El llarg camí de la insulina

L’any 1869 un jove patòleg alemany, en Paul Langerhans, es va adonar que quan mirava el teixit pancreàtic al microscopi, hi havia uns grups de cèl·lules amb una estructura arrodonida diferent de la resta. Amb el temps es van acabar coneixent com els “illots de Langerhans” ja que efectivament aquells grups de cèl·lules tenien una funció molt específica i diferent de la resta de teixit pancreàtic, que es dedica a fabricar el suc pancreàtic amb el que digerim el menjar.

Trenta anys després, Eugene Opie, un altre patòleg, en aquest cas americà, es va adonar que els pacients de diabetis tenien danyats els illots de Langerhans. Va ser la clau per lligar aquelles cèl·lules amb el control dels nivells de sucre a la sang. El motiu era simple; dins aquells illots hi ha diferents tipus de cèl·lules, però unes en concret, les anomenades cèl·lules beta-pancreàtiques, són les encarregades de fabricar la insulina. La hormona que regula la captació de la glucosa. De fet fa moltes més coses, però aquesta és la seva funció principal. Langerhans no va arribar a saber mai quina era la funció dels illots que porten el seu nom. Havia mort l’any 1888, als 40 anys.

En la dècada de 1920 ja tenien clar que aquells illots fabricaven “alguna cosa” que feia disminuir els nivells de sucre en sang, però no tenien idea del que era. Un grup de metges van treballar amb gossos, destruint-los tot el pàncrees fins que només quedaven els illots i a partir d’ells van aconseguir purificar una proteïna que primer es va anomenar “isletina”, però que finalment es va quedar amb el nom de insulina (per “ínsula”: illa).

La tenien purificada, però encara es va trigar un temps a establir la seva estructura. Les proteïnes estan fetes per una cadena d’aminoàcids units un darrera l’altre, però sovint la cosa és una mica més complicada i el cas de la insulina n’és un exemple ja que no té una cadena d’aminoàcids sinó dues. Una de petita, anomenada cadena A, feta per 21 aminoàcids, i una de més gran, la cadena B, feta per 30 aminoàcids. És una proteïna molt petita si la comparem amb coses com l’albúmina, que té 582 aminoàcids.

Quan a la sang augmenten els nivells de glucosa després de menjar, les cèl·lules dels illots ho detecten i comencen a fabricar insulina. La seva funció és unir-se a receptors de les cèl·lules del cos per fer que comencin a captar la glucosa que circula per la sang. Per això la insulina fa baixar els nivells de “sucre”. La glucosa abandona la sang i entra dins les cèl·lules que disposen de combustible per anar fent. Per descomptat, tot plegat és bastant més complex, però la idea general és senzilla.

L’interessant va ser descobrir que la majoria d’insulines de diferents especies animals s’assemblen molt. Això va permetre que, durant molt temps, es fes servir insulina de porc per tractar la diabetis. El motiu és que la diferència entre la humana i la porcina és de un únic aminoàcid i per això funciona sobre cèl·lules humanes. Altres espècies tampoc són massa diferents i també són actives en els humans. De fet, la insulina de porc i la de catxalot són iguals.

De totes maneres, aquest aminoàcid de diferència ja és suficient com per donar alguns problemes. Per tractar la diabetis el que cal és insulina humana. Això va ser un problema fins que les tècniques de biologia molecular van permetre ficar el gen de la insulina humana dins de bacteris. Aquesta bacteris transgènics la fabriquen en prou quantitat com per purificar-la i preparar el medicament. Ara també s’està preparant plantes que fabriquen insulina. No per menjar-te-la, sinó per augmentar el rendiment. Per desgràcia, la insulina cal injectar-la i no es pot menjar ja que en passar per l’estómac és digerida com qualsevol altra proteïna.

El camí per obtenir una insulina prou eficient per tractar la diabetis ha sigut molt llarg. Han passat quasi cent-cinquanta anys des que en Langerhans va observar aquells illots en el pàncrees, però el resultat ha valgut la pena. Això també fa pensar en quines coses estem començant a descobrir ara que donaran el fruit d’aquí un segle. Siguin les que siguin, serà un llegat que deixarem a les properes generacions.

4 comentaris

  • Daniel Closa

    18/11/2016 8:58

    Carquinyol. De fet, n’hi ha que es queixen sempre. Facis el que facis. Son el que no voldrien que s’investigués

    Pons: Si tu. La transgènica és tota una sort. però encara no és satisfactori. Esperem que aviat trobem la manera de retornar al cos la capacitat de fer o de respondre a la insulina. Això sí que seria una cura.

    David: He he. Però la insulina és del pàncrees endocrí i jo treballo en l’exocrí. Són dos mons diferents!

  • David Vidal

    18/11/2016 8:53

    Molt interessant, i m’alegra descobrir que has perdut la manis de no parlar sobre la teva pròpia especialitat. Si no em falla la memòria, a l’últim mes 2 articles que anomenen el pàncrees

  • Pons

    17/11/2016 9:20

    Sort que he nascut a l’època correcte i no pas quasi 150 anys abans! Ho dic sobretot per tenir el plaer de llegir aquests posts de divulgació tan interessants! Bé… i sobretot per lo de tenir insulina transgènica :P

  • Carquinyol

    17/11/2016 8:45

    Tota una crònica de com un petit descobriment arriba per ajudar a viure a milions de persones.

    Tan de bo s’ho llegeixin aquells que sempre es queixen que es dediquen diners a investigar coses que en un primer moment no semblen tenir utilitat immediata.