Arxiu del dijous, 1/12/2016

Tallar el cordó umbilical

dijous, 1/12/2016

Una característica que revela que som mamífers és el melic, la cicatriu que deixa el cordó umbilical al caure passats uns pocs dies després del naixement. El cordó umbilical és d’aquelles estructures anatòmiques que si ho penses no saps si és del cos del nadó, de la mare o de cap dels dos. A més, la percepció que n’acostumem a tenir és força limitada. Normalment l’associem a les escenes de les pel·lícules on, després d’un part inesperat, algú fa un parell de nusos amb els cordons de les sabates, passa una mica de flama per unes tisores i el talla abans de donar el nadó a la mare i que comenci la música de felicitat.

Potser per això em vaig endur una sorpresa el dia que va néixer la meva filla, quan la llevadora em va mirar amb complicitat i em va allargar les tisores, preguntant-me si em feia gràcia tallar el cordó. Per descomptat que vaig fer-ho i, primera sorpresa, vaig descobrir que és dur. Condemnadament dur. Tallar-lo costa molt! O potser és que anava amb por i no m’ho esperava, però  n’hi ha prou de reflexionar una mica per entendre que un teixit que protegeix els vasos sanguinis que alimenten al nadó ha de ser més que resistent.

Per dins el cordó hi ha dues artèries i una vena, provinents de la placenta i que circulen en espiral en un tub que fa prop de mig metre de longitud. Tots tres estan dins una càpsula de teixit muscular, que és el que li dóna la resistència que em va sorprendre, i una capa més gelatinosa per sobre.

Des del punt de vista evolutiu és una molt bona solució. Fins aleshores, la majoria d’animals es limitaven a dipositar una pila de nutrients dins un ou i amb ells l’embrió havia d’anar fent fins al moment de l’eclosió. No està malament, però limita molt les capacitats de l’organisme ja que la quantitat de nutrients que pots posar dins un ou és limitada. En canvi, els mamífers han desenvolupat un sistema on els nutrients es van prenent directament del cos de la mare per anar alimentant la cria. Així ja no hi ha limitació en el volum de les reserves ja que tota la mare és la reserva. Per les mares és una pressió metabòlica brutal, però l’evolució sembla més interessada a posar esforços per garantir el futur de les cries que no pas el de les mare.

Una curiositat és que la sang de la vena umbilical és la que porta oxigen, mentre que la de les artèries umbilicals és la sang rica en CO2. Just al revés del que estem acostumats. A més, el sistema circulatori del fetus és diferent del del nadó. El motiu és que no cal que passi gaire sang pels pulmons ja que abans del part no funcionen captant oxigen.

La sang arriba oxigenada per la vena umbilical, que s’uneix a la vena cava, la que puja cap al cor. Allà entra a una aurícula, però enlloc de baixar cap al ventricle, n’hi ha molta que passa a l’altre aurícula per un forat que les uneix. La idea és que aquella sang oxigenada vagi al cervell. No tindria sentit que anés als pulmons ja que allà no hi ha oxigen per captar. Després baixa per l’arteria aorta i fa la resta de camí pel torrent circulatori fins que quan passa per les artèries ilíaques, les de les cames, troba la connexió amb les artèries umbilicals i torna cap a la placenta.

Això vol dir que al moment de néixer, a més de començar a respirar, cal refer el funcionament del sistema circulatori. Els forats que connecten les aurícules i algun altre que hi ha al cos del fetus han de tancar-se i la sang ha de començar a passar pels pulmons per oxigenar-se. I no hi ha gaire estona per fer-ho! Realment el moment de néixer és un dels més complicats de tota la vida.