Arxiu del mes: novembre 2016

l’ull de l’astronauta

dimecres, 30/11/2016

Anar a l’espai ha de ser una passada, però també comporta un seguit d’incomoditats. El mareig, la pèrdua de massa òssia, el menjar deshidratat, la sensació de notar els budells flotant dins la cavitat abdominal i els curiosos lavabos que fan servir. Però un altre problema menys esmentat són les alteracions en la visió. La majoria d’astronautes experimenten una pèrdua significativa de la visió que pot arribar a ser un problema en missions llargues i que no sembla recuperar-se fàcilment al tornar a Terra.

En les anàlisis posteriors es veia que tenien la part de la retina lleugerament deformada i el nervi òptic inflamat. Era el que s’anomena “deficiència visual per augment de la pressió intracranial” i el motiu semblava ser la redistribució dels líquids corporals deguda a la ingravidesa. Sense gravetat, l’aigua del cos ja no té tendència a caure i s’acumula més del compte a la part superior del cos. Això genera pressió dins el crani. Una pressió que empeny els glòbuls oculars cap enfora i deforma la part de dins, on hi ha la retina. Per rectificar-ho es van dissenyar uns pantalons que generen pressió negativa per tal de redistribuir els fluids i fer que tornin cap a les cames, però no acabaven de rutllar.

I ara sembla que han vist que potser la idea inicial era massa senzilla i el tema era més complicat. Al cos no només hi ha sang i limfa, que serien els fluids que més es redistribuïen. També hi ha el líquid cefaloraquidi. I això ja és un tema més delicat.

Per algun motiu, sembla que durant l’estada a l’espai augmenta el volum de líquid cefaloraquidi, de manera que també augmenta la pressió intracranial i els ulls en surten rebent. I aquest es un problema encara més difícil de controlar. Al menys fins que no s’estableixi com passa. No es qüestió d’anar fent una trepanació al crani dels astronautes per alliberar pressió.

En tot cas, és un nou recordatori de la complexitat de viure a l’espai i de les dificultats a les que hauran de fer front els astronautes que es plantegin fer viatges realment llargs. Moltes vegades es parla del viatge espacial com una versió incòmoda de Star Trek, però la realitat és que l’espai és un indret incòmode, perillós i gens saludable.

Mirant la glucosa

dimarts , 29/11/2016

Una cosa bona de la ciència és que va oferint millores que canvien la vida a les persones. Pot passar més o menys temps, però al final els avenços científics són aprofitats pels enginyers i transformats en coses útils de veritat. Aquesta és la història de gairebé tot el que ens envolta, però no deixa de sorprendre la manera com es van trobant respostes enginyoses a problemes aparentment complicats.

Una d’aquestes solucions que m’ha semblat brillant és una resposta al problema dels diabètics per anar controlant el nivell de sucre. Si el tractament és amb insulina, cal administrar-la quan la glucosa en sang augmenta més enllà del normal, de manera que cal anar fent anàlisis freqüents. Per això hi ha sistemes més o menys senzills que amb una petita punxada i una gota de sang del dit poden mesurar el nivell de glucèmia de manera senzilla. El problema és que la mesura és la d’aquell moment i no saps com estarà una hora més tard.

No és irrellevant ja que, malgrat que la insulina va representar un abans i un després en el tractament de la diabetis, el que el cos necessita és un control molt fi dels nivells de sucre de manera que no hi hagi grans oscil·lacions. És a dir que el que cal és un sistema que permeti fer el seguiment del nivell de sucre en temps real. I una de les solucions en les que es treballa es basa en fer servir… lentilles.

La gràcia és que els nivells de sucre de la sang es relacionen amb la concentració de sucre a les llàgrimes. No és el mateix valor, però hi estan relacionats. Doncs en el que es treballa és en lentilles que tenen acoblats microsensors de glucosa que van detectant els nivells de manera constant. La idea és acoblar els detectors amb sistemes que canvien el color de la lentilla, de manera que si la glucèmia comença a augmentar més enllà d’un determinat nivell, la lentilla canvia de color i la persona sap que justament en aquell moment cal fer alguna cosa per tornar als nivells normals.

Fa temps que treballen en diferents prototips i ignoro en quin punt exacte de desenvolupament està cada un d’ells, però és la idea el que trobo brillant. Un sistema que no requereix punxades, que fa mesures constants i que avisa de manera immediata dels canvis. I a sobre, senzill de posar. Per descomptat ha calgut desenvolupar temes de òptica, nous materials, nanotecnologia, bioquímica, fisiologia i ergonomia, però si al final funcionen, haurà valgut la pena.

Morts sospitoses? O són les que toca?

dilluns, 28/11/2016

Un efecte ben conegut de la ment humana és la incapacitat per analitzar les coses de manera objectiva i la tendència a fixar-nos en allò que ens interessa o que ens crida l’atenció. Un biaix que els promotors de les loteries exploten amb èxit. Sempre ens estan recordant aquella persona a la que li ha tocat i passem per alt els milers que hi ha perdut diners. La resta es passa per alt i acabes amb la percepció que les probabilitats de guanyar són més elevades del que un simple càlcul indica.

Això també permet entendre moltes teories de la conspiració. Si agafes els fets que t’interessa i passes per alt la resta, pots construir qualsevol teoria que fins i tot sembla coherent. Això, unit  a l’irresistible atracció pels misteris i pel plaer de sentir-se en possessió d’un secret fa tremendament atractives aquestes conspiranoïes.

La que ara està guanyant una certa rellevància és la del “misteriós” nombre de morts relacionats amb els casos de corrupció, especialment el cas Gürtel. La mort de Rita Barberà només ha fet que alimentar aquesta percepció. Però es que no deixa de ser sorprenent que vuit persones implicades en casos de corrupció hagin passat a formar part d’una inquietant llista negra de morts per accident o suïcidi. Després de tot, els morts no poden testificar o la seva desaparició fa que els judicis vagin acumulant aplaçaments. Tot sembla encaixar en que, potser “algú” els està fent desaparèixer. Música per les oïdes dels amants de les conspiracions.

Però realment hi ha tants morts? Dit d’altra manera, quantes morts hauríem d’esperar en condicions normals?

He vist que a Espanya moren unes 1100 persones cada dia. Unes quatre-centes mil persones per any. Podem considerar que el cas Gürtel va començar a prendre volada l’any 2010, de manera que parlem de set anys. Hi ha altres casos i les dates son discutibles, però no cal filar massa prim. Es a dir que a Espanya han mort dos milions vuit-centes mil persones des que va començar. Quina és la probabilitat que vuit persones implicades en el cas estiguin dins d’aquest grup?

Doncs si en set anys una de cada catorze persones que hi havia vives s’ha mort, només cal mirar quants implicats o relacionats amb el cas s’han mort en aquest temps. Per desgràcia no es parla només dels investigats sinó també de jutges, inspectors i altres, de manera que fa de mal dir el nombre, però considerant que les xifres de la corrupció són qualsevol cosa menys petites, sospito que vuit morts no és una xifra exagerada.

D’altra banda, aquestes dades resulten una mica enganyoses ja que les morts no es reparteixen per igual a totes les franges d’edat. La majoria passen a partir dels setanta anys. I potser aquí està la clau. No totes, però la majoria de persones mortes de la llista entrarien dins d’aquesta franja, de manera que segurament no té gaire d’especial que es vagin morint. Parlem d’una llista molt gran que inclou persones que, en general no són joves. Ja no cal dir si fumen, beuen i porten una vida estressant.

De totes maneres, mai se sap. Potser alguna organització criminal faci aquest mateix raonament i pensi que les estadístiques poden ajudar a emmascarar un nombre anormalment elevat de desaparicions…

(Veieu com n’és de fàcil sembrar el dubte en el cas de les conspiracions?)

 

La vella escola

divendres, 25/11/2016

En poc temps he topat amb un parell d’articles que anaven directament en contra de la tendència habitual ja que defensaven una manera de fer molt criticada, denostada i culpabilitzada de tots els mals. Eren articles en defensa de les classes magistrals. Les velles, avorrides, inútils i aclaparadores classes on el mestre explica la lliçó i els alumnes callen i escolten. Teòricament això fa que els alumnes esdevinguin subjectes passius, que no s’interessin pel que es dóna a classe i que el seu rendiment no estigui personalitzat i per tant no puguin treure tot el seu potencial.

És veritat que tinc records molt vius de classes extremadament avorrides que posaven a prova la meva capacitat d’atenció. De fet, sovint acabava desconnectant i sense parar gens d’atenció al que explicava el mestre. Però també en recordo altres en les que el mestre captava la nostra atenció i absorbíem el que ens explicava com si fóssim esponges. La diferència era tan gran que, a la meva memòria els mals professors els recordo donant classe en dies plujosos mentre que els bons estan ben il·luminats per la llum provinent de les finestres. El detall és que el fet que la classe fos bona o no era del tot depenent del professor i no la metodologia o l’estratègia pedagògica com es fes la classe.

Hi ha temes que m’han acompanyat des que tinc memòria i que sembla que mai han deixat d’estar estancades. El conflicte entre israelians i palestins, les crides a la unitat de les esquerres i la reforma educativa. Sembla que cada dos anys cal inventar un nou sistema per ensenyar als nens. I confesso que cada vegada els entenc menys. Un argument que em sobta és el que he sentit al telenotícies: “Si un nen té aptituds per ser ballarí, fer-lo estudiar matemàtiques es malbaratar el seu potencial”. Segons això, el que cal fer és identificar per que serveix cada nano i recolzar-lo en el seu camí.

Sona bé, però confesso que m‘ha semblat un disbarat, perquè un ballarí que no sap matemàtiques és un pobre ignorant. Igual que un científic que no sap diferenciar el gòtic del romànic, un poeta que ignora que és un transgènic, un metge que desconeix la història de Roma o un informàtic que no sap filosofia. No parlo de ser un expert. Si realment ets bo en alguna cosa probablement ja acabaràs sent expert en el teu camp, però has de saber-ne una mica de tots els altres. I per saber-ne, acostuma a anar molt bé que algú que en sàpiga t’ho expliqui amb calma, dedicant-hi temps encadenant els conceptes a un ritme que et permeti seguir-ho. Just el que no fa un Power point, per exemple.

S’ha dit que l’èxit de les xerrades TED és que han agafat el millor de les classes magistrals. De fet, és el que són. Ara que es van descobrint les virtuts del slow food, slow travel i slow live, potser toca repescar l’ensenyament pausat dels vells temps. Tampoc hem sortit tant malament els de la vella escola. Si més no, vàrem aprendre a escoltar i a mantenir l’atenció més de deu minuts i de cent quaranta caràcters, a valorar l’aprenentatge en camps diversos i a escoltar amb calma.

No hi entenc gens de pedagogia, però no puc evitar la sensació que no parem de buscar nous mètodes d’ensenyament sense fer gaire cas als mestres. Un bon mestre ensenyarà bé sigui quin sigui el sistema educatiu. I un mal mestre serà un desastre malgrat cap nova tècnica pedagògica.

Res tu. Deu ser que em vaig fent gran…

Gel àrtic. Ens acostem al punt de no-retorn?

dijous, 24/11/2016

L’atzar ha volgut que la victòria de Donald Trump coincidís en un dels anys més anòmals pel que fa al comportament del clima, el gel i les temperatures a l’Àrtic. Ja és inquietant que arribi al poder algú que sembla (o decideix) ignorar el que li està passant al planeta justament quan els avisos es van fent més i més intensos. Aquests dies ha passat una mica desapercebuda la notícia de les temperatures inusualment elevades a l’Àrtic. Potser és que, per repetitives, les coses acaben deixant de cridar l’atenció, però que durant l’arribada de l’hivern àrtic, la temperatura estigui vint graus (sí, sí, vint graus) per sobre del que és habitual ens hauria d’amoïnar.

Previsiblement aviat es recuperaran valors més normals, però aquesta alteració ens diu que els canvis que es preveien ja comencen a passar. Corrents d’aire que deixen de circular per on toca i que no refreden les zones habituals. Borrasques o anticiclons que no es formen exactament on acostumen i que modifiquen la circulació de l’aire i de retruc, les temperatures de l’atmosfera i del mar.

Una de les conseqüències més visibles és l’extensió de la superfície coberta per gel. Durant l’estiu aquesta àrea disminueix, però a mida que avancem cap a l’hivern, amb menys hores de sol i menors temperatures la capa de gel torna a guanyar terreny. Les dades indiquen que la recuperació hivernal és menor cada any, però aquest 2016 està resultant especialment lenta. Sembla que l’Àrtic no té pressa per tornar-se a gelar i això afecta molt la quantitat de gel total del planeta.

Aquests fenòmens no passen de manera aïllada. Al contrari! Cada modificació en els paràmetres d’un afecta la resta. Que els corrents d’aire es modifiquin fa que les temperatures de l’Àrtic siguin més elevades. Això fa que la superfície de gel sigui menor. El gel (blanc) reflecteix la llum del Sol mentre que l’aigua (fosca) la capta, de manera que el refredament causat per la superfície blanca és menor. El planeta absorbeix més energia i s’escalfa una mica més, de manera que els corrents es modifiquen encara més…

Aquest any ha tingut lloc el fenomen de “el Niño” i probablement està relacionat amb moltes de les anomalies registrades. Pot semblar un fet inusual que ho justifica, però això és irrellevant a llarg termini ja que cada anomalia dificulta més la recuperació posterior. Hi ha qui s’entreté a mirar els gràfics de manera que sembli que la cosa va millor o insistint en que canvis n’hi h a hagut sempre. Bé, extincions també i no per això ens hauríem de relaxar quan ens toqui. Especialment si nosaltres en som els causants. Estem en un espiral en el que cada any ens apropem més al punt de no-retorn i ens comportem com la orquestra del Titànic, tocant música mentre la nau s’enfonsa.

Proves nuclears i cartílags desgastats

dimecres, 23/11/2016

La tècnica del carboni-14 és coneguda perquè ens permet mesurar l’antiguitat de mostres biològiques. La idea resumida és que el carboni que forma part del CO2 atmosfèric és sobretot carboni-12, però hi ha una petitíssima part de carboni-14 radioactiu. Com que aquest CO2 és el que capten les plantes i que al final acaba formant part de les estructures biològiques, les proporcions entre carboni-12 i carboni-14 dels éssers vius és la mateixa que la que hi ha a l’atmosfera. Això comença a canviar al moment de la mort. En deixar d’incorporar nou carboni, el radioactiu es va desintegrant lentament, de manera que la proporció entre un i altre es va modificant . Com que sabem a quin ritme es modifica, mesurant les proporcions dels dos tipus de carboni podem estimar la edat en que va viure aquell organisme.

La clau de la tècnica és que la proporció de carboni-14 atmosfèric no es modifiqui. Tenim motius per pensar que no hi ha hagut canvis importants en els últims milions d’anys… fins al 1950. A partir d’aquella data, els humans vam començar a fer assaigs d’explosions nuclears que van alliberar quantitats importants de carboni-14 a l’atmosfera. Això va modificar les proporcions durant uns quants anys i la diferència es pot detectar en mesurar coses d’abans i de després de la dècada dels 50. Per algunes coses és una llauna, però en algun cas l’hi hem sabut treure partit.

Un problema de salut que cal afrontar moltes vegades és la regeneració del cartílag. Persones que pateixen malalties reumàtiques o esportistes que han castigat molt les articulacions pateixen les conseqüències de la pèrdua o el desgast del cartílag. Es busquen medicaments que permetin regenerar-lo, s’aconsellen dietes riques en ves a saber quins components o es fan exercicis i períodes de descans per donar temps a regenerar-lo, però els resultats acostumen a ser més que modestos. No és estrany ja que es tracta d’un teixit molt poc irrigat. Si no hi arriba la sang tampoc ho fan els nutrients ni l’oxigen i el seu metabolisme és molt limitat. De fet, no estava gens clara la velocitat de reparació del cartílag, però aprofitant les explosions nuclears del temps de la guerra freda i combinant-les amb una mica d’enginy, s’ha pogut mesurar.

Hi ha estructures del nostre cos que no es regeneren. Per exemple, el cristal·lí. El teixit que teníem de petits és el mateix que tenim actualment, de manera que és millor cuidar-lo. La gràcia és que si mesurem la quantitat de carboni-14 del cristal·lí trobarem nivells diferents en algú nascut durant els anys 50 que no pas si va néixer abans o molt després. En un cas mostrarà les proporcions corresponents a l’augment degut a les proves nuclears i en la resta això no hi serà. A més, és una diferència que no es troba a la pell o al teixit muscular ja que es van renovant i la proporció de carboni-14 acaba sent la que hi ha actualment a l’atmosfera.

Doncs el que han fet va ser mesurar els nivells de carboni 14 en el cartílag del genoll de persones de diferents edats, algunes de sanes i altres que patien osteoartritis. La idea era veure a quin ritme s’anava perdent la “marca” de les explosions nuclears dels anys 50 per saber com de ràpidament s’anava substituint el cartílag vell per un de nou. I el resultat ha sigut decebedor tant per malalts com per esportistes amb les articulacions molt desgastades. Tant se val si estan sans o malalts, les persones que van néixer als anys 50 i 60 encara tenen nivells anormals de carboni-14 al cartílag. Ras i curt: el cartílag no es regenera. Tenim el que es forma mentre creixem i després ja gairebé no en fem de nou. Les dietes i els fàrmacs provats no fan pràcticament res.

Haurem de seguir buscant la manera de refer el que es perd per desgast. No serà una tasca fàcil, però mentrestant val la pena anar cuidant-lo. Kilian Jornet i imitadors diversos, aneu amb compte amb el desgast dels genolls!

Però més enllà d’això, no direu que no és una bona mostra d’enginy aprofitar les proves nuclears de la guerra freda per mesurar la velocitat de regeneració del cartílag! La paciència és la mare de la ciència…, però l’enginy també!

El motor “impossible”

dimarts , 22/11/2016

En ciència hi ha poques coses més interessants que topar amb un fet, una idea o un fenomen que trenca els esquemes establerts. És gràcies a aquests moments de desconcert que el coneixement va avançant. El problema és assegurar-nos que realment estem davant d’un fenomen nou i no d’un error de mesura, d‘un engany o d’una mala interpretació. La història és plena de grans promeses que van quedar en res quan es van mirar i analitzar atentament.

Ara hi ha un d’aquests moments en el camp de la física i l’enginyeria. I tot al voltant d’un motor que promet ser el que finalment obri les portes als viatges espacials. El motor es coneix amb el nom de “EM drive” i està en el punt de mira de tothom per un petit detall. En teoria no pot funcionar ja que viola uns quants principis de a física, però les mesures semblen indicar que, efectivament funciona… (o potser no).

La descripció del EM drive és senzilla. Un tub tancat,  de forma cònica, dins el qual hi ha un sistema que genera microones que reboten per les parets del tub. La idea seria que hi ha moltes microones xocant contra la paret gran del con i poques fent-ho contra la paret petita. La diferència és la que genera l’impuls constant que han mesurat, de 1,2 mil·linewtons per kilowatt. És una força minúscula, però la gràcia és que no ha cremat cap combustible. Zero. I sense combustible, el pes de les naus es redueix extraordinàriament, de manera que si això fos correcte, només caldria una mica de paciència per acabar movent-se molt de pressa.

Peeeeero, tenim un problema que es diu “llei de la inèrcia”, un altre que es diu “llei de conservació de l’energia” i uns quants de semblants. Tots sabem que no pots agafar-te pel clatell, estirar fort i aixecar-te tu mateix. L’explicació està en les lleis de la física, allò que tota força en un sentit en genera una altra en sentit contrari, que no pot haver acció sense reacció o que l’energia no es crea ni es destrueix, que només es transforma. Doncs aquest motor (si funcionés) es passa pel forro aquests principis.

Aleshores hi ha dues opcions. Estem davant d’un fenomen nou que requereix una explicació molt complicada (fenòmens quàntics exòtics o similars), o bé estem mesurant alguna cosa malament. També podria ser una enganyifa, però aquesta vegada no ho sembla. L’últim article porta l’adreça de la NASA, de manera que si diuen que han mesurat un impuls, deu ser veritat. Altra cosa és que els aparells estiguin ben calibrats o que no hi hagi errors en la mesura. Un impuls tant petit està en els límits de detecció del sistema. I el sistema per mesurar-ho és complicat amb ganes!

Quan mires la opinió de la comunitat científica estan atrapats entre les ganes boges que efectivament sigui cert i el convenciment que hi ha un error en les mesures o en els càlculs. Per exemple, Les microones de l’interior del motor poden escalfar l’aire que hi ha a dins. Si aquest aire calent s’escapés per algun forat microscòpic del cilindre, podria explicar l’impuls detectat.

Diu que els xinesos també han treballat amb un motor similar i que després d’uns anys fent proves, ho han deixat estar en arribar a la conclusió que el que detectaven al principi eren artefactes de les mesures. L’article està en xinés, de manera que em crec als físic que ho comenten (tampoc l’entendria ni que estigués en català, per cert).

De moment haurem de seguir esperant. Recordeu el cas dels neutrins que anaven més de pressa que la velocitat de la llum? Aleshores hi havia dues opcions. Un nou principi de la física que superés la teoria de la relativitat o un error en les mesures. Al final va ser un cable mal connectat. Doncs ara estem en una situació molt semblant. Caldrà veure, implacablement, si troben l’error abans de dir que hem descobert un nou sistema per viatjar a les estrelles.

Onze anys!

dilluns, 21/11/2016

Onze anys! Aviat es diu. Onze anys intentant penjar a la xarxa un comentari diari més o menys relacionat amb la ciència. Primer va ser a Blogger i després a l’Ara, però la filosofia del Centpeus no ha variat amb el pas dels anys. Bàsicament és que la ciència em diverteix i, com qualsevol cosa que t’agrada, intento compartir-la. No hi ha més. De vegades l’encerto, altres vegades (poques, espero) no he sigut prou precís o exacte amb el que escrivia, però no era greu perquè la finalitat d’aquest blog només és petar la xerrada sobre temes que em semblin interessants, curiosos o   motivadors. Cert que també m’he posat rondinaire tocant temes que em posen de mal humor i que he deixat anar opinions contraries a postures que cada vegada són més freqüents a la xarxa, però aquesta és la gracia dels blogs. Un indret on discutir i contrastar opinions. Com he dit cada any per l’aniversari, mai de la vida hauria pensat que aquest blog tindria una vida tan llarga ni que em portaria pels camins que m’ha dut. Per descomptat és gràcies a vosaltres, que ho llegiu, ho comenteu o ho feu servir pel que us sembli. Com cada any, permeteu-me agrair-vos a tots la paciència que teniu amb aquest enamorat de la ciència. Sou vosaltres qui feu que aquest racó de la xarxa tingui sentit.

Mapes, errors i realitats

divendres, 18/11/2016

Si ens parlen d’un mapa del món, el primer que ens ve al cap és el típic atles que tots hem vist mil vegades. L’hem vist tantes vegades que el donem per bo sense dubtar. Però en realitat és incorrecte. N’hi ha prou en fixar-se en que Groenlàndia i Àfrica semblen tenir la mateixa mida, quan en realitat, dins Àfrica podríem posar-hi catorze Groenlàndies. Per això ocasionalment es presenten altres maneres de dibuixar el món, sempre dient que és més correcte, mes exacte, més justa o més el que sigui.

La realitat és més senzilla. No hi ha cap mapa que sigui del tot correcte ja que és impossible transferir la superfície d’una esfera (com la Terra) sobre una superfície plana (com la del mapa). És un problema que sabem que no té solució. Pots mantenir o bé les formes o bé les àrees, però no pots conservar les dues coses alhora. Simplement has de triar el que prefereixes i sacrificar l’altra. Per fer-ho, per transferir el mapa de la esfera a un pla es fan servir “projeccions”. I n’hi ha de diferents tipus.

Els mapes que acostumem a veure fan servir la projecció de Mercator. Primer es transforma la esfera en un cilindre i després es desplega el cilindre. El problema és que com més cap als pols vas, més grans es veuen les regions. Per això Alaska es tan gran com Brasil en aquesta projecció. Ara queda molt modern criticar-la dient que es eurocentrista o que l’hemisferi sud està infrarepresentat ja que l’equador no està al centre (Això no és del tot cert. A la projecció completa sí que ho està, però per cosa pràctica, la major part de l’hemisferi sud s’elimina). En realitat Mercator el va fer perquè permetia dibuixar fàcilment les línies de navegació. De nou, cada mapa té una funció i tries el que prefereixes.

Una altra projecció és la de Peters. Aquesta manté les àrees, però distorsiona els perfils. Personalment la trobo lletja amb ganes, però tot son gustos.

Una de les més acceptades actualment es la projecció de Robinson. Aquesta distorsiona tant  els perfils com les àrees, però en els dos casos és una distorsió menor. El mapa ja no es veu rectangular i els meridians es van corbant. Una solució de compromís que, a sobre, queda estèticament bonica.

Hi ha moltes més projeccions i només cal triar la que necessitis per cada cosa. Discutir quin mapa és més correcte és una cosa una mica absurda. Cap ho és. I tot i així, de tant en tant surten noves estratègies que es venen com el mapa real del món. Curiós perquè amb mirar-s’ho un moment n’hi ha prou per trobar errors. Ara s’ha presentat un basat en tècniques d’origami que mostra una nova visió del món. Com tots, té coses bones (l’Antàrtida hi apareix correctament), però també coses dolentes. L’Antàrtida està allunyadíssima d’Austràlia!

I, és clar, el que es recorda sempre és que no hi ha motiu per posar el pol nord a la part de dalt. Podria estar perfectament a baix. Un comentari que queda bé, però que passa per alt que la major part de territori emergit és a l’hemisferi nord, de manera que resulta més senzill centrar els mapes en aquest hemisferi.

En realitat, si volem mirar com és el planeta el que ens cal és una bola del món de tota la vida.

El llarg camí de la insulina

dijous, 17/11/2016

L’any 1869 un jove patòleg alemany, en Paul Langerhans, es va adonar que quan mirava el teixit pancreàtic al microscopi, hi havia uns grups de cèl·lules amb una estructura arrodonida diferent de la resta. Amb el temps es van acabar coneixent com els “illots de Langerhans” ja que efectivament aquells grups de cèl·lules tenien una funció molt específica i diferent de la resta de teixit pancreàtic, que es dedica a fabricar el suc pancreàtic amb el que digerim el menjar.

Trenta anys després, Eugene Opie, un altre patòleg, en aquest cas americà, es va adonar que els pacients de diabetis tenien danyats els illots de Langerhans. Va ser la clau per lligar aquelles cèl·lules amb el control dels nivells de sucre a la sang. El motiu era simple; dins aquells illots hi ha diferents tipus de cèl·lules, però unes en concret, les anomenades cèl·lules beta-pancreàtiques, són les encarregades de fabricar la insulina. La hormona que regula la captació de la glucosa. De fet fa moltes més coses, però aquesta és la seva funció principal. Langerhans no va arribar a saber mai quina era la funció dels illots que porten el seu nom. Havia mort l’any 1888, als 40 anys.

En la dècada de 1920 ja tenien clar que aquells illots fabricaven “alguna cosa” que feia disminuir els nivells de sucre en sang, però no tenien idea del que era. Un grup de metges van treballar amb gossos, destruint-los tot el pàncrees fins que només quedaven els illots i a partir d’ells van aconseguir purificar una proteïna que primer es va anomenar “isletina”, però que finalment es va quedar amb el nom de insulina (per “ínsula”: illa).

La tenien purificada, però encara es va trigar un temps a establir la seva estructura. Les proteïnes estan fetes per una cadena d’aminoàcids units un darrera l’altre, però sovint la cosa és una mica més complicada i el cas de la insulina n’és un exemple ja que no té una cadena d’aminoàcids sinó dues. Una de petita, anomenada cadena A, feta per 21 aminoàcids, i una de més gran, la cadena B, feta per 30 aminoàcids. És una proteïna molt petita si la comparem amb coses com l’albúmina, que té 582 aminoàcids.

Quan a la sang augmenten els nivells de glucosa després de menjar, les cèl·lules dels illots ho detecten i comencen a fabricar insulina. La seva funció és unir-se a receptors de les cèl·lules del cos per fer que comencin a captar la glucosa que circula per la sang. Per això la insulina fa baixar els nivells de “sucre”. La glucosa abandona la sang i entra dins les cèl·lules que disposen de combustible per anar fent. Per descomptat, tot plegat és bastant més complex, però la idea general és senzilla.

L’interessant va ser descobrir que la majoria d’insulines de diferents especies animals s’assemblen molt. Això va permetre que, durant molt temps, es fes servir insulina de porc per tractar la diabetis. El motiu és que la diferència entre la humana i la porcina és de un únic aminoàcid i per això funciona sobre cèl·lules humanes. Altres espècies tampoc són massa diferents i també són actives en els humans. De fet, la insulina de porc i la de catxalot són iguals.

De totes maneres, aquest aminoàcid de diferència ja és suficient com per donar alguns problemes. Per tractar la diabetis el que cal és insulina humana. Això va ser un problema fins que les tècniques de biologia molecular van permetre ficar el gen de la insulina humana dins de bacteris. Aquesta bacteris transgènics la fabriquen en prou quantitat com per purificar-la i preparar el medicament. Ara també s’està preparant plantes que fabriquen insulina. No per menjar-te-la, sinó per augmentar el rendiment. Per desgràcia, la insulina cal injectar-la i no es pot menjar ja que en passar per l’estómac és digerida com qualsevol altra proteïna.

El camí per obtenir una insulina prou eficient per tractar la diabetis ha sigut molt llarg. Han passat quasi cent-cinquanta anys des que en Langerhans va observar aquells illots en el pàncrees, però el resultat ha valgut la pena. Això també fa pensar en quines coses estem començant a descobrir ara que donaran el fruit d’aquí un segle. Siguin les que siguin, serà un llegat que deixarem a les properes generacions.