Benvolgut company

Benvolgut company. No se si ets biòleg com jo o et dediques a la recerca en astrofísica, oceanografia, climatologia, química analítica, física quàntica, antropologia o geometria fractal. La ciència té mil camps on intentar fer progressar el coneixement i més o menys hem anat fent durant molt temps. Però sembla clar que les coses estan canviant i tenim un problema que no podem seguir ignorant gaire més temps.

Saps el que està passant? Que la societat en general entén cada vegada menys el que fem. Sigui quin sigui el camp en el que treballes, segurament et vas trobant cada vegada amb més freqüència amb afirmacions que tu, que hi entens, saps que són absurdes però que es donen per bones en tertúlies, als medis de comunicació o a les converses de sobretaula.

Primer no em fèiem massa cas. Les dades sobre el canvi climàtic van ser controvertides al principi, però amb el temps van esdevenir tan convincents que no calia discutir-ho. Els transgènics eren una eina claríssima per millorar la producció d’aliments si es feien servir amb seny. Estàvem a punt d’eradicar diferents malalties gràcies a les campanyes de vacunació. El nostre coneixement de l’univers no ha parat de créixer i ja hem explorat tots els planetes del sistema solar. Cada final d’any miràvem enrere i vèiem que havíem progressat de manera clara en el camp del coneixement en que treballàvem. Per cert que hi havia errors, mala praxis, treballs fraudulents i interessos econòmics i polítics que influïen en la ciència. Suposo que no hi ha cap activitat humana que estigui lliure d’aquests problemes. Però en el còmput global, no teníem motius per amoïnar-nos.

O això és el que pensàvem.

Segurament hauríem d’haver fet més cas quan algú es va inventar que hi havia vacunes que causaven autisme. Primer ens vàrem esverar, però desprès es va demostrar que no era cert i ens vam tranquil·litzar. Nosaltres sí, però molta gent va seguir esverada i no en vàrem fer prou cas. Fa anys vàrem avisar dels problema amb el forat d’ozó i el que calia fer per corregir-ho. Vam tenir èxit i el problema està camí de solucionar-se. Potser per això, quan ens vam adonar del canvi climàtic que estàvem causant, vam pensar que les coses anirien igual. Per descomptat hi havia qui tenia interès en no fer res, però les dades eren tan evidents que no vam plantar cara al negacionisme climàtic i amb això vam permetre que el dubte s’instal·lés en una part important de la població. Els additius que es feien servir per evitar que el menjar es podrís permetien mantenir en condicions segures molts aliments. Això era una cosa tant evident que vam ignorar la moda de demonitzar “qualsevol” producte químic.

I ara ens trobem amb un president dels Estats Units que emprèn polítiques que científicament són un disbarat. No ha sortit com un bolet sinó que era només qüestió de temps.  Recordes la frase de l’Isaac Asimov? Deia que ”hi ha un culte a la ignorància basada en la idea que la meva ignorància es tant bona com el teu coneixement”. Ara molts científics americans s’estan mobilitzant, però segurament ja han fet tard. Haurien d’haver-ho vist a venir fa molts anys. Això passava a l’altre costat de l’Atlàntic fa anys i ara està arribant aquí.

Tant se val els anys que portis estudiant ni com de profunds siguin els teus coneixements. Molt probablement un vídeo enginyós a Youtube es considerarà una font més fiable que no pas tu. Hi ha molta gent que fa més cas als enganys (o la ignorància interessada) d’un pagès que no pas als millors metges del món. I el president del govern no fa massa anys que posava en dubte les opinions dels científics basant-se en un comentari, probablement tret de context, del seu cunyat. Per entendre-ho cal recordar que vivim a l’època de la postveritat (post-truth), un eufemisme per dir que el que es valora són les mentides si es diuen amb gràcia.

Però saps una cosa? Potser part de la culpa la tenim nosaltres. Al laboratori anem de bòlit fent recerca, tractant amb la càrrega administrativa o buscant diners sota les pedres. Això ens ha servit d’excusa per aïllar-nos de la resta de la societat. Una societat que amb prou feines entén el que fem. I  si nosaltres no sortim a explicar el que fem, qui ho farà? El lloc que deixem buit l’ocupen ràpidament gurus diversos que poden deixar anar disbarats sense cap problema i que molts donaran per bons. Per quin motiu no haurien de fer-ho si ningú aixeca el dit per rebatre-ho? Si la gent ja no troba estrany que algú digui que ha trobat un metge expert en malalties rares a una cova d’Afganistan, potser en tenim part de responsabilitat ja que no ens hem pres la molèstia d’explicar qui són o que fan aquests metges ni on treballen.

Podem seguir com fins ara, pensant que no n’hi ha per tant, que volem tenir la festa en pau o que ja tenim prou feina com per “perdre el temps” explicant d’una manera entenedora el que fem. Però si seguim així, les coses no faran més que empitjorar. Una societat que creu en la màgia (encara que ho dissimuli sota la paraules com “bioenergies” “vibracions” o “holístic”) està encarada a tornar a èpoques medievals. No se tu, però a mi no m’agrada la idea.

Nosaltres sols podem fer poca cosa. Cal la implicació de més grups, com mestres, periodistes o polítics. Però nosaltres també ens hi hem de posar o, més aviat que tard, nomes podrem fer que lamentar-nos. Després de tot, molts mestres, periodistes i polítics tampoc saben gaire res de ciència. De manera que suggereixo que deixem de fer l’orni i ens hi posem, fent el possible per promoure el valor del coneixement científic, no de manera puntual  i ocasional, sinó com una rutina. No se que en penses, però crec que ho hem de discutir amb una certa urgència.

P.D. Per descomptat, una cosa semblant passa amb les humanitats, que també tenen un bon problema. En realitat és el coneixement en general el que poc a poc es va deixant de valorar. Segurament si trobem la manera de col·laborar amb els companys de lletres, podrem ser més eficients. Pensem-hi!

Atentament

12 comentaris

  • Jaume Benet

    18/12/2016 18:48

    La ciència, el coneixement en general, fa pensar. Els fenòmens físics i humans només poden ser analitzats rigorosament seguint unes metodologies que duen a la complexitat del matís i del dubte i això és incòmode.

    Els humans tendim a la simplicitat, a les respostes maniquees i aquesta mena d’explicacions les facilita la màgia, digueu-ne homeopatia, reiki o flors de Bach.

    Contra el pensament màgic és molt difícil de lluitar, es basa en la comoditat intel·lectual dels seus arguments, en la por i en la ignorància.
    En el fons és profundament reaccionari.

    La democràcia, els drets humans, són fills d’una Il·lustració que permeté separar la màgia de la raó i superar segles d’obscurantisme, arbitrarietat i patiment.

    El més trist és que molta gent benintencionada identifica tota aquest discurs pseudocientífic com a progressista deixant de banda el sentit comú i la raó. I així ens va…

  • Ignasi Soler

    18/12/2016 10:52

    Mentre dediqueu menys del 3% dels vostres recursos a comunicar, no teniu res a fer. És l’estúpida economia la que ens governa.

  • Joan

    16/12/2016 19:06

    S’està complint el que ja va predir el gran Neil Postman a “Amusing Ourselves to Death” (1985). El món s’ha convertit en un mar de banalitat i d’ignorància autocomplaent. La vigència del que deia Postman al prefaci d’aquell llibre fa feredat: http://www.serendipity.li/jsmill/post_1.html

  • Jordi Domènech

    16/12/2016 18:24

    Per a mi és un problema de cultura, que no és simplement una acumulació de coneixements —alguns en diuen competències— dispersos. I des de la meva opinió, l’escola en general no en dóna gaire. La formació dels mestres, en particular no la pren com a imprescindible, fins i tot en les oposicions a docents on podria ser l’element determinant, queda arraconada. I parlo de cultura global, la que permet entendre el món, que implica un esquema personal per fer-nos una idea de la realitat. En els processos de formació i selecció, això es deixa a la iniciativa personal, sigui d’alguns docents amb bona voluntat, sigui del propi alumne que té la sort de poder beure d’altres fonts.
    Certament, des del punt de vista científic, hi ha el famós «conflicte» amb les lletres; en aquest punt la cultura no és gaire simètrica i sovint hi ha qui cau en la fal·làcia de l’igualtat: per molt que m’agradi l’òpera, la pintura impressionista o la història babilònica, que m’interessen força, per comprendre el món i les seves interaccions m’és més important saber el que és una proteïna, o una equació de segon grau —sí, la setmana passada en vaig fer servir per a una cosa tan banal com decidir la col·locació d’un llum—, i una persona molt propera m’explicava que a la carrera de magisteri, la immensa majoria dels alumnes que hi arribava, no recordaven com es solucionava i, el que és pitjor, no sabien per a què servia.
    També hi ha una falsa percepció sobre l’especialització de científics i tècnics, que fa que si ets astrofísic, algunes persones sense els coneixements bàsics, pensin que de transgènics en saps el mateix que ells, o sigui res. Sense adonar-se que la visió general, és més important que els detalls particulars de qualsevol tecnologia.
    Suposo que individualment podem anar fent, cadascú amb les seves especialitats, però d’alguna manera cal un esforç col·lectiu per a capgirar la situació i aconseguir que els alumnes que surten de l’ensenyament obligatori, tinguin assumits uns fets —assumits, res a veure amb haver passat un examen sobre ells—.
    Capgirar la situació. He trobat horaris de quan tenia 13 anys, en ple franquisme, i resulta que un 43% de les hores de classe, les tenia de ciències: matemàtiques, física i química (que anaven juntes aquell curs, o ciències naturals; això era per a tothom, la divisió entre ciències i lletres es feia el curs següent. Els meus fills, als 13 anys, tenien un 24% de les hores lectives dedicades a questes matèries. Això no seria potser gaire important, si no fos perquè s’ha escampat una idea que ara, l’ensenyament és tot tecnologia i ciència, cosa que pressiona encara més en contra de les solucions.
    Un altre problema afegit és la cultura de l’audiovisual. Molt útil per a algunes coses —com l’òpera que esmentava abans—, però per a altres clarament inferior al text, ni que sigui per la velocitat de lectura, la possibilitat de copsar els continguts a un ritme personalitzat o fins i tot la interacció a base d’anotacions personals. Però ara en igualtat de condicions, molts joves han perdut el costum d’aprendre a llegir. Hi ha una certa opinió que diuen l’«esforç» de llegir, però, realment és més esforç que mirar una pel·lícula? al menys a mi, em costa normalment menys aprendre d’un text que mirant vídeos, si més no en temps.
    Potser és el moment de cercar una confluència cultural per fer front a l’obscurantisme, un confluència que sigui capaç de fer arribar principis generals —i conseqüentment interès— a un percentatge significatiu de la població, sumant esforços d’investigadors, divulgadors o fins i tot filòsofs de la ciència. Tendint a aconseguir que els esforços que fem, no es quedin en uns cercles reduïts i probablement ja convençuts.

  • Marc Figueras

    16/12/2016 13:11

    Malgrat tot, actualment hi ha més gent que mai que es dedica a la divulgació i la comunicació científiques, una tasca importantíssima que sovint no està prou valorada.

    Hi ha moltes iniciatives de ciència ciutadana, ciència participativa, per implicar la societat general en la recerca i fer-los veure que no som quatre científics boigs als seus laboratoris a punt d’explotar…

    Diria que sovint el missatge arriba (més o menys), però el problema és que després a la gent li costa molt destriar-lo de receptes i explicacions “màgiques”.

    Com solucionar-ho? Ni idea… anem divulgant i comunicant, però alguna cosa falla, alguna cosa falta. I quan fa uns dies un dels nous assessors d’en Trump parlava dels 5.500 anys d’història del nostre planeta, em queia l’ànima als peus.

  • jordic

    16/12/2016 11:50

    Segur que tots hi podem fer poquet, però ja se sap que de mica en mica…
    És molt important mantenir-se constant i no tenir mandra (tot i que és cert que és molt cansat) de plantar cara i dir les coses (sempre amb educació) pel seu nom. Dir “no, això no és cert” o de demanar que es justifiquin afirmacions que fan amics, familiars, alumnes, dependents de les farmàcies o qui sigui que escampi bajanades sota l’epigraf del “m’han dit” o “s’ha demostrat” .
    Estic completament d’acord en que és un problema de comunicació i de molta, moltíssima pedagogia.

  • Pons

    16/12/2016 11:25

    Bé, Dani, tu ja ets un bon exemple de divulgació científica, d’acord que els blogs ja no estan de moda, potser ara hauries de ser un video blogger d’aquests i fer vídeos amb molts talls de càmera que es porten ara (quin horror!), personalment prefereixo el format blog escrit.

  • Joan Codina

    16/12/2016 11:02

    Massa gent creu que totes les opinions són igual d’importants.. Que tot és dialèctica i argumentacions i espectacle.

    PS: Doncs per començar a posar en pràctica el que dius; el qui citava el Rajoy era al seu primo catedrático de física en Sevilla.

  • Josep Mª Tusell

    16/12/2016 11:01

    Molt be Dani.

    Pep

  • Daniel Closa

    16/12/2016 9:43

    Carquinyol. Home! tota la culpa no, és clar. Però una part si que la te la comunitat científica. Que els científics ens queixem, però no fem gaire res per canviar les coses. I la veritat és que en general es fa ben poca cosa.

    Jordi. Sí. Jo crec que aquest és el diagnòstic. Ara toca pensar algun trectament

  • Jordi

    16/12/2016 9:30

    Crec que la frase d’en Asimov és una dels principals causes. Sembla que tothom ha de saber de tot i opinar de tot per no semblar el que en realitat és. I si va a la contra encara sembla més “intel·ligent”, “graciós”, …

  • Carquinyol

    16/12/2016 9:05

    Sí, tot el que dius és cert, però no tota la culpa és vostre. Vosaltres ja us podeu posar a explicar, a debatre i a pensar en com fer una divulgació atractiva a la gent que després si no us volen escoltar no serveix de res, perquè no els interessen (encara que després tothom en dirà la seva)

    Jo el que veig és que directament la gent no dóna valor al coneixement, encara que sembla mentida moltes vegades deleguen això en altres i es creuen tot el que ells els hi diguin, sembla que els molesta haver de rumiar en temes que no els interessa. Ara bé, intenta dialogar amb ells i et posaran mil traves si no els hi dius el que volen escoltar.

    És ben trist que en el moment de la història en que la gent pot estar més informada, amb milers de llibres i documentals ben fets simplement no els interessi aprendre.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús