Tamarugo; l’arbre que funciona al revés

Quan mirem un arbre, tots sabem que hi ha la part de les arrels que queda oculta a la vista però que pot arribar a ser tant gran com la part visible. Per les arrels és per on els arbres capten l’aigua del subsòl i la transporten cap a la resta de l’organisme pel seu sistema vascular (allò del xilema i el floema). En tot cas, tenim clar que l’aigua viatja de les arrels cap a les parts més aèries de l’arbre, i per això és curiós trobar algun tipus d’arbre en el que l’aigua fa el camí invers.

El desert d’Atacama, a Xile, és un dels indrets més inhòspits del planeta degut a la escassa pluja que hi cau. De fet, és l’únic lloc de la Terra on s’ha arribat a mesurar humitat ambiental zero. Això és curiós ja que es troba al costat de l’oceà Pacífic. Però la presència de la serralada dels Andes fa que els vents es comportin de tal manera que gairebé mai no deixen caure aigua en aquella zona.

Com és normal en un desert així, allà hi ha molt poca vegetació. Però una mica si que se’n pot trobar i en alguns indrets hi ha extenses regions plenes d’uns arbres molt particulars: els tamarugos (Prosopis tamarugo). La regió on hi creixen li diuen “la pampa del tamarugal” i si hi aneu, insistiu en que us expliquin la llegenda de “la Tirana del tamarugal”. Una història tipus Pocahontas sobre els amors d’una reina indígenes amb un dels conqueridors. Fins i tot hi ha un poble anomenat “la Tirana” on es fa una festa espectacular el dia de la mare de Déu del Carme.

Però la clau de tot és l’arbre; el tamarugo. Són força grans, fins a vint metres d’alt, i en alguns indrets, els anomenats tamarugales, en creixen molts. Això fa pensar que, com a la majoria d’oasis, deu haver-hi algun aqüífer per sota. Si l’aigua no arriba de la pluja, l’arbre l’ha d’aconseguir enfonsant les arrels més i més al terra fins trobar la capa freàtica. El problema és que en ocasions, aquesta capa està a més de quaranta metres de fondària. Inabastable per les arrels de l’arbre.

El que s’ha vist és que l’arbre ha triat una estratègia diferent (necessitat obliga). Durant la nit la poca humitat de l’ambient pot condensar en forma de boira o de rosada i l’arbre ha trobat la manera d’aprofitar-la. Pot captar l’aigua per les fulles i transportar-la cap avall fins les arrels. En realitat, la humitat que es pot trobar al terra és aigua de la humitat ambiental captada pel tamarugo i transportada fins al terra.

El mecanisme exacte encara es discuteix. Hi ha qui pensa que l’arbre només actua com captador de la humitat fent que les gotes de rosada regalimin fins avall. Altres defensen que capta la humitat pels porus de les fulles. El que no dubten és que, d’una manera o altra, el tamarugo és un captador de rosada i això li permet sobreviure i fins i tot “regar” el terra del desert. Evidentment, anomenar tamarugals a aquells indrets està més que justificat.

2 comentaris

  • Pons

    27/10/2016 8:12

    Una vegada més la vida apareixent en els llocs més inhòspits.

    M’ha fet venir set aquest post.

  • Carquinyol

    27/10/2016 8:05

    O sigui, una planta que “s’autorrega” !! I que ‘guarda’ l’aigua al subsòl. Realment espectacular.