l’ull de l’astronauta

Anar a l’espai ha de ser una passada, però també comporta un seguit d’incomoditats. El mareig, la pèrdua de massa òssia, el menjar deshidratat, la sensació de notar els budells flotant dins la cavitat abdominal i els curiosos lavabos que fan servir. Però un altre problema menys esmentat són les alteracions en la visió. La majoria d’astronautes experimenten una pèrdua significativa de la visió que pot arribar a ser un problema en missions llargues i que no sembla recuperar-se fàcilment al tornar a Terra.

En les anàlisis posteriors es veia que tenien la part de la retina lleugerament deformada i el nervi òptic inflamat. Era el que s’anomena “deficiència visual per augment de la pressió intracranial” i el motiu semblava ser la redistribució dels líquids corporals deguda a la ingravidesa. Sense gravetat, l’aigua del cos ja no té tendència a caure i s’acumula més del compte a la part superior del cos. Això genera pressió dins el crani. Una pressió que empeny els glòbuls oculars cap enfora i deforma la part de dins, on hi ha la retina. Per rectificar-ho es van dissenyar uns pantalons que generen pressió negativa per tal de redistribuir els fluids i fer que tornin cap a les cames, però no acabaven de rutllar.

I ara sembla que han vist que potser la idea inicial era massa senzilla i el tema era més complicat. Al cos no només hi ha sang i limfa, que serien els fluids que més es redistribuïen. També hi ha el líquid cefaloraquidi. I això ja és un tema més delicat.

Per algun motiu, sembla que durant l’estada a l’espai augmenta el volum de líquid cefaloraquidi, de manera que també augmenta la pressió intracranial i els ulls en surten rebent. I aquest es un problema encara més difícil de controlar. Al menys fins que no s’estableixi com passa. No es qüestió d’anar fent una trepanació al crani dels astronautes per alliberar pressió.

En tot cas, és un nou recordatori de la complexitat de viure a l’espai i de les dificultats a les que hauran de fer front els astronautes que es plantegin fer viatges realment llargs. Moltes vegades es parla del viatge espacial com una versió incòmoda de Star Trek, però la realitat és que l’espai és un indret incòmode, perillós i gens saludable.

7 comentaris

  • Jordi Domènech

    01/12/2016 13:01

    Efectivament el gir és inevitable i sempre hi haurà problemes d’acceleracions de Coriolis i de gradient. Però tècnicament no ho veig especialment difícil, el cable ha de suportar aproximadament només el pes de la part habitable de la nau —a la gravetat desitjada—. I, a més, la dinàmica necessària per a la orientació del conjunt és delicada, encara que fa molts anys vaig calcular —per a un conte de ciència ficció hard— que amb un motor orientable en un sol dels mòduls seria possible fer-ho, sense replegar el cable, que és una altra possibilitat.

  • Daniel Closa

    01/12/2016 8:45

    Tens raó, però al final el que tens segueix sent una nau que gira sobre sí mateixa. El sistema es pot fer de diferents maneres, però sempre compliquen força el disseny. Si la nau és petita, el gir ha de ser més ràpid per aconseguir la mateixa força centrífuga que simuli la gravetat.

  • Jordi Domènech

    01/12/2016 7:12

    Daniel, no veig que necessàriament la gravetat hagi de ser com a 2001, amb una gran nau en forma d’anell o una centrífuga interna, pot ser senzillament dividir la nau en dos, una de les quals no té perquè ser habitable o accessible, unides per un cable, recordo algun projecte, ja dels anys 60 en aquest sentit, amb càpsules Gemini.

  • Daniel Closa

    30/11/2016 19:30

    El tema gravetat artificial està una mica verd encara. Es pot simular amb naus que vagin rodant per generar força centrifuga, però són tan grans que les fa inviables, per ara. De manera que ho tenim una mica complicat. Omplirem Mart de miops?

  • Pons

    30/11/2016 11:23

    “Només” cal posar un generador de gravetat artificial a les naus, es veu en totes les pelis de ciència ficció (i sol ser un dels mòduls que més s’espatlla de les naus junt amb el generador d’oxigen…), o sinó fer una nau d’aquelles que no paren de girar, que es veu que també serveix per tenir gravetat.

  • Jordi Domènech

    30/11/2016 11:04

    I en gravetats baixes també experimentaríem aquests problemes?
    Apriorísticament i en primera aproximació, potser els problemes podrien ser proporcionals al descens de gravetat. Però tampoc no es pot descartar que hi hagi un llindar i que només es manifestin per sota d’ell.
    Amb una gravetat de 0,4 com la de Mart, o de 0,16 com la de la Lluna com es comportaria el cos?
    No he llegit mai res sobre experiments a gravetat baixa però no nul·la, que al menys per a animals petits no seria especialment complicada d’aconseguir en una centrífuga dins l’Estació.

  • Carquinyol

    30/11/2016 8:45

    Potser per viatges llargs una de les coses que hem de solucionar és com crear una gravetat artificial a les naus, ja que els nostres cossos necessiten la gravetat terrestre per funcionar correctament. Però, com en molts altres temes, crec que encara estem força lluny d’aconseguir-ho.