de paraules que segons les regles d’accentuació no n’haurien de dur. L’Institut d’Estudis Catalans ha modificat la normativa i n’ha reduït considerablement el nombre dels que caldrà posar. Com en tot el que està relacionat amb l’idioma, la mesura ha aixecat força controvèrsia, presentada sovint de maneres enginyoses.

Confesso que en aquest tema no hi tinc cap opinió formada i que soc dels que accepto sense gaire problemes el que diguin els entesos. També confesso que m’he divertit una mica amb els esforços que es feien per construir frases on l’accent era imprescindible. Coses com “la dona dona un os d’os a la neta neta”, en les que no hi veig el problema. L’únic dubte seria amb l’os, però en un escrit normal gairebé segur que a la següent frase quedaria clar. A mi em feia més gràcia “un deu deu deu”, però aquest diacrític l’han mantingut (“un déu deu deu”).

Anècdotes a part, els diacrítics em recorden la metilació del DNA i la manera com es regulen alguns gens. La metilació va ser un d’aquells descobriments que canvien la manera d’entendre la genètica i la biologia. Fins aleshores es considerava que cada gen depenia exclusivament de la seqüència de nucleòtids (de “lletres”) del DNA. El genoma era una llarguíssima seqüencia de quatre elements que simbolitzem amb les lletres A (per l’adenina), C (per la citosina), T (per la timina) i G (per la guanina) Amb les vint-i-sis lletres de l’alfabet podem construir tots els textos del món, dons el mateix passava amb les quatre lletres del DNA.

Però igual que amb les paraules el sentit pot canviar quan hi poses un accent diacrític, va resultar que al DNA li passava el mateix. Dues seqüències idèntiques podien funcionar de manera diferent si se’ls afegia una marca. L’equivalent químic de l’accent era un grup metil unit a la citosina (a la C). Abans podies llegir la seqüència C-T-T-C-G-A-T-G-G i no et calia res més per entendre el que volia dir. Ara sabem que cal precisar i que si a la C li posem un metil (C-T-T-metC-G-A-T-G-G), el sentit serà diferent.

Això ja permet dir que fins i tot els bessons idèntics no tenen exactament la mateixa informació genètica. En la formació de l’embrió les marques de metilació s’eliminen i després, durant el desenvolupament es tornen a afegir. Però són marques que es poden posar i treure segons les condicions, de manera que els dos individus que originàriament tenien el mateix DNA acaben per mostrar diferències degudes a aquestes “marques diacrítiques” al genoma. Normalment la metilació serveix per deixar silenciós un gen. I és que no sempre s’ha de fer de tot. Una cèl·lula ben adaptada al medi ambient anirà triant quins gens posa en marxa en cada moment i quins cal aturar. Doncs la metilació és una de les maneres que tenen les cèl·lules per controlar si un gen està actiu o no.

I tal com passa amb l’idioma i els diacrítics, cal que la quantitat de metilacions del DNA sigui la correcta. No pot faltar, però tampoc pot ser excessiva. En els dos cassos poden aparèixer malalties relacionades amb una expressió excessiva o insuficient de determinats gens.