Proves nuclears i cartílags desgastats

La tècnica del carboni-14 és coneguda perquè ens permet mesurar l’antiguitat de mostres biològiques. La idea resumida és que el carboni que forma part del CO2 atmosfèric és sobretot carboni-12, però hi ha una petitíssima part de carboni-14 radioactiu. Com que aquest CO2 és el que capten les plantes i que al final acaba formant part de les estructures biològiques, les proporcions entre carboni-12 i carboni-14 dels éssers vius és la mateixa que la que hi ha a l’atmosfera. Això comença a canviar al moment de la mort. En deixar d’incorporar nou carboni, el radioactiu es va desintegrant lentament, de manera que la proporció entre un i altre es va modificant . Com que sabem a quin ritme es modifica, mesurant les proporcions dels dos tipus de carboni podem estimar la edat en que va viure aquell organisme.

La clau de la tècnica és que la proporció de carboni-14 atmosfèric no es modifiqui. Tenim motius per pensar que no hi ha hagut canvis importants en els últims milions d’anys… fins al 1950. A partir d’aquella data, els humans vam començar a fer assaigs d’explosions nuclears que van alliberar quantitats importants de carboni-14 a l’atmosfera. Això va modificar les proporcions durant uns quants anys i la diferència es pot detectar en mesurar coses d’abans i de després de la dècada dels 50. Per algunes coses és una llauna, però en algun cas l’hi hem sabut treure partit.

Un problema de salut que cal afrontar moltes vegades és la regeneració del cartílag. Persones que pateixen malalties reumàtiques o esportistes que han castigat molt les articulacions pateixen les conseqüències de la pèrdua o el desgast del cartílag. Es busquen medicaments que permetin regenerar-lo, s’aconsellen dietes riques en ves a saber quins components o es fan exercicis i períodes de descans per donar temps a regenerar-lo, però els resultats acostumen a ser més que modestos. No és estrany ja que es tracta d’un teixit molt poc irrigat. Si no hi arriba la sang tampoc ho fan els nutrients ni l’oxigen i el seu metabolisme és molt limitat. De fet, no estava gens clara la velocitat de reparació del cartílag, però aprofitant les explosions nuclears del temps de la guerra freda i combinant-les amb una mica d’enginy, s’ha pogut mesurar.

Hi ha estructures del nostre cos que no es regeneren. Per exemple, el cristal·lí. El teixit que teníem de petits és el mateix que tenim actualment, de manera que és millor cuidar-lo. La gràcia és que si mesurem la quantitat de carboni-14 del cristal·lí trobarem nivells diferents en algú nascut durant els anys 50 que no pas si va néixer abans o molt després. En un cas mostrarà les proporcions corresponents a l’augment degut a les proves nuclears i en la resta això no hi serà. A més, és una diferència que no es troba a la pell o al teixit muscular ja que es van renovant i la proporció de carboni-14 acaba sent la que hi ha actualment a l’atmosfera.

Doncs el que han fet va ser mesurar els nivells de carboni 14 en el cartílag del genoll de persones de diferents edats, algunes de sanes i altres que patien osteoartritis. La idea era veure a quin ritme s’anava perdent la “marca” de les explosions nuclears dels anys 50 per saber com de ràpidament s’anava substituint el cartílag vell per un de nou. I el resultat ha sigut decebedor tant per malalts com per esportistes amb les articulacions molt desgastades. Tant se val si estan sans o malalts, les persones que van néixer als anys 50 i 60 encara tenen nivells anormals de carboni-14 al cartílag. Ras i curt: el cartílag no es regenera. Tenim el que es forma mentre creixem i després ja gairebé no en fem de nou. Les dietes i els fàrmacs provats no fan pràcticament res.

Haurem de seguir buscant la manera de refer el que es perd per desgast. No serà una tasca fàcil, però mentrestant val la pena anar cuidant-lo. Kilian Jornet i imitadors diversos, aneu amb compte amb el desgast dels genolls!

Però més enllà d’això, no direu que no és una bona mostra d’enginy aprofitar les proves nuclears de la guerra freda per mesurar la velocitat de regeneració del cartílag! La paciència és la mare de la ciència…, però l’enginy també!

3 comentaris

  • Pons

    23/11/2016 12:16

    Perfecte, a part de dir que es avorrit ja tinc una altra excusa per no corre

  • Jordi

    23/11/2016 9:46

    Tinc els meus dubtes, després de llegir una mica, que l’esport causi tal desgast. Possiblement sigui accelerant en persones amb problemes previs. Suposo que aquesta tècnica podria ajudar a esbrinar-ho.

  • Carquinyol

    23/11/2016 8:48

    Enginyosa la tècnica i decebedors els resultats, però ja tenim una nova cosa a explorar i amb la febrada esportista professional del nostre temps si hom ho logra es farà d’or…i de pas ajudarà a malats crònics.