Arxiu del divendres, 2/12/2016

Selecció de la intolerància

divendres, 2/12/2016

El Banc d’Anglaterra s’ha trobat amb un problema amb els nous bitllets de cinc lliures. S’ha sabut que en la composició de la pasta que fan servir per fabricar-los hi ha restes de sèu, un derivat de greix animal i és veu que això és inacceptable per vegans, vegetarians, hindús, sikhs, jains i altres grups. Ja ha començat la recollida de signatures per canviar-los. Suposo que també s’haurà de fer amb un material que no inclogui transgènics, amb materials reciclables, lliures de gluten, sense restes de cacauets i que sigui considerat halal i kosher. I fins i així, no tinc cap dubte que hi hauria algun grup que trobaria motius per considerar-los inacceptables.

Tot plegat és un exemple del que han anomenat “la dictadura de les minories”. No estic massa segur que el nom sigui ben triat, però la idea és senzilla. Si hi ha una minoria prou intransigent, les seves opinions acaben imposant-se a tota la societat. Això en ocasions és dolent, en altres és preferible i en molts cassos és irrellevant. Però és interessant entendre el mecanisme. No deixa de ser una mena d’evolució, encara que no de les espècies ni de les idees individuals sinó dels comportaments culturals.

Imaginem que soc un fabricant de menjar. Si intento arribar al màxim de clients he d’evitar oferir un producte que algun grup es negui a consumir. Si el meu menjar no està preparat amb el ritual halal (o kosher o el reclamat per la religió o la ideologia que vulgueu) em quedaré sense aquell grup de clients. D’altra banda, com que la resta de població no te problemes en menjar halal, una bona estratègia és fer tot el menjar halal (o kosher o el que sigui) i així tothom el podrà consumir. I ves per on, les restriccions triades per un grup minoritari s’acaben aplicant a tothom.

El mateix passa amb els transgènics. S’ha imposat la percepció que son dolents, de manera que la major part del menjar que ens arriba anuncia que és lliure de transgènics. Si analitzem els productes notarem que es van imposant idees que defensava una minoria molt decidida i fa que la resta acabem trobant només els productes que a ells els fan feliços. Només en els casos en que la opció de la minoria sigui massa cara es mantenen les dues línies.

Tots els excessos son dolents i moltes vegades és difícil saber si és una cosa bona o no tant. Potser arribarà el moment en que només trobarem menjar sense gluten. Una cosa fantàstica pels celíacs, però potser no tant pels que no ho som. Diguin el que diguin les modes, el gluten és un bon aliment per la majoria de la població. Però tenir els dos productes a la venda és car ja que calen dues línies de distribució separades. Això seria el millor per als consumidors, però surt més a compte que tot sigui sense.

I no passa només amb el menjar. En el cas dels idiomes, si en una societat bilingüe hi ha una minoria que es nega a fer-ne servir un dels dos, la tendència és que aquell es vagi imposant ja que la majoria, més tolerant, farà servir el que reclama la minoria inamovible. Tot plegat constitueix un sistema de selecció curiós, diferent de la selecció natural, ja que no es tria el més eficient, el més beneficiós, el més pràctic o l’acceptat per la majoria. Només el que és defensat de manera més radical.

És empipador, perquè si hi penses gaire pots acabar arribant a la conclusió que ser tolerant és un mal sistema. Però això seria una simplificació excessiva. Com en tot, els excessos s’han d’evitar. Segurament el que cal ser és intolerant amb la intolerància. I potser això és un argument circular o contradictori, però s’entén molt bé.