Arxiu del divendres, 11/11/2016

Libèl·lules gegants

divendres, 11/11/2016

Quan s’estudia l’anatomia dels insectes aviat es fa evident que falta una cosa: no tenen pulmons. Per descomptat, la resta presenta moltes diferències amb els vertebrats, però tenen una boca, un sistema digestiu i un sistema excretor. No tenen sang, però tenen un fluid que en fa les funcions. No tenen esquelet, però l’estructura rígida que els envolta és un exosquelet igualment eficient. El que es troba a faltar són els pulmons ja que, d’alguna manera ha d’arribar l’oxigen a l’interior del cos.

La resposta és un sistema anomenat “tràquees”, que bàsicament són un conjunt de tubs buits que entren cap a l’interior del cos i per on l’aire pot filtrar-se. Aquestes tràquees tenen una importància molt més gran del que sembla ja que són un dels límits al creixement dels insectes. Com que no tenen pulmons, l’aire no és aspirat ni expulsat com passa amb la majoria de vertebrats. Simplement difon cap l’interior.

Això és un sistema senzill que té una limitació molt estricta. La difusió arriba fins a certa distància, però més enllà d’uns pocs centímetres, l’aire oxigenat ja no arribaria a l’interior del cos. De fet, sí que hi ha alguns insectes que han trobat maneres d’empènyer una mica l’aire. Quan bateguen les ales, els músculs també mouen les tràquees i generen un cert flux d’aire. Una millora, però que no modifica l’esquema general de la circulació de l’aire. Aquest sistema de respiració ha fet que la mida dels artròpodes quedés limitada a pocs centímetres.

Ah! Però un bon dia van i troben uns fòssils d’un bitxo semblant a una libèl·lula, que va viure fa uns tres-cents milions d’anys i que mesurava uns setanta cinc centímetres d’extrem a extrem de les ales. Meganeura moni va ser l’insecte més gran del que tenim notícia i, sincerament, havia de fer força angúnia. Imagineu tenir una libèl·lula de més de mig metre voleiant al voltant?

És clar. En veure aquestes dimensions, de seguida et preguntes com s’ho feien per respirar. L’envergadura de les ales és molt gran, però el cos també era prou gran com perquè el sistema de tràquees resultés teòricament insuficient.

La primera explicació que es va donar no tenia a veure amb els insectes sinó amb el planeta. Potser la concentració d’oxigen que hi havia a l’atmosfera era superior a l’actual. Aleshores el transport d’oxigen resultaria més fàcil i tràquees de mida més gran encara resultarien eficients. Durant un temps aquesta va ser la hipòtesi més versemblant que, a més, ajudava a explicar la seva extinció en el moment en que la concentració d’oxigen va disminuir fins al valor actual. Però després es va proposar que tenien un sistema de músculs per mobilitzar l’aire per l’interior de les seves tràquees i ja no va caldre recórrer a canvis en l’atmosfera planetària per explicar la mida d’un insecte.

I al final s’ha conclòs que… vés a saber! Les dues possibilitats resten obertes i, de fet, no són excloents. Una mica més d’oxigen i una mica de musculatura al lloc adient i la libèl·lula del carbonífer pot créixer fins a nivells extraordinaris. De vegades ens agrada haver de triar entre dues hipòtesis, però la realitat pot ser menys radical del que ens agrada quan ens posem a classificar.