Arxiu del divendres, 25/11/2016

La vella escola

divendres, 25/11/2016

En poc temps he topat amb un parell d’articles que anaven directament en contra de la tendència habitual ja que defensaven una manera de fer molt criticada, denostada i culpabilitzada de tots els mals. Eren articles en defensa de les classes magistrals. Les velles, avorrides, inútils i aclaparadores classes on el mestre explica la lliçó i els alumnes callen i escolten. Teòricament això fa que els alumnes esdevinguin subjectes passius, que no s’interessin pel que es dóna a classe i que el seu rendiment no estigui personalitzat i per tant no puguin treure tot el seu potencial.

És veritat que tinc records molt vius de classes extremadament avorrides que posaven a prova la meva capacitat d’atenció. De fet, sovint acabava desconnectant i sense parar gens d’atenció al que explicava el mestre. Però també en recordo altres en les que el mestre captava la nostra atenció i absorbíem el que ens explicava com si fóssim esponges. La diferència era tan gran que, a la meva memòria els mals professors els recordo donant classe en dies plujosos mentre que els bons estan ben il·luminats per la llum provinent de les finestres. El detall és que el fet que la classe fos bona o no era del tot depenent del professor i no la metodologia o l’estratègia pedagògica com es fes la classe.

Hi ha temes que m’han acompanyat des que tinc memòria i que sembla que mai han deixat d’estar estancades. El conflicte entre israelians i palestins, les crides a la unitat de les esquerres i la reforma educativa. Sembla que cada dos anys cal inventar un nou sistema per ensenyar als nens. I confesso que cada vegada els entenc menys. Un argument que em sobta és el que he sentit al telenotícies: “Si un nen té aptituds per ser ballarí, fer-lo estudiar matemàtiques es malbaratar el seu potencial”. Segons això, el que cal fer és identificar per que serveix cada nano i recolzar-lo en el seu camí.

Sona bé, però confesso que m‘ha semblat un disbarat, perquè un ballarí que no sap matemàtiques és un pobre ignorant. Igual que un científic que no sap diferenciar el gòtic del romànic, un poeta que ignora que és un transgènic, un metge que desconeix la història de Roma o un informàtic que no sap filosofia. No parlo de ser un expert. Si realment ets bo en alguna cosa probablement ja acabaràs sent expert en el teu camp, però has de saber-ne una mica de tots els altres. I per saber-ne, acostuma a anar molt bé que algú que en sàpiga t’ho expliqui amb calma, dedicant-hi temps encadenant els conceptes a un ritme que et permeti seguir-ho. Just el que no fa un Power point, per exemple.

S’ha dit que l’èxit de les xerrades TED és que han agafat el millor de les classes magistrals. De fet, és el que són. Ara que es van descobrint les virtuts del slow food, slow travel i slow live, potser toca repescar l’ensenyament pausat dels vells temps. Tampoc hem sortit tant malament els de la vella escola. Si més no, vàrem aprendre a escoltar i a mantenir l’atenció més de deu minuts i de cent quaranta caràcters, a valorar l’aprenentatge en camps diversos i a escoltar amb calma.

No hi entenc gens de pedagogia, però no puc evitar la sensació que no parem de buscar nous mètodes d’ensenyament sense fer gaire cas als mestres. Un bon mestre ensenyarà bé sigui quin sigui el sistema educatiu. I un mal mestre serà un desastre malgrat cap nova tècnica pedagògica.

Res tu. Deu ser que em vaig fent gran…