Mirant la glucosa

Una cosa bona de la ciència és que va oferint millores que canvien la vida a les persones. Pot passar més o menys temps, però al final els avenços científics són aprofitats pels enginyers i transformats en coses útils de veritat. Aquesta és la història de gairebé tot el que ens envolta, però no deixa de sorprendre la manera com es van trobant respostes enginyoses a problemes aparentment complicats.

Una d’aquestes solucions que m’ha semblat brillant és una resposta al problema dels diabètics per anar controlant el nivell de sucre. Si el tractament és amb insulina, cal administrar-la quan la glucosa en sang augmenta més enllà del normal, de manera que cal anar fent anàlisis freqüents. Per això hi ha sistemes més o menys senzills que amb una petita punxada i una gota de sang del dit poden mesurar el nivell de glucèmia de manera senzilla. El problema és que la mesura és la d’aquell moment i no saps com estarà una hora més tard.

No és irrellevant ja que, malgrat que la insulina va representar un abans i un després en el tractament de la diabetis, el que el cos necessita és un control molt fi dels nivells de sucre de manera que no hi hagi grans oscil·lacions. És a dir que el que cal és un sistema que permeti fer el seguiment del nivell de sucre en temps real. I una de les solucions en les que es treballa es basa en fer servir… lentilles.

La gràcia és que els nivells de sucre de la sang es relacionen amb la concentració de sucre a les llàgrimes. No és el mateix valor, però hi estan relacionats. Doncs en el que es treballa és en lentilles que tenen acoblats microsensors de glucosa que van detectant els nivells de manera constant. La idea és acoblar els detectors amb sistemes que canvien el color de la lentilla, de manera que si la glucèmia comença a augmentar més enllà d’un determinat nivell, la lentilla canvia de color i la persona sap que justament en aquell moment cal fer alguna cosa per tornar als nivells normals.

Fa temps que treballen en diferents prototips i ignoro en quin punt exacte de desenvolupament està cada un d’ells, però és la idea el que trobo brillant. Un sistema que no requereix punxades, que fa mesures constants i que avisa de manera immediata dels canvis. I a sobre, senzill de posar. Per descomptat ha calgut desenvolupar temes de òptica, nous materials, nanotecnologia, bioquímica, fisiologia i ergonomia, però si al final funcionen, haurà valgut la pena.

5 comentaris

  • Miquel Esteve i Tarrés

    09/12/2016 10:03

    D’enginys que mesuren la glucosa de forma continua i a temps real, indicant fins i tot tendècies ja n’hi ha com a minim tres al nostre mercat, això si, cap basat en el que diu l’article i menys en forma de lentilla. L’inconvenient de tots ells es que son econòmicament inviables per quasi tothom, malgrat representar, des de el meu punt de vista, un avantatge absolutament increíble en la gestió de la diabetis.

  • Jordi Domènech

    30/11/2016 0:26

    M’has fet recordar un article que vaig llegir en paper, i probablement en una revista d’electrònica, que fa més de 20 anys exposava un concepte similar.
    Un concepte, més que no un projecte, que vaig trobar interessant, de tal manera que el recordo perfectament, encara que posteriorment ja no el vaig tornar a veure.
    Era similar, però la sortida de la lentilla, no era pas amb un canvi de color, sinó a la manera de les etiquetes RIFD de les botigues per detectar lladres. Un aparell penjat al coll o a les ulleres, emetia un pols de radiofreqüència que una petita antena de la lent rebia i rectificava per tal d’alimentar el detector sense necessitat de pila. El circuit de la lentilla enviava aleshores, amb un díode làser infraroig, un raig de llum a l’altra banda de la lent a través de la còrnia, on un detector amb un filtre polaritzat davant mesurava la rotació del pla de polarització, que es suposava depenia de la concentració de glucosa.
    I aquí em van sorgir unes preguntes que van quedar a l’aire: la glucosa en sang passa a la còrnia? és una difusió prou ràpida? la glucosa és l’única substància present a nivells variables dins la còrnia, òpticament activa?
    Preguntes de banda, la part receptora de la lentilla emetia un senyal codificat que el un dispositiu implantat detectava i, des de dins el cos, alliberava la insulina necessària.
    Fins avui no havia tornat a trobar cap escrit amb idees similars, potser, en part, perquè cada vegada em vaig dedicar menys a l’electrònica. Vaig acabar creient que amb la tecnologia disponible era inviable, independentment de la tècnica concreta que es volgués emprar; i que potser, un sistema mesurant la rotació de la polarització, presenta algun inconvenient massa difícil de resoldre o és intrínsecament poc precís o fiable.
    De tots maners, a priori, la resposta tipus detector de lladres, em semblaria més còmoda que un canvi de color de la lentilla, entre altres coses, perquè l’ull i el cervell s’adapten molt ràpid als canvis de tonalitat de la llum que els arriba, fins el punt que sovint no te n’adones, sobre tot si el canvi és gradual; i també degut a que el sistema via radiofreqüència podria funcionar sense intervenció del pacient.

  • Daniel Closa

    29/11/2016 15:14

    Carquinyol. Home! Poden fer que només canvii de color la pupil·la i així només ho nota l’interessat.

    Pons. Ostres. El senyors de Google hi treballen. Els ho haurem de preguntar a ells. Tot i que no són els únics.

  • Pons

    29/11/2016 10:05

    No vull semblar impacient però…. Quan dius que sortirà al carrer això? Ho vull ja!

  • Carquinyol

    29/11/2016 8:57

    Una bona idea i suposo que pràctica (desconec si posar-se les lentilles és còmode, no n’he utilitzat mai)… però això de tenir una monitorització en temps real, còmode i d’una forma en que pràcticament l’usuari no se n’adona és l’aspiració màxima de qualsevol ‘gadget’.

    Ara bé, també ha de ser un punt això de que et diguin ‘ei, se t’estan posant els ulls de color …’ Ja no només t’avisen a tu, et pot avisar qualsevol que et vegi !