No confondre el líder amb l’equip

No. Manel Esteller no ha descobert per què alguns càncers esdevenen resistents a la quimioteràpia. No em malinterpreteu. La meva admiració per la feina i la persona d’en Manel Esteller és completa, però la manera de dir les notícies genera uns hàbits que em posen de mal humor. Qui ha fet el descobriment és l’equip de Manel Esteller. Un equip que inclou caps de grup, investigadors postdoctorals, becaris que fan el doctorat, tècnics, lab-mànagers, administratius i estudiants en pràctiques. Per brillant que sigui en Manel Esteller, ell solet no hauria pogut descobrir gran cosa. Els temps dels investigadors solitaris tancats al laboratori hores i hores fins que topen amb el gran descobriment ja fa molt temps que van passar a la història.

Si us fixeu en les declaracions, les entrevistes i les aparicions en programes de televisió, veureu que el mateix Esteller sempre parla en plural i sempre fa referència al seu equip. Un detall que l’honora. En realitat la majoria dels grans científics ho tenen molt clar això, però sembla que costa transmetre aquest concepte fora dels laboratoris i els titulars de premsa no ajuden gens. És com si quan el Barça guanya la lliga, els diaris diguessin que Messi ha guanyat la lliga. Per bo que sigui, ni en Messi pot guanyar res sense un bon equip al seu costat.

Per descomptat, en qualsevol equip acostuma a haver-hi una cara visible. En el camp de la ciència, aquest és l’investigador principal. Ell és qui s’encarrega de marcar les directrius generals de la recerca que es durà al laboratori i, sobretot, el que ha d’aconseguir els diners per poder-ho fer. També és qui redactarà els informes, probablement escriurà els articles i demanarà els projectes al ministeri, la conselleria o les empreses que pugin finançar-ho. Tot això requereix una quantitat de temps desmesurada, de manera que la feina de laboratori l’han de fer uns altres. En un equip, cadascú té les seves responsabilitats i els grans caps acostumen a fer molt més de gestors que de científics. Una llauna, perquè normalment el que agrada és barallar-nos amb les dades, dissenyar experiments i interpretar resultats. Però és el que hi ha. Ningú pot fer-ho tot.

En un equip científic hi participa molta gent. I encara més si tenim en compte tots els que han passat per l’equip i ja han marxat. Sense ells tampoc seria possible arribar a bon termini. Isaac Newton va deixar escrit “Si he aconseguit veure-hi més lluny, ha estat perquè he pujat a les espatlles de gegants”. La frase l’havia manllevat del filòsof Bernard de Chartres, però la idea és aclaridora. Els grans científics només fan la última passa d’un camí obert per altres grans científics. Però això és una mica enganyós i en molts casos es tracta de persones normals enfilades a les espatlles de persones normals. No cal ser un gegant per triomfar. Sovint n’hi ha prou amb un bon equip i en bona part, els grans investigadors són aquells que han sabut muntar un bon equip de recerca. Un concepte que qualsevol que conegui el món dels castells entendrà perfectament.

Hi ha qui defensa que el finançament científic s’ha de destinar només als equips d’excel·lència. Una idea que portada a l’extrem pot resultar absurda. De nou, és com si el Barça intentés fer un gran equip destinant tots els diners a pagar als jugadors del primer equip i no deixés res per les categories inferiors, els nois de la Masia i tot el futbol base. Per tenir grans científics cal disposar d’una massa crítica de científics normals. Entre ells hi trobaràs els grans líders i els membres dels equips que podran formar i amb els que, efectivament, descobriran els mecanismes que fan que el càncer esdevingui resistent i faran que els nostres coneixements i la nostra qualitat de vida vagin millorant.

 

2 comentaris

  • Pons

    09/11/2016 11:30

    Això es el que deuen pensar els polítics, que els grans investigadors treballen sols, si al final els grans descobriments el fan quatre genis, perquè coi es deuen haver de donar tants calers a la recerca i investigació.

  • Carquinyol

    09/11/2016 9:29

    El món necessita titulars, i els herois donen titulars. Ja saps que tot és més fàcil si ho simplifiques.