Arxiu del mes: gener 2017

Aquells monstruosos transgènics… que no ho són

divendres, 20/01/2017

Avui en dia tothom sap que si un animal ens sembla estrany, no cal donar-hi més voltes. Ha de ser un organisme transgènic creat per científics sense escrúpols i a sou de la multinacional de la farmàcia, l’alimentació o alguna industria que ens vol mal. I per descomptat, no cal parar ni un minut a verificar-ho. Això fa que cada vegada siguin més freqüents les patinades de periodistes que busquen un titular cridaner.

El que he topat aquesta setmana no té preu: “Vacas transgénicas… Son monstruosas y su carne ya se vende en el mercado” acompanyat de la foto d’un exemplar increïblement musculat de vaca. Ves a saber que li han fet per acabar tenint aquest aspecte. A la notícia parla de la llet que n’obtenen i del risc que pot representar per la salut, del gen mutant que li han introduït perquè fabriqui més múscul i del patiment a que estan sotmesos aquests animals.

Bé, el primer detall és que vaca, el que es diu vaca, no ho sembla. Els testicles que li pengen de manera ben evident, deixen clar que més aviat és un toro. Però aquest és un detall menor. La gràcia de la notícia és que aquests animals no tenen res de “transgènic”. Efectivament son producte d’una mutació, però va ser una mutació que va tenir lloc de manera natural l’any 1808. Els ramaders es van limitar a fer el que han fet sempre, seleccionar aquell exemplar i anar fent creuaments per mantenir aquella característica.

El problema el tenen en el mal funcionament d’una proteïna anomenada miostatina. La seva funció és controlar el creixement de les fibres musculars. D’alguna manera atura el creixement de les cèl·lules mare i manté el nivell de massa muscular en la mida justa. En aquests animals, la miostatina no funciona, el múscul creix molt més del que toca i el desenvolupament queda tremendament alterat. És una raça anomenada “Belgian Blue”, però mutacions similars s’han vist en altres tipus d’animals. Una imatge coneguda és la de gossos híper-musculats que també fan força angunia.

Entendre com funciona la miostatina hauria de permetre desenvolupar inhibidors per tractar persones que tenen dèficit de massa muscular. Naturalment molts atletes van veure una oportunitat d’or per dopar-se amb aquests inhibidors i augmentar així la musculatura. Els inhibidors encara no s’han desenvolupat, però abans o després sortiran al mercat i els laboratoris anti-dopatge tindran feina afegida per detectar als tramposos.

La funció de la miostatina és interessant i les imatges dels animals de la raça Belgian blue són realment sorprenents pels que no hi estem acostumats. Però de transgènic no en tenen res. És un fenomen natural que ja existia molt abans que ningú somniés en modificar el genoma. La seva carn es pot consumir sense problemes i, a més, és molt baixa en greix.

Però és representatiu el fet que no dubtin a assenyalar-los (erròniament) com a transgènics sense dubtar. Com que és estrany i fa angunia segurament és dolent i per tant ha de ser transgènic. Però no és or tot el que llueix, ni transgènic tot el que ens desagrada. En part indica molt poc coneixement científic per part del redactor de la notícia, però sobretot és un problema pel periodisme en general. Això d’informar-se en profunditat i de verificar el que es diu sembla cada vegada més antiquat.

D’acord! Tampoc és que es tractés d’una publicació de molt nivell. Més aviat al contrari. Probablement sigui injust anomenar això periodisme…

Acumulant rècords de temperatura al planeta

dijous, 19/01/2017

Ja han enllestit els càlculs corresponents a l’any passat i ja és oficial. L’any 2016 ha batut el rècord de temperatura més alta des que es tenen registres, és a dir des de 1880. La veritat és que això ja no sorprèn gaire i ja ens hi anem acostumant. Més que res perquè la mateixa notícia es va dir fa un any referent al 2015, i fa dos anys referent al 2014. De fet, catorze dels quinze anys més càlids han caigut a partir de l’any 2000. N’hi ha prou de mirar la gràfica per veure com la temperatura va augmentant implacablement.

Aquest any la pujada és notable perquè va començar amb el fenomen de “El Niño” encara actiu. A l’estiu es va aturar i vàrem entrar en una situació de “la Niña”, que genera una tendència a refredar, però això no ha pogut compensar l’augment inicial.

La gràfica és de la NASA i fa referència a la temperatura mitjana a partir de les dades de milers d’estacions meteorològiques terrestres i de les dades de les boies que hi ha als mars per mesurar la temperatura superficial dels oceans. També hi ha gràfics amb les dades de la temperatura a l’Antàrtida i gràfics amb la superfície de gel que cobreix els pols. Totes mostren la mateixa tendència. S’ha de ser força cec, paranoic o curtet per no veure-ho. O pots tenir interès en negar la realitat, que d’això també n’hi ha.

Al mateix temps han sortit les dades de la NOAA i, de nou, confirmen la intensitat de l’escalfament. Aquests ho fan amb mapes de colors enlloc de gràfics, però de nou, la idea coincideix. L’any 2016 ha sigut el més càlid des que tenim registres. Va haver-hi uns anys en que es va especular sobre si l’escalfament havia arribat a un màxim i s’havia aturat. Ara ja tenim clar que no és així. Potser el 2017, amb una situació de La Niña, no batrem cap rècord, però això no canviarà el fet que la tendència és a que les coses segueixin empitjorant.

Naturalment sempre hi haurà qui saltarà amb la cantarella de “…com podem dir que el planeta s’escalfa, amb el fred que està fent al meu poble?” . Una afirmació tan absurda com dir que “…com podem dir que a l’estiu els dies són més llargs si ara mateix al meu poble és de nit?”.

Les dades són clares i l’acord científic és tan gran com és possible. El diagnòstic està fet i ara toca que els humans posem solució al problema que estem generant. Això, és clar, ja queda en mans dels polítics, els medis de comunicació i la societat en general. Aleshores mires al teu voltant, analitzes el nivell de comprensió científica dels que tenen el poder i la tendència general a ignorar la realitat i limitar-nos a jugar amb les paraules per dir, i no dir, i dir el contrari del que sembla que diem però que en realitat no hem dit…,  i no pots més que deprimir-te.

La pols de l’astronauta

dimecres, 18/01/2017

Fa un parell de dies va morir Eugene Andrew “Gene” Cernan, l’astronauta que va tenir l’honor de ser l’últim home que va trepitjar la Lluna quan va acabar el programa Apol·lo. Ell va ser el comandant del Apol·lo 17 i el que va deixar les últimes empremtes humanes (per ara) al nostre satèl·lit quan va tornar al mòdul lunar després de la última sortida. Anys abans s’havia apropat molt a la Lluna, tot i que sense aterrar-hi, ja que formava part de la tripulació del Apol·lo 10, que va orbitar el satèl·lit en la última missió preparatòria abans del mític viatge del Apol·lo 11. I també val la pena recordar que van ser els del Apol·lo 17 els que van obtenir una de les fotografies més reproduïdes del nostre planeta.

En una de les imatges més conegudes de l’Eugene Cernan el veiem dins el mòdul Lunar, ja sense el casc, després de tornar de la tercera sortida (EVA, per ExtraVehicular Activity) que van fer. El més destacat és que el vestit d’astronauta que porta està cobert de brutícia. Una imatge molt diferent al blanc immaculat de les fotos oficials. Aquella brutícia era la regolita o pols lunar que se’ls enganxava als equips i que pot ser un dels grans problemes a l’hora de planejar missions de durada relativament llarga al nostre satèl·lit.

Estrictament es parla de la regolita lunar, la capa de material sense compactar que hi ha sobre la superfície sòlida. Podríem dir que es com la sorra o la pols que hi ha per terra, però que a la lluna té un gruix de varis metres. Aquesta regolita està causada per l’impacte de meteorits sobre la superfície durant milions d’anys i també pel trencament de les roques degut a les dilatacions i contraccions causades pels grans canvis de temperatura. Sense una atmosfera que amorteixi aquests fenòmens, els materials es van trencant i escrostonant fins quedar fragments de mides inferiors a unes poques fraccions de mil·límetre.

Encara més greu. Com que no hi ha humitat, el polsim aquest no queda gens compactat de manera que salta amb molta facilitat. I com que no hi ha fenòmens d’erosió els seu aspecte mirat al microscopi és qualsevol cosa menys arrodonit. De manera que a la Lluna hi ha una superfície coberta d’una pols que s’enganxa i es fica per tot arreu i que està formada per partícules cantelludes que acabaran introduint-se a totes les escletxes dels equips i espatllant molts dels mecanismes que hi dipositem. Encara més greu, aquesta pols és mala cosa si l’has de respirar ja que aquesta mena de partícules dins els pulmons poden fer molt mal.

Els astronautes van destacar-ho ja des de les primeres missions. Deien que l’interior de la nau quedava ple de pols, que no hi havia manera de desempallegar-se’n i que al final tot feia una certa olor similar a la de la pólvora. També van explicar que notaven irritació a la gola i als ulls. No massa greu i realment no es va poder demostrar de manera concloent que fos per la regolita lunar, però és el que es considera més probable.

Aquí a la Terra han fet algun estudi amb la pols lunar que van portar els astronautes per mirar quina quantitat comença a ser tòxica per rates a les que els fan respirar aire amb partícules aquestes en suspensió. Quantitats baixes no donen problemes, però a partir de 20 mil·ligrams per metre cúbic d’aire ja apareix inflamació pulmonar i altres afectacions. En humans no sabem la quantitat, però sigui quina sigui no hi ha dubte que un dels problemes que caldrà resoldre serà la manera d’evitar la presència d’aquest polsim irritant i omnipresent a la Lluna.

El cor del centaure

dimarts , 17/01/2017

A la mitologia son freqüents les criatures hibrides aconseguides agafant mig cos d’un animal i mig cos d’un altre. Cos de dona amb cua de peix per fer les sirenes, peus de cabrit amb cos d’home per fer els sàtirs, cos de lleó i cap de persona per fer una esfinx o un cos d’home i cap de toro per fer un minotaure. En la majoria de casos una de les parts era humana, però no sempre. Hi havia, per exemple, el griu, fet amb el cap i les potes anteriors d’un ocell i el cos i les potes posteriors de lleó. O la quimera, feta amb cua de serp, cos de cabra i cap de lleó.

Però uns dels més coneguts són els centaures. Criatures fetes amb el cos d’un cavall i el pit i cap d’un home. Normalment són criatures més aviat impulsives, salvatges i amb les que cal anar amb compte. En moltes històries juguen el paper dels qui es deixen portar pels desitjos i instints primaris. Només alguns centaures, com Quiró, surten ben parats a la mitologia clàssica.

Però el centaure és un organisme que, mirat amb els ulls d’un biòleg presenta unes quantes característiques que algú hauria d’investigar.

El problema principal és que en la seva construcció trobem una figura humana des del cap fins la cintura. Això vol dir que tòrax i abdomen són humans. I a partir d’aquí segueix el cos del cavalls amb les quatre potes. Ah! Però en aquest cos de cavall tornem a tenir un tòrax i un abdomen.

Aleshores un no pot deixar de preguntar-se, quins pulmons fan servir per respirar? Els humans o els equins? En principi haurien de ser els humans ja que la única entrada d’aire és pel nas, que seguirà per la tràquea i es dividirà en dos bronquis fins arribar als pulmons humans. No hi ha camí que porti fins als pulmons de cavall situats més avall. Però això és un problema ja que uns, comparativament petits, pulmons humans tindran moltes dificultats per oxigenar tota la sang del cos del cavall. El pobre centaure hauria d’estar sempre mig ofegat i amb el metabolisme sota mínims. Això si no cau intoxicat pel CO2 que també li costarà molt eliminar.

D’altra banda, tenim el mateix problema amb el menjar. En aquest cas, sembla evident que a l’abdomen humà hi haurà un estómac, un fetge, un pàncrees i un budell. Podem imaginar que el budell segueix fins arribar a l’abdomen del cavall, però allà que hi trobem? Un altre estómac? Els cavalls no són remugants, de manera que l’estómac no tindrà quatre cavitats com les vaques, però tot i així, està preparat per pair l’herba, de manera que la part humana del sistema digestiu tindrà molts problemes. I si la dieta és omnívora, quin sentit tindria l’immens tub digestiu allotjat en l’abdomen del cavall? El tipus d’enzims digestiu, la mena de flora intestinal i els sistemes metabòlics del fetge són prou diferents entre humans i cavalls com per ajuntar-los sense més.

El sistema circulatori també tindrà algun problema. Repartir sang per tot el cos del cavall requereix més pressió sanguínia que no pas en el cas del cos humà, més petit. La pressió del cor del cavall faria petar les artèries humanes. Però la que generi el cor humà no tindria prou força per empènyer la sang fins als últims raons del cos del cavall. I de nou, quin cor batega? L’humà o l’equí? I si hi són els dos, com es coordinen. Perquè com a mínim haurien de bategar de manera coordinada. És important ja que si trobes un centaure ferit i cal reanimar-lo, on fas la reanimació cardiopulmonar o on li poses les pales de desfibril·lador? Al tòrax humà o al del cavall?

Llàstima que els relats dels antics grecs no tinguessin en compte aquests, i altres, detalls. Ara que ja no queden centaures ens haurem de conformar amb les especulacions. Una activitat que mai es prou satisfactòria.

El mesenteri. Un conegut de tota la vida.

dilluns, 16/01/2017

Aquest any va començar amb una notícia, si més no, sorprenent. Es va dir que havien descobert un nou òrgan en el cos humà. S’ha de reconèixer que la cosa resulta impactant. Teníem un òrgan dins el cos i ningú l’havia vist? I no sabem per que serveix? Naturalment, la notícia em va cridar l’atenció, però l’emoció es va desinflar de seguida quan vaig veure que aquest suposat nou òrgan era el mesenteri. Això em va desconcertar, ja que el mesenteri pot ser poc conegut per la majoria de gent, però pels investigadors no te gaire novetat. De fet, jo hi he treballat molts anys investigant de quina manera queda afectat quan el pàncrees s’inflama.

La gràcia era que aquesta estructura no es considerava un “òrgan” en si mateixa. En realitat, i malgrat el que diguin els titulars, segueix sense ser-ho ja l’únic que han fet uns investigadors irlandesos es proposar que es plantegi si mereix aquesta consideració. Ells l’han estudiat en detall i han donat arguments en aquest sentit. No sembla una ximpleria i podria ser que acabés per ser un més dels nostres òrgans, però encara falta una mica per això.

El mesenteri és una membrana que està unida als budells i que ajuda a mantenir-los una mica fixats dins la cavitat abdominal (per la panxa, vaja). Està fet, sobretot, de teixit adipós, i està ple de vasos sanguinis que surten dels budells i que s’acabaran ajuntant per formar la vena porta, que dirigeix la sang cap al fetge. Durant molt temps es pensava que la seva funció era únicament de suport físic, però des de fa temps s’està veient que el teixit adipós fa moltes més coses de les que ens pensàvem i, molt probablement, el dels mesenteri no és una excepció.

Si mirem els llibres de text trobem que el teixit adipós serveix de magatzem d’energia del cos. Es on s’acumulen els greixos que ingerim o que sintetitzem, emmagatzemats en forma de triglicèrids. Per això es pensava que era un teixit relativament inert fins que van començar a descobrir proteïnes i hormones fabricades pel diferents zones del teixit adipós i que controlaven més coses a més de la ingesta.

En el cas de les malalties també pot jugar un paper més important del que es pensava. Ara sabem que en malalties inflamatòries, aquest teixit pot contribuir a escampar la inflamació per altres zones del cos. La gràcia és que el teixit adipós no és igual per tot arreu i diferents zones, entre elles el teixit adipós del mesenteri, poden tenir diferents papers. Una característica demostrada per brillants investigadors que… ejem, ejem…. bé, que ho vàrem fer nosaltres (permeteu-me lluir una mica la recerca que fem al laboratori).

La qüestió és si val la pena definir el mesenteri com un òrgan o pot seguir com una estructura abdominal però de menor entitat. Doncs ja es veurà. Les societats de anatomia i, sobretot, la tendència en les publicacions científiques serà el que ho acabi per decidir.  No canviaran massa les coses, però si guanya reconeixement potser es posarà més en el punt de mira dels investigadors.

I per descomptat no és que al cos tinguéssim un òrgan que hagués passat desapercebut als anatomistes. L’únic que es modificarà és la manera com interpretem allò que ja coneixem. Una cosa que mai està de més anar repassant i refinant.

Animalisme cuqui

divendres, 13/01/2017

Diuen que l’infern és ple de bones intencions. I segurament la majoria són bones intencions barrejades amb un cert nivell de desconeixement. Si a sobre hi afegim una mica de fanatisme, el còctel ja és explosiu. Això ho pensava llegint una combinació de noticies i comentaris per les xarxes socials amb els que he topat aquests dies.

La notícia va ser l’alliberament de 600 visons d’una empresa de pelleteria italiana per part d’un grup d’alliberament d’animals. Els qui defensaven aquesta acció insisteixen en la crueltat de criar animals per sacrificar-los i fer-ne abrics de pell i ressaltaven les pobres condicions en que viuen aquests animals a les granges.

El problema és que el visó americà (Neovison vison) és, com el seu nom indica, originari d’Amèrica. A Europa s’ha convertit en una espècie invasora que representa un greu problema pels nostres ecosistemes. Salvar 600 visons de la mort però en fer-ho causar la mort i potser la desaparició d’altres espècies del teu medi ambient no sembla gaire assenyat. Les fures i les llúdries ja tenen prou problemes com per haver de competir amb els invasors americans. Puc compartir el disgust amb aquestes granges i amb el negoci de la pelleteria, però alliberar espècies invasores com aquestes és un coi de disbarat. Per molt bonics que siguin els visons les coses s’han de fer d’una altra manera. A més, és poc útil ja que l’empresa els reposarà i, a part d’un titular i una foto, no s’haurà aconseguit gran cosa.

És cert que aquestes accions no són la única causa de la invasió de visons americans. N’hi ha que s’escapen solets de les granges, però això justifica alliberar-ne centenars al medi ambient? Només des de una profunda ignorància sobre el que és un ecosistema, l’impacte que tenen aquests espècies invasores i com funcionen les relacions entre els organismes a la natura és pot pensar que això va ser una bona idea.

Però quan llegeixes com ho defensen, massa sovint descobreixes que al desconeixement s’hi afegeix un notable grau de fanatismes. Un problema amb el que tots els moviments, per dignes que siguin inicialment, acaben topant. S’ha apuntat que els qui fan aquestes accions no són ecologistes sinó animalistes. Unes ideologies notablement diferents.

Els animalistes defensen que els animals tenen els mateixos drets que els humans i porten aquest raonament a l’extrem. Per això trobes que hi ha qui arriba a equiparar la inseminació artificial que es fa a les vaques amb una violació. Segons ells, prendre un got de llet al matí és aprofitar-se del maltractament a que han sotmès un animal que ha sigut violat. I afirmen que si ets feminista necessàriament has de ser vegà ja que no pots menjar aliments obtinguts explotant femelles d’altres espècies. De fet, semblaria que no pots tenir cap ideologia sense ser animalista alhora.

És clar. Amb aquests raonaments tan extrems hi ha poc a discutir. I, potser estic molt equivocat, però equiparar el que li ha passat a una dona que ha sofert una violació amb el que els fan a les vaques em sembla que és un disbarat que, a més, resulta profundament ofensiu per les dones que han patit aquesta agressió. Per descomptat defenso que els animals no han de ser maltractats i que el negoci no justifica segons quines condicions de vida tenen. Però tot en la seva mesura.

No puc deixar de penar que tornem al problema del desconeixement sobre els animals. Hi ha qui parla de “animalisme cuqui” ja que aquests moviments es centren en animalons bonics. No es mobilitzen per defensar els gripaus o les processionàries del pi, que també són animals. Per poc que entenguis una mica les relacions que hi ha a les xarxes tròfiques que s’estableixen a la natura de seguida t’adones que tot plegat és un disbarat, però aquest és un coneixement que passen per alt. Els coneixements d’ecologia, etologia o simple biologia no semblen necessaris per abraçar aquests moviments radicals. Més aviat al contrari. Aparentment la seva referència són els animalons de les pel·lícules de Walt Disney; simpàtics, amables i cantaires i que mai es devoren entre ells, no es roben les cries, ni es parasiten de maneres terriblement cruels.

Vivim una època curiosa en la que la tendència a ignorar la realitat per defensar les nostres fantasies és cada vegada més estesa. I això no pararà de donar problemes i, també, d’arruïnar iniciatives que, ben plantejades, serien del tot dignes i molt necessàries.

La regla i les astronautes

dijous, 12/01/2017

Quants tampons fan falta al llarg d’una setmana de regla? Davant d’aquesta pregunta, la majoria de noies respondran immediatament o potser faran un ràpid càlcul mental per donar una xifra, mentre que la majoria d’homes posarem cara de pòquer… i ho preguntarem a la dona més propera. La pregunta, però, la van fer de manera molt seriosa els enginyers de la NASA a Sally Ride, la primera dona astronauta. Als anys 80, gairebé la totalitat dels enginyers de la NASA eren homes i, simplement, no sabien aquesta mena de detalls.

Segons explicava la Sally, la conversa va ser fins i tot graciosa. Mentre preparaven la missió STS-7 del transbordador espacial on havia d’anar, li van preguntar si amb 100 tampons en tenia prou. “No en calen tants” va respondre. “És que volem anar sobre segur” van dir-li. “Podeu dividir la xifra a la meitat i seguirem anant segurs” els va assegurar.

Ara pot fer gràcia, però en aquell moment, el tema de la regla a l’espai era un problema que no tenia una resposta clara. A gravetat zero la sang menstrual seguirà el mateix camí que a la Terra? Després de tot, la sang i els fluids del cos es reparteixen de manera diferent a l’espai. Sense gravetat mostren una tendència a anar cap al pit i el cap. És normal, ja que el sistema cardiovascular ha evolucionat per contrarestar la força de gravetat que fa caure la sang cap a les cames. Però si això passés amb la sang menstrual podria ser un problema seriós. Es coneixen casos d’endometriosi i fins i tot peritonitis per “flux menstrual retrògrad”. I una peritonitis és una situació greu que no voldries tenir a l’espai.

El problema és que per moltes voltes que li donis, al final cal anar i provar-ho. Després de tot, la sang menstrual no flueix a través de artèries i venes que empenyin cap a dalt. I quan finalment van anar dones a l’espai van constatar que la regla funciona de la mateixa manera que a la Terra.

Però segueix sent una llauna i a l’espai fins els detalls més petits s’han de controlar. A la pràctica el més habitual es que les astronautes facin servir sistemes anticonceptius de llarga durada que anul·len el cicle menstrual. En realitat la absència de regla (l’amenorrea) dura uns quants anys ja que el sistema anticonceptiu es comença a fer servir durant la selecció d’astronautes i al llarg de tot l’entrenament. Un embaràs impedeix anar a l’espai i les astronautes no acostumen a arriscar-se a perdre els anys de selecció i entrenament per un embaràs d’última hora.

En general apliquen dispositius intrauterins amb hormones o implants subcutanis també amb hormones. Un percentatge menor fa servir pastilles orals. En tot cas, la decisió és de la interessada, és clar. Aparentment els percentatges són similars als que fan servir dones militars durant els desplegaments en missions de guerra. Així, a més de assegurar-te que un embaràs no impedirà la missió espacial, s’estalvien les incomoditats de la regla a l’espai. Ara ja se sap que després la fertilitat es recupera i, per ara, no s’han vist efectes secundaris destacables.

Afaitar-se, tallar-se les ungles o fer servir desodorant, son coses que es fan de manera diferent a la Terra i a l’espai. Allà, per exemple, després de rentar-te les dents no escups la pasta i esbandeixes la boca. Seria malbaratar l’aigua. El que fas senzillament és empassar-te la pasta en acabar. En aquest sentit, evitar el flux menstrual també és un sistema d’estalvi d’aigua. No tenen sistemes per reciclar l’aigua continguda en els tampons. Per unes setmanes a la estació internacional no es greu, però quan toqui anar a Mart, en un viatge d’anys de durada, no serà un tema menor. Amb el temps potser es trobaran altres solucions, però per ara les astronautes sembla que opten, molt majoritàriament, per estalviar-se el cicle menstrual durant uns anys.

El secret dels antibiòtics

dimecres, 11/01/2017

S’ha dit moltes vegades, i mai està de més insistir, que els antibiòtics serveixen per matar els bacteris però no fan res contra els virus. També sabem que els antibiòtics van perdent efectivitat, que hi ha persones que en són al·lèrgiques a alguns i que molts tenen noms que acaben amb …ina, com la penicil·lina, l’estreptomicina o la tetraciclina.

Però exactament com funciona un antibiòtic?

Doncs de moltes maneres diferents, però sempre aprofitant les diferències que hi ha entre els bacteris i la resta d’organismes. Els biòlegs, quan classifiquen els éssers vius comencen per especificar el regne al que pertanyen. El més senzill és pensar en animals i plantes, però en realitat la classificació és més complexa. Tant, que encara no hi ha un acord total i podem trobar classificacions de cinc o de sis regnes.

Estrictament hi ha una divisió encara més important que la dels regnes. És la que separa els procariotes dels eucariotes. O dit en paraules entenedores, els organismes que tenen nucli a les seves cèl·lules i els que no en tenen (carios vol dir “nucli”). Els bacteris són procariotes, sense nucli. Animals, plantes o fongs som eucariotes ja que si mirem dins les nostres cèl·lules hi trobarem un nucli on hi ha el material genètic.

Entre procariotes i eucariotes hi ha més diferències. Tots els eucariotes compartim moltes vies metabòliques, sistemes de processar la informació genètica, estructura general de la membrana cel·lular… En canvi, els bacteris (els procariotes) són molt diferents en cada un d’aquests aspectes. Disposen de rutes metabòliques particulars, els envolta una paret bacteriana feta per uns compostos que nosaltres no tenim, tradueixen el seu RNA amb uns ribosomes diferents dels nostres…

Dons els antibiòtics són molècules que interfereixen alguna característica típica dels bacteris i que nosaltres no tenim. Per això els maten a ells sense intoxicar-nos a nosaltres. Al menys en principi. Com diem moltes vegades, tot es qüestió de dosi i no hi ha res que en quantitat suficient no sigui tòxic. La gràcia es que dosis molt baixes d’antibiòtic maten als bacteris i caldrien dosis molt elevades per donar-nos problemes a nosaltres, pobres organismes eucariotes.

Per exemple, l’eritromicina, la gentamicina o l’estreptomicina actuen unint-se als ribosomes bacterians i impedint que segueixin fabricant proteïnes. Sense noves proteïnes, el bacteri no pot mantenir el metabolisme i es mor. La clau és que només s’uneixen als ribosomes dels procariotes però no als dels eucariotes.

La penicil·lina o l’amoxicil·lina impedeixen que es fabriqui peptidoglicà, uns dels components de la paret bacteriana. Els eucariotes no fabriquem aquestes coses ni tenim paret bacteriana, de manera que no ens afecten. La gràcia és que sense aquesta paret els bacteris no poden controlar els efectes de la pressió osmòtica i s’inflen per entrada de líquid fins que acaben explotant.

La ciprofloxacina el que fa és inhibir l’activitat de la topoisomerasa bacteriana, un dels enzims necessaris per fer copies del DNA. Si no pot fer còpies, la cèl·lula no es pot dividir i acaba morint sense multiplicar-se. Com que no actua sobre la topoisomerasa eucariota, cap problema per nosaltres.

Així, cada antibiòtic actua sobre un punt de la vida de la cèl·lula procariota però no sobre les eucariotes. Al menys a les dosis normals. Tot té efectes secundaris i els antibiòtics no són una excepció. D’altra banda, els bacteris evolucionen ràpid. Abans o després apareixen mutants que són insensibles a l’antibiòtic, que el degraden, que l’expulsen de l’interior de la cèl·lula… Aleshores és quan apareix la resistència i comencen els problemes.

I amb tot això resulta fàcil entendre perquè no fan res contra els virus. Els antibiòtics afecten al metabolisme dels bacteris. Però els virus no en tenen de metabolisme, de manera que…

Dietes detox… potser no cal

dimarts , 10/01/2017

Passades les festes toca reprendre la rutina habitual, recuperar els bons hàbits i refer-se dels excessos acumulats. Els amants de la “operació bikini” han de recordar que toca començar-la ara mateix. Que aquestes coses requereixen temps i posar-s’hi quan ja arriba el bo serà massa tard. Però el que durant uns dies estarà més de moda són les dietes “detox”. Aquelles dietes pensades (diuen) per ajudar el cos a eliminar les toxines que hem acumulat amb tots els àpats que hem anat encadenant. Bones intencions que toparan amb el fet que això de dietes detox és cosa que no té gaire sentit.

La teoria és que durant aquests dies amb excessos gastronòmics, el nostre cos ha acumulat toxines que cal eliminar. La paraula toxines ja ens posa en alerta, però estrictament, de quines toxines parlem? Normalment no s’entra en detalls. Simplement es dóna per fet que hi ha toxines, que tenim el cos ple de porqueria i que tot solet és incapaç de lliurar-se de totes aquestes coses. Alguna vegada s’esmenten els greixos o l’alcohol, però sense entrar en massa detalls. En realitat són els mateixos greixos i el mateix alcohol de sempre, només que en major quantitat.

Tot seguit apareix una llista d’aliments que ajudaran l’organisme a depurar-se. Aliments molt naturals, per descomptat. I preferentment que combinin alguns de més habituals, com les taronges, amb altres que tinguin un toc més exòtic, com algunes algues. Tot acompanyat de molts líquids i, sovint, d’algun suplement de vitamines, perquè tothom sap que les vitamines van bé per tot i sempre donen un plus de glamour a qualsevol dieta.

Tot plegat fa oblidar un concepte senzill: El nostre cos té una fantàstica capacitat per eliminar toxines. Per això disposem de coses com el fetge, el ronyó, la pell o els pulmons. Ells són els que s’encarreguen de destoxificar-nos cada dia i sense necessitat de cap dieta que els ajudi. De fet, una de les principals feines del fetge és la d’anar descomponent i degradant tot allò que no siguin nutrients normals. Un dels problemes de molts medicaments és que duren molt poc al cos ja que el fetge els degrada gairebé immediatament. Curiosament, al pulmó també tenim sistemes molt efectius, com el citocrom p450, per metabolitzar productes estranys. I per fer-los fora, els ronyons són excel·lents filtradors de tot allò que no necessitem.

Es cert que aquests dies hem forçat la maquinària i que ara notem la necessitat de reduir la ingesta. Per això ens vindran molt de gust les fruites, les verdures i els menjars baixos en calories. Simplement anem sobrats de calories, l’organisme ho detecta i en reclama menys. Amb fer-li una mica de cas n’hi ha prou. Menjar amb moderació sempre és una bona idea, però aquests dies ho serà encara més. Si d’això en volem dir “dieta detox” per fer-nos pensar que estem fent alguna cosa especial, potser sigui una mica infantil però no hi ha problema. En tot cas ni estem plens de toxines ni el fetge necessita cap ajuda. En una persona sana, el que necessita és que el deixin fer la seva feina en pau i, segurament, que confiem una mica més en la seva capacitat de cuidar el nostre metabolisme.

Pensar que estem bruts per dins, que tenim coses dolentes a l’interior i que hem de fer sacrificis per fer-les fora és un concepte curiós que acostuma a tenir molt èxit en la nostra cultura. La religió ho va explotar durant segles i ara torna disfressat amb nova terminologia. El mal que niuava dins nostre ens feia fer pecats i calia penediment i penitència. Ara hem convertit el pecat en unes toxines i la penitència en una dieta. Coses dels nous temps. Segurament conèixer millor les capacitats i tenir una mica de fe en el nostre fetge, els nostres ronyons i la resta de sistemes del cos ens ajudaria a viure més tranquils.

Or, encens i… mirra?

dilluns, 9/01/2017

Llavors l’estrella que havien vist sortir a l’Orient començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.

Un dels moments més coneguts del relat bíblic és el de l’evangeli de Mateu quan descriu l’arribada dels reis d’orient (ell parla de “savis”) per adorar al nen Jesús i oferir els seus presents. Allà deixa ben clar que els regals van ser or, encens i mirra. És interessant que l’evangeli de Mateu és l’únic que els esmenta i que no especifica ni el nombre de savis que van venir ni els seus noms. Que fossin tres i es diguessin Melcior, Gaspar i Baltasar són afegits de segles posteriors.

En tot cas sempre hi ha una cosa estranya en aquesta escena. L’or és un regal comprensible i l’encens, doncs mira, no és el mateix però ho podem entendre. Però que coi és la mirra? I per quin motiu se la van oferir?

En general s’han buscat explicacions simbòliques als regals. Or perquè Jesús havia de ser un rei. Encens, perquè era un déu ja que l’encens era el que es cremava per adorar als déus. I la mirra seria per ressaltar que també era un home ja que es feia servir per embalsamar als cadàvers. Hi ha altres interpretacions i tothom pot triar la que li plagui, però en el tema de la mirra fa gràcia aprofundir una mica més.

En realitat la mirra és, senzillament, un tipus de resina. I el nom de mirra també serveix per la planta que la fa (Commiphora myrrha). De fet no és la única espècie que la produeix i també se’n pot obtenir d’altres plantes del gènere Commiphora.

En l’antiguitat era molt apreciada ja que es feia servir, a més de per preparar els cadàvers, per extreure’n olis amb els que es preparaven perfums. Uns perfums que s’utilitzaven en cerimònies reials o que es cremaven per aromatitzar els palaus i els temples. Podríem pensar que actualment ja ha caigut en del tot en desús, però encara hi ha perfums que porten extracte de mirra en la seva composició. No és sorprenent ja que els perfums inclouen coses molt estranyes en la fórmula.

També se li han trobat aplicacions medicinals. La més important sembla ser com analgèsic i quan s’ha estudiat el motiu s’ha vist que conté alguns compostos de la família dels terpens (concretament furanosesquiterpens) que poden interaccionar amb els receptors opiacis del cervell i esmorteir la percepció del dolor. Per si teniu curiositat, es tracta del lindestré, la dihidropirocurzerenona, i del furanoeudesmadié, però de moment només s’ha verificat la seva activitat en ratolins. En el nostre cas disposem de coses millors per tractar el dolor, però sempre està bé saber on es poden trobar principis actius interesants.

Hi ha més molècules interessants en la mirra i també altres aplicacions. Per descomptat també hi ha interaccions i contraindicacions i durant l’embaràs sembla contraindicada. En tot cas, no destaca especialment en cap dels seus compostos. Potser per això la mirra ha anat caient poc a poc en l’oblit i ara, tot i que segurament en podem trobar a l’herbolari, només l’associem al pessebre de Nadal.