La vella escola

En poc temps he topat amb un parell d’articles que anaven directament en contra de la tendència habitual ja que defensaven una manera de fer molt criticada, denostada i culpabilitzada de tots els mals. Eren articles en defensa de les classes magistrals. Les velles, avorrides, inútils i aclaparadores classes on el mestre explica la lliçó i els alumnes callen i escolten. Teòricament això fa que els alumnes esdevinguin subjectes passius, que no s’interessin pel que es dóna a classe i que el seu rendiment no estigui personalitzat i per tant no puguin treure tot el seu potencial.

És veritat que tinc records molt vius de classes extremadament avorrides que posaven a prova la meva capacitat d’atenció. De fet, sovint acabava desconnectant i sense parar gens d’atenció al que explicava el mestre. Però també en recordo altres en les que el mestre captava la nostra atenció i absorbíem el que ens explicava com si fóssim esponges. La diferència era tan gran que, a la meva memòria els mals professors els recordo donant classe en dies plujosos mentre que els bons estan ben il·luminats per la llum provinent de les finestres. El detall és que el fet que la classe fos bona o no era del tot depenent del professor i no la metodologia o l’estratègia pedagògica com es fes la classe.

Hi ha temes que m’han acompanyat des que tinc memòria i que sembla que mai han deixat d’estar estancades. El conflicte entre israelians i palestins, les crides a la unitat de les esquerres i la reforma educativa. Sembla que cada dos anys cal inventar un nou sistema per ensenyar als nens. I confesso que cada vegada els entenc menys. Un argument que em sobta és el que he sentit al telenotícies: “Si un nen té aptituds per ser ballarí, fer-lo estudiar matemàtiques es malbaratar el seu potencial”. Segons això, el que cal fer és identificar per que serveix cada nano i recolzar-lo en el seu camí.

Sona bé, però confesso que m‘ha semblat un disbarat, perquè un ballarí que no sap matemàtiques és un pobre ignorant. Igual que un científic que no sap diferenciar el gòtic del romànic, un poeta que ignora que és un transgènic, un metge que desconeix la història de Roma o un informàtic que no sap filosofia. No parlo de ser un expert. Si realment ets bo en alguna cosa probablement ja acabaràs sent expert en el teu camp, però has de saber-ne una mica de tots els altres. I per saber-ne, acostuma a anar molt bé que algú que en sàpiga t’ho expliqui amb calma, dedicant-hi temps encadenant els conceptes a un ritme que et permeti seguir-ho. Just el que no fa un Power point, per exemple.

S’ha dit que l’èxit de les xerrades TED és que han agafat el millor de les classes magistrals. De fet, és el que són. Ara que es van descobrint les virtuts del slow food, slow travel i slow live, potser toca repescar l’ensenyament pausat dels vells temps. Tampoc hem sortit tant malament els de la vella escola. Si més no, vàrem aprendre a escoltar i a mantenir l’atenció més de deu minuts i de cent quaranta caràcters, a valorar l’aprenentatge en camps diversos i a escoltar amb calma.

No hi entenc gens de pedagogia, però no puc evitar la sensació que no parem de buscar nous mètodes d’ensenyament sense fer gaire cas als mestres. Un bon mestre ensenyarà bé sigui quin sigui el sistema educatiu. I un mal mestre serà un desastre malgrat cap nova tècnica pedagògica.

Res tu. Deu ser que em vaig fent gran…

5 comentaris

  • Mª Dolors Bonafeu

    27/11/2016 23:26

    Gràcies . En aquests temps en què sembla que si no t’inventes una metodologia prou moderna és per que no ets un bon professional, s’agraeix un article com aquest.
    Després d’intentar fer classe mentre els meus alumnes em miren de cap per avall ( fent allò que anomenem el pi) i veure que no me n’acabo de sortir, he decidit fer un acte molt revolucionari ara mateix, els estic obligant a llegir un llibre!!!. De moment sembla que funciona, qui ho hauria dit.

  • Jordi Domènech

    26/11/2016 8:40

    Vaig tenir un professor —a les meves antípodes políticament, per cert— que feia unes classes magistrals realment magistrals… per a mi, clar, és una apreciació totalment subjectiva, molts d’altres no ho veien de la mateixa manera.
    El vaig tenir de professor de química general a l’antic «selectiu», comú per a totes les carreres científiques. I va adoptar una estratègia historicista força interessant: va començar amb Lavoisier, Cavendish i Priestley, i ens explicava els seus experiments des del punt de vista actual, i no sols es experiments, sinó els motius que van tenir per fer-los i les seves interpretacions. I va seguir amb tota la química del segle XIX fins arribar, més o menys als anys 20 del segle XX. Recordo especialment com ens va explicar que s’havia arribat al concepte d’oxidació i reducció, i com havien anat evolucionant els conceptes d’àcid i base, molt més enllà de les típiques definicions de llibre, vaig entendre perfectament els perquès i els coms.
    Vaig aprendre moltíssim, però d’altres no. I me’n vaig adonar desprès de l’examen de juny: havia estat una massacre.
    No va preguntar pas per Avogadro, Kekulé, Berzelius o Mendeléiev, va posar problemes d’equilibris de reaccions, de calcular entalpies, vaja, els que eren més lògics per a un examen de química. I el vaig aprovar amb facilitat pel que havia après de química a l’antic Preu, no pas a les seves classes.
    Potser aquest exemple és el nucli de la qüestió: les classes magistrals tenen efectes molt diferents segons la trajectòria de cada alumne en particular.
    Val a dir, que havien estat classes magistrals en l’aspecte més clàssic del terme: gens interactives.
    Al mateix temps vaig tenir un altre professor que feia molt bones classes, el Dr. Vidal: física general i mecànica a segon. Aquestes sí que eren interactives, mirant de veure si tothom entenia el que anava dient, amb anècdotes i acudits inclosos, que al menys a mi em servien de referents memorístics.
    Però la majoria de professors que vaig tenir, tant al batxillerat com a la universitat, no els recordo així, no aportaven gaire més que el que ja deia el llibre a les seves classes, i des de ben petit que vaig arribar a la conclusió que moltes classes eren una pèrdua de temps, al menys pels que érem capaços de llegir amb comprensió i velocitat, que em temo que no era —ni és— la majoria dels estudiants.
    Ben cert que cal aprendre i saber de tot, però sempre m’agrada posar-hi dues excepcions: Que els temes siguin ben estructurats i no basats en particulars dificultats, pensades per a posar dificultats. I en segon lloc, que el generalisme cultural no vulgui dir haver de passar necessàriament per tots i cadascun dels temes. He pensat això quan esmentaves la dansa: en sóc un absolut negat, i de gran he arribat a la conclusió que deu ser per alguna mena de dèficit cerebral innat que m’impedeix reconèixer els ritmes, malgrat que em pugui aprendre les seves definicions. No, crec que cadascú mereix una salvaguarda i que l’ensenyament ampli no acabi sent una batalla perduda, centrada en l’única matèria que un alumne no pot.
    Finalment això que has escrit, també m’agradaria veure-ho reflectit en les opinions del «de lletres». Encara és relativament normal que els científics ens interessem pel romànic, la història de roma, les obres de Shakespeare o la llengua sumèria, però a l’inrevés tinc la percepció de que els costa més, sóc un d’aquests que dis que «inventem» noves pedagogies i no específicament pensant en nens o en el sistema escolar, i veig que el pensament heurístic costa molt als «de lletres», hi ha massa gent condicionada per un pensament deductiu que és el que traspua dels mètodes d’aprenentatge més clàssics, incloses les classes magistrals.

  • Pons

    25/11/2016 13:30

    I què coi sap un nen què vol ser de gran si ni tan sols els adults ho saben! Els nens una setmana volen ser ballarins i la següent astronautes… Se’ls hi ha d’ensenyar de tot una mica perquè puguin conèixer què triar.

  • Jordi

    25/11/2016 9:23

    Totalment d’acord. El mestre és determinant. Si es combinen les formes d’ensenyar es pot agafar el millor de cadascuna. També està el fet de viure en una societat que vol anar massa depresa. S’ha d’aprendre molt en poc temps, sense fixar coneixements. A més, els nens han de saber que volen fer quan encara els hi falta base per poder escollir.

  • Carquinyol

    25/11/2016 8:59

    Jo tinc un nen que acaba de començar primària i realment el mètode d’ensenyament és molt diferent al que tenia jo a la seva edat, no sé si millor o pitjor però molt diferent o és.

    Hi ha coses que veus i penses ‘mira això està bé’ però n’hi ha d’altres que penses ‘mare de déu, però perquè fan això???’