Com parles, com penses, com interpretes

Estan a punt d’estrenar la nova entrega de la sèrie de la Guerra de les Galàxies i quedarà inaugurada la temporada nadalenca de pel·lícules de ciència-ficció lleugera. No me la perdré, per descomptat, però només aspiro a passar-ho bé. En canvi, fa un parell de setmanes van estrenar Arrival” (La llegada) i cal dir que és de les millors pel·lícules de ciència ficció que s’han fet en els últims anys. Especialment perquè té la immensa virtut que, en acabar, surts donant-li voltes durant una bona estona al que has vist. Una trama que fa pensar en coses sobre com interpretem la realitat o com ens comuniquem, és un tresor.

Sense destapar la trama, podem dir que la història tracta sobre l’arribada de unes naus extraterrestres a la Terra i els problemes per intentar establir comunicació amb ells. La protagonista absoluta és una filòloga que ha de trobar la manera d’interpretar el llenguatge que fan servir els alienígenes i… i fins aquí puc explicar. (En realitat no és estrany que m’encanti una història on la protagonista és una filòloga)

La gràcia és que la trama es basa en una teoria sobre el llenguatge coneguda com relativisme lingüístic o hipòtesi de Sapir-Whorf. Aquesta hipòtesi diu que la llengua que parlem condiciona la manera com interpretem el món que ens envolta. Sembla senzilla, però té més suc del que sembla ja que segons això, un idioma no seria únicament un sistema de comunicació sinó un sistema d’interpretació de la realitat.

De fet, hi ha dues versions d’aquesta hipòtesi. La “forta” és la que planteja que segons com parlem veurem el món d’una manera o altra. I cal dir que aquesta versió ja es considera descartada, de manera que tampoc cal exagerar amb el relativisme. Però hi ha la versió “feble”, que afirma que el llenguatge modula la nostra percepció. I per aquí sembla que ja hi ha més dades a favor, tot i que encara és una hipòtesi i hi ha qui defensa que és errònia.

Es posen molts exemples d’això comparant la manera com diferents idiomes fan servir les paraules. Un clàssic és el rus, que te dos paraules diferents pel blau clar i el blau fosc. Sembla irrellevant, però els russos recorden millor i més ràpidament escenes o fets en els que el color blau era important. Un altre són els inuit, que tenen molts noms per referir-se als diferents tipus de color blanc. Un fet comprensible si vius envoltat de neu. Això fa que percebin millor que nosaltres les característiques de la neu.

Una altra dada en aquest sentit és les característiques de gènere que atribuïm a objectes. Quan es demanen adjectius associats a la paraula “ponts”, els parlants d’espanyol (i suposo que en català passa el mateix) trien coses com resistent, fort, perillós o robust. En canvi els alemanys trien coses com lleuger, elegant, fràgil, bonic… El motiu és que pont es una paraula masculina en un idioma i femenina en l’altre. El pont és el mateix, però la manera com el mirem, i com el recordarem, està condicionada per el gènere que arbitràriament li ha adjudicat l’idioma a la paraula.

Hi ha grups humans que no tenen paraules diferents pel groc i el taronja i quan es fan experiments mostrant objectes amb aquestes tonalitats, tenen més dificultat en identificar-los passat un temps. S’ha arribat a dir que, com que no tenen la paraula, no poden veure la diferència de color, però això és una exageració fàcilment descartable. Per descomptat que els veuen i els diferencien quan els tenen al davant, però quan han de fer exercicis de memòria o de raonament amb aquests colors implicats, tenen més dificultats.

Es poden trobar molts exemples sobre el tema, alguns de massa exagerats i probablement erronis, i potser al final la hipòtesi es descartarà, però resulta interessant reflexionar sobre la importància de l’idioma en la manera d’entendre el món i en com afecta la mateixa manera de funcionar del cervell. Els que tenim la sort de ser bilingues podem comparar experiències viscudes en un idioma o altre i fàcilment me n’adono que és més important del que sembla.

I tot plegat fa que em tregui el barret al pensar en la feina dels traductors. Evidentment la seva feina va molt més enllà d’anar transcrivint les paraules corresponents en un idioma o altre.

5 comentaris

  • Enrique Morata Senar

    23/02/2017 17:55

    Hi han pobles primitius que no tenen nom per a res, ni per els numeros despres del sis o set.

  • Pons

    16/12/2016 11:17

    Jo em vaig llegir el relat però encara no he vist la peli, a veure què tal l’han adaptat…

  • Jordi Domènech

    15/12/2016 15:08

    Potser no afecta per igual a totes les persones ni en tots els àmbits.
    Fa anys, en un llibre de Martin Gardner, explicava que hi ha calculadors mentals «visuals» i «auditius». Quan s’equivoquen, els auditius, acostumen a confondre dos nombres que sonen igual i els visuals dues xifres amb aparença similar com 1 i 7. Potser les representacions mentals de moltes altres coses també siguin variables, si n’hi ha també d’auditives i visuals, probablement en els primers el llenguatge els sigui més important.
    Com el que dius dels colors; si una persona —en conec— mai no sap les diferències entre morat, violeta, violat, lila, magenta, porpra o granat; si és «auditiu» seria el mateix que si a la seva llengua només hi hagués un nom per a tota la gamma, però si és «visual», potser seria el meu cas, que a vegades m’equivoco de nom, però que mentalment reconec el color com «aquell» o «aquell altre».
    Òbviament, cas d’existir aquestes diferències personals.

  • Joan Quer

    15/12/2016 9:28

    La protagonista és una linguista (https://ca.wikipedia.org/wiki/Ling%C3%BC%C3%ADstica) , tot i que potser també és filòloga (https://ca.wikipedia.org/wiki/Filologia).

    Em va agradar força la pel·lícula. La vaig veure en VOSE i em va xocar una errada dels subtítols: la protagonista esmenta, en un moment determinat, en l’anglès original, el concepte de “no zero-sum game”, relacionat amb la teoria de jocs; en canvi, als subtítols no hi aparèix el “no” i parlen, per tant, del contrari: “joc de suma zero o suma nul·la”. Entenc que pot ser simplement una errata, però.

  • Carquinyol

    15/12/2016 9:02

    Suposo que la manera de veure el món, i per tant de poder representar-lo i interaccionar amb ell, està relacionat amb la manera en que el podem descriure. De fet, si ho pensem bé, tampoc és una cosa tan estranya.