Arxiu del mes: gener 2017

Aigua amb diferents estructures

dimarts , 31/01/2017

L’aigua és un compost fascinant i del que la vida, tal com la coneixem, en depèn completament. Com que el planeta n’és ple i la veiem per tot arreu, ens sembla la cosa més normal del mon, però el cas és que encara ens queden coses per entendre i de tant en tant apareix alguna novetat que fa que ens la tornem a mirar amb altres ulls.

Algunes de les seves característiques són ben conegudes. L’aigua es congela a zero graus i bull a cent graus, sempre que estigui a una atmosfera de pressió. De fet, aquestes xifres es van triar tenint en compte la temperatura a la que l’aigua es fonia o s’evaporava. També té la particularitat que quan passa a estar en forma de gel ocupa més volum que en estat líquid. I es diu que és un dissolvent universal, tot i que això és exagerat. De fet, classifiquem molts productes simplement per la seva capacitat de dissoldre’s o no en aigua. En tot cas, és un bon dissolvent i per això la fem servir per rentar.

Aquestes propietats s’expliquen per la forma de la molècula d’aigua. La famosa H2O, que indica la unió de dos àtoms d’hidrogen a un d’oxigen. El detall important és que estan units amb l’oxigen en mig i els hidrògens als costats, però no en línia recta sinó formant un petit angle. Aquest angle ha condicionat que el nostre planeta sigui com és, ja que fa que les càrregues elèctriques no es reparteixin per igual i s’anul·lin sinó que transforma la molècula d’aigua en un petit imant, amb un costat més positiu i un altre de més negatiu.

Quan les molècules d’aigua estan en forma líquida van movent-se sense parar ordenant-se i reordenant-se per orientar el costat positiu d’una amb el negatiu de les altres. És el que fan els imants. La velocitat de moviment dependrà de la temperatura, i només per sota dels zero graus es queden sense prou energia com per trencar l’atracció magnètica entre unes i altres molècules i l’aigua esdevé gel. D’altra banda, per sobre de cent graus, tenen tanta energia que les atraccions entre unes i altres ja no són suficients i cada molècula va per lliure, passant a estar en forma de gas.

Entremig semblava que era un augment progressiu de la capacitat de moure’s a mida que augmenta la temperatura, però s’ha vist que la cosa no és ben bé així. Resulta que hi ha un canvi en les propietats de l’aigua al voltant dels cinquanta graus. Quan han estudiat com es comporta han vist que algunes propietats físiques, com l’índex de refracció, la conductivitat tèrmica o la tensió superficial presentaven un canvi rellevant al arribar a aquesta temperatura.

De manera que tenim dos “tipus” d’aigua amb propietats lleugerament diferents. A baixes temperatures les molècules s’organitzen d’una manera i a partir de determinat punt ho fan d’una altra. Sembla irrellevant, però les proteïnes, per exemple, no es pleguen igual en un cas que en l’altre, de manera que no ho és pas d’irrellevant. Ara tocarà estudiar la part molecular que expliqui aquestes diferències. En realitat no és una sorpresa ja que sempre s’ha sabut que l’aigua és més complicada del que sembla.

Ep! Però no ens passem. Res d’això explica fantasies com memòries de l’aigua, aigües estructurades o bioenergies holístiques de l’aigua. (tot i que m’hi jugo un peix a que algú ho aprofitarà per seguir venent fum amb una aparença més científica).

Trump i la comunitat científica

dilluns, 30/01/2017

El nou president dels Estats Units està aconseguint fites difícils d’igualar. Ja ha començat amb els índex de popularitat més baixos que es recorden per un president a l’inici del mandat. De seguida s’ha enemistat amb la premsa i no ha trigat res a trobar-se amb una massiva manifestació de dones en contra seu. I per si fos poc, està a punt de reblar el clau aconseguint una cosa completament inusual. Una manifestació de científics contra seu!

Els científics és un dels col·lectius que acostumen a fer menys soroll. Per malament que vagin les coses, la comunitat científica acostuma a mantenir-se’n al marge. Individualment ens mobilitzem per tots els temes que cadascú consideri que ho mereixen, però com a comunitat, els científics passen del tot desapercebuts. Ocasionals queixes pel mal finançament, que únicament recullen mostres de simpatia i poca cosa més. En certa manera és comprensible, especialment per aquí, ja que si els científics amenacessin amb una vaga, el polític de torn s’encongiria d’espatlles i no en faria ni cas.

Aleshores, que ha passat perquè la comunitat científica dels Estats Units estigui disposada a mobilitzar-se d’aquesta manera? L’actitud de Donald Trump envers la ciència no està clar si respon a una ignorància suprema o a un cinisme infinit (dues opcions que, a sobre, no són excloents…) però això no ho explica tot. La majoria de països tenen caps de govern o líders polítics que no destaquen per la seva capacitat d’entendre conceptes científics senzills. Un problema molt més greu de que la societat imagina, però fins i tot així, els científics es limitaven a lamentar-se’n.

El que ha passat aquesta vegada és que algunes decisions que ha indicat que prendrà en temes de política científica posen en perill la mateixa essència de la ciència. Una de les normatives que estan sobre la taula es la prohibició de comentar els resultats obtinguts en els treballs de les diferents agències relacionades amb la ciència, sense el vist i plau de la administració. Parlaríem de censura, però en el cas de la ciència el que representaria seria, simplement, la invalidació de tota la recerca que es faci.

La gràcia de la recerca és que s’ha de basar en dades fiables. Has de fer experiments o recollir dades, i amb elles pots fer els càlculs que creguis per veure si les teves hipòtesis es confirmen o es descarten. Si només agafes les dades que et van bé i ignores la resta, tindràs uns resultats sempre molt bons, però finalment erronis. Quan altres científics repeteixin els teus treballs de seguida notaran que alguna cosa no encaixa. Abans o després la trampa sortirà a la llum i el teu treball quedarà desautoritzat.

Ep! Però no serà només el teu treball. Si t’enganxen fent trampes en un, tota la resta de la teva feina es posarà en dubte. I per descomptat, el que facis a partir d’aquell moment ja ni es prendrà en consideració. Això passa, potser amb massa freqüència, i és un dels problemes que s’intenta resoldre. Ara fins i tot hi ha revistes que demanen que dipositis no només els resultats que has obtingut, amb les boniques gràfiques de colors, sinó també les dades originals, crues, perquè tothom pugui repetir els càlculs o per analitzar si aquelles dades estan ben obtingudes.

Donald Trump vol que els científics dels Estats Units deixin de fer això, sense adonar-se que, en fer-ho, immediatament tota la ciència d’aquell país quedaria en entredit. Faríeu cas de treballs científics que han hagut de ser aprovats per un grup de polítics que en temes de ciència semblen estar al segle XVIII i que consideren que les úniques dades correctes són les que confirmen el que ells pensen?

Els científics tenim alhora bona premsa i mala premsa. És el que passa quan ofereixes informacions acurades però que, amb molta freqüència, son coses que no vols sentir. En un mon ple de persones adultes això no seria un problema, però les societats es van omplint d’adolescents eterns. I quan alguns d’aquests arriben al poder, els problemes passen a ser grossos.

Per cert, és curiós veure com van sortint comptes alternatius a twitter de les diferents agencies estatals, com la NASA o el servei de parcs nacionals. Uns indrets on asseguren que seguiran oferint informació científica que l’administració vol amagar. A twitter sempre has d’anar amb peus de plom i ja veurem com segueix tot plegat, però la iniciativa no deixa de ser indicativa de com està el panorama.

Salmons, flamencs i antioxidants

divendres, 27/01/2017

Que tenen en comú els flamencs, els llamàntols i els salmons? D’entrada, això de comparar un ocell, un artròpode i un peix sembla estrany, però tots tres comparteixen un detall interessant. Un color rosat característic, i que en realitat no els és propi del tot.

El color rosat típic de la carn del salmó, de les plomes dels flamencs i de la closca dels llamàntols el produeix l’astaxantina, una molècula de la família dels carotenoides que, a més de ser antioxidant, presenta aquest color rosat tan característic. El que passa és que cap d’aquestes tres espècies d’animals té la capacitat de fabricar astaxantina i el que fan és aconseguir-la de la dieta. Tots tres inclouen en el seu menú habitual un bon nombre de petits crustacis, com el famós krill, que són els que realment contenen aquest pigment.

Això té una conseqüència interessant. Els animals en llibertat no tenen problemes per proveir-se de la quantitat necessària d’aquest krill i per això els identifiquem amb facilitat. Però si són criats en captivitat, la seva dieta ja no és la mateixa i acostuma a faltar-hi el krill i, per tant, el pigment. La conseqüència és que els flamencs dels zoològics, o els salmons de piscifactories, creixen mostrant un bonic color blanc o gris, que no tindria més importància però que fa que semblin estranys.

Al zoo pot passar com una curiositat, però les piscifactories es van adonar que ningú comprava salmó de color blanc, per molt que expliquessin que les seves propietats nutricionals eren les mateixes. El salmó ha de tenir color salmó i punt.

Aconseguir les quantitats de krill necessàries seria econòmicament inviable i, en realitat no cal ja que l’únic que interessa és el pigment. De manera que el que fan és afegir astaxantina a la dieta dels salmons poc abans de que surtin al mercat. En fer-ho, la carn agafa el color que els clients esperen, i tothom content. Al zoològic també n’hi afegeixen, en menys quantitat, però més sovint per tal que els visitants trobin els flamencs del color rosa que esperen veure.

D’entrada pot semblar sorprenent i hi ha qui s’inquieta. Ens estan venent salmó tenyit? Bé, tot depèn de com vulguem jugar amb les paraules. Estrictament el salmó natural també està tenyit, i el pigment que li donen perquè agafi color és el mateix que li dona el color al salmó natural. No està formant part d’un crustaci microscòpic, però aquest és un detall irrellevant pel que fa a la bioquímica del pigment.

També és curiós veure les paletes de color que hi ha per triar el color que vols aconseguir per la carn del salmó en funció de com de concentrat estigui l’astaxantina. A més, com que és un antioxidant natural, hi ha qui el pren com suplement alimentari, tot i que, com acostuma a passar amb aquests suplements, la seva eficàcia real no està gaire clara. En tot cas, hi ha antioxidants més efectius i si jo necessités prendre algun suplement d’antioxidants (que no és el cas) no triaria aquest. No se si s’acumularia, però no m’arriscaria ja que no crec que em quedi gaire bé tenir la pell o la carn de color salmó.

Mandarines i taronges

dijous, 26/01/2017

Els arbres genealògics de les famílies reals europees acostumen a ser un garbuix de línies que es van entrelligant fins que tothom està emparentat entre sí. Però si voleu un bon embolic pel que fa als parentius, no hi ha com girar la mirada cap al regne vegetal. I en tenim prou en observar una taronja o una mandarina per trobar una història familiar embolicada com poques.

De petit tenia la percepció que les taronges eren el fruit mediterrani per excel·lència. Jo preferia (i segueixo preferint) les mandarines, més dolces i més fàcils de pelar, i pensava que eren com un germà petit de la taronja. Però anava errat i tot era més complicat. Per començar, l’origen d’aquests fruits no és la Mediterrània sinó el sud-est asiàtic. Vietnam, Xina i fins i tot Índia. Els cítrics en general van haver de fer molts quilòmetres des d’allà per arribar i instal·lar-se a les costes de la vella Mediterrània. I l’arribada va ser molt esglaonada.

El primer que va viatjar, seguint la ruta de la seda i ves a saber quins estranys camins, va ser el poncem (Citrus medica), que va arribar a Europa portat per l’expedició d’Alexandre el Gran fa més de dos mil anys. Però aquest ara és poc conegut. Almenys jo no el tinc gaire vist. Els interessants són els típics. Mandarines i taronges.

Aquí comença el merder. El més antic és la mandarina. La taronja va sorgir del creuament entre un mandariner (Citrus reticulata) i un pomelo o aranja grossa (Citrus maxima). De fet, no era la mandarina moderna, més dolça, sinó la mandarina salvatge, però l’important és que l’origen de la mandarina no és a partir de la taronja, sinó just a l’inrevés.

Ah! Però hi ha dos tipus de taronges. La dolça i l’amargant. La diferència és en les proporcions de la càrrega genètica que s’han anat acumulant amb el temps. El taronger dolç (Citrus sinensis) porta més part de mandarina, mentre que el taronger agre (Citrus aurantium) té un percentatge de pomelo més gran. A Europa primer va arribar el taronger agre, portat pels àrabs al segle X, mentre que per gaudir del taronger dolç va caldre esperar a les rutes comercials dels portuguesos al segle XV.

Tot plegat encara es pot embolicar molt més ja que hi ha grapats de combinacions entre diferents híbrids que es tornen a barrejar amb altres cítrics. Per exemple, la mandarina moderna es va aconseguir creuant mandarines salvatges amb les taronges dolces (que recordem que ja eren fruit del creuament de mandarines salvatges amb pomelos). A més, cada espècie té molts noms diferents, de manera que resulta ben entretingut intentar aclarir-se en un arbre genealògic dels cítrics.

Per cert, com que m’encanta descobrir l’origen de les paraules, reconec que també ha gaudit molt en esbrinar que “taronja” és una paraula que hem manllevat de l’àrab (naranche) que l’havien agafat del sànscrit (narang) que al seu torn, l’havien pres del tàmil (narandam).

Fa gràcia adonar-se que al llarg dels segles la genètica dels cítrics ha donat moltes voltes amb creuaments i recreuaments. Les mateixes plantes han fet llargs viatges al voltant del món, portades per exèrcits, naturalistes i mercaders. I les paraules amb les que ens hi referim han anat canviant a mida que diferents cultures anaven descobrint aquells fruits i adaptaven la manera de pronunciar el nom a la seva parla particular.

Per fer una truita, cal trencar els ous

dimecres, 25/01/2017

Per fer una truita, cal trencar els ous. No se si m’estic buscant problemes en deixar anar aquesta afirmació. Segur que una ment recargolada hi pot trobar dobles sentits ofensius, però jo pretenc centrar-me en el tema de la física que hi ha rere la resistència dels ous i en el com s’ha d’actuar per trencar-los amb la màxima eficiència (Ai! Que potser això també…).

Els ous acostumen a posar-se com exemple de material delicat i fràgil. És curiós ja que sembla estrany que la natura hagi evolucionat deixant la protecció de l’embrió dels ocells en una estructura particularment fràgil. El sentit de la fragilitat és que un pollet ha de poder trencar-lo quan arriba el moment de sortir. No serviria de res fer-los super-resistents, de manera que quedessin completament protegits, però després no poguessin sortir. Per tant calia aconseguir un material que fos simultàniament resistent i fràgil. Sembla impossible, però la evolució troba solucions ben imaginatives. I en el cas dels ous ho ha aconseguit.

En realitat un ou és fràgil per els costats i molt resistent pels extrems. Un dels experiments típics que es fan a les escoles és el d’intentar trencar un ou prement-lo per un costat o prement-lo per la part superior i posterior. En aquest segon supòsit cal fer molta força per trencar-lo. Hi ha experiments casolans on es veu ous aguantant desenes de quilos de pes si quest pes s’aplica correctament. Vaig llegir que fins i tot deixant-los caure d’un avió, si l’ou cau ben vertical, pot sobreviure a l’impacte. En canvi, si fem força pels costats es trenca amb una sorprenent facilitat.

La gràcia no està en el material de la closca, que és sobretot carbonat càlcic i altres compostos de calci, entramats amb determinades proteïnes. El secret està en la forma ja que, si ens hi fixem, el seu perfil geomètric és el d’un arc. Una estructura que reparteix les forces aplicades a l’extrem, de manera que la seva resistència és molt superior a la d’altres maneres de generar un suport. Si mireu edificis medievals veureu arcs similars i en ells hi ha la clau que explica la resistència de les catedrals.

Prémer un ou per sobre és com posar pes sobre l’arc d’una catedral. N’hauràs de posar moltíssim per fer-lo caure. En canvi, prémer per un costat és com desplaçar una de les parets laterals que aguanten el pes. Molt més senzill i efectiu.

De manera que si vols fer una truita, has de trencar els ous. I això pots fer-ho de manera barroera i complicada o, si apliques la pressió correctament i en els indrets escaients, pots aconseguir sense pràcticament gens de força. Després de tot, aquesta és la manera com els pollets aconsegueixen néixer i començar a fer les primeres passes fora d’aquella estructura que els encotillava.

Eh! Que el petroli és natural

dimarts , 24/01/2017

Amb molta freqüència fem afirmacions pensat que hem aclarit algun tema sense adonar-nos que són completament errònies. Una d’habitual surt quan algú se n’adona de la quantitat de coses que fem servir i que deriven del petroli. Aleshores, amb un posat de fàstic afirma que rebutja aquests productes amb l’argument que “son derivats del petroli i són preferibles les coses més naturals”. Un missatge que trobem, de manera explicita o més subtil, fins i tot en alguns anuncis comercials.

El detall important, que semblen oblidar, és que el petroli, encara que tingui color negre, faci mala olor i ho empastifi tot, és un producte del tot natural.

L’origen del petroli sembla ser molt variat però la major part l’hem de buscar en el fitoplàncton. Les algues microscòpiques que omplen els oceans del nostre planeta. Aquests organismes creixen i proliferen gràcies a la seva capacitat per fer fotosíntesi, però arriba un moment en el que moren i les seves restes cauen cap al fons del mar. Allà s’hi van acumulant mentre els bacteris van degradant les proteïnes i els greixos que conformaven la seva estructura. També van quedant colgades per pols i sorra que va caient de la superfície. Tot plegat va formant una capa que guanya en gruix cada any, a mida que noves poblacions d’algues moren i més i més material inorgànic es va depositant a sobre.

Aleshores només cal esperar uns quants milions d’anys per tenir una capa extraordinàriament gran a sobre de les restes descompostes d’algues mortes. I una capa tan gruixuda fa que la pressió i la temperatura a la que estarà sotmès aquell material augmenti molt, de manera que començaran a passar un grapat de reaccions químiques que aniran fent que l’aigua que contenien desaparegui al mateix temps que es formen un producte anomenat “querogen” i que és una mena de restes orgàniques fòssils infiltrada dins les roques.

Si aquest querogen se sotmet a determinades temperatures, es va liquant i acaba per generar el petroli, que químicament és una barreja força complexa però que sobretot conté hidrocarburs. Uns hidrocarburs, que no deixen de ser les restes modificades d’aquelles algues que milions d’anys abans havien anat fent fotosíntesi mentre flotaven a les aigües d’uns oceans primitius.

De manera que no perdem els papers quan ens referim al petroli. Es veritat que no el fem servir directament sinó processat de mil maneres. Però, si ho pensem, també fem un processat aplicant temperatures altes i diferents reaccions químiques a productes naturals quan volem fer coses com una truita de patates. Això vol dir que el petroli és genial i no hem d’amoïnar-nos per ell? Ni parlar-ne. Segons el tipus de processat que li apliquem tindrem productes útils, absurds, degradables, resistents, tòxics o saludables. Simplement passa que oposar coses naturals al petroli, sense més, és un argument no té gaire sentit, ja que també ho és de natural…

Aixecant els vels

dilluns, 23/01/2017

Vivim en un món il·luminat per la llum del sol. Una llum que ha permès la vida tal com la coneixem ja que és la font d’energia que alimenta la fotosíntesi i, amb comptades excepcions, la fotosíntesi és la base de totes les formes de vida de la Terra. Però des del nostre punt de vista, el més rellevant de la llum és que ens permet veure tot el que ens envolta. Els humans som animals eminentment visuals i això ens fa difícil pensar i entendre les coses que no podem veure.

Ara sabem que la llum blanca és la suma de tots els colors d’allò que anomenem llum visible i que cada color esta determinat per la longitud d’ona que la caracteritza. Nosaltres podem detectar aquesta energia i interpretar-ne els detalls generant en la nostra ment allò que anomenem color. Però per extraordinària que sigui aquesta habilitat, queda en poca cosa quan ens adonem que, en realitat, hi ha molta més cosa que no tenim la capacitat de veure. El motiu és que la llum constitueix una part molt petita de l’espectre electromagnètic.

Aquest espectre està format pel conjunt de les diferents ones electromagnètiques, que poden ser des de molt petites, d’una longitud d’ona de mida similar a la del nucli d’un àtom, fins a molt grans, de quilòmetres de longitud d’ona. Entre tot aquest ventall immens, nosaltres detectem els que tenen mides que van entre les 380 i les 750 milionèsimes de mil·límetre. Una fracció ridícula del total.

Això vol dir que no podem veure els raigs gamma, les ones de radio, les microones, els raigs X, els infrarojos o els ultraviolats. El món que veiem és una petitíssima part del total que podríem detectar. Per això, durant molts segles no en vàrem saber de la seva existència i fins que la tecnologia no va començar a trobar maneres de detectar tota la banda de l’espectre vam viure pensant que la llum i el que la llum mostrava era tot el que hi havia.

Ara sabem que una cosa semblant ens passa amb la matèria. Durant temps vam pensar que coneixíem la major part de la matèria de l’Univers. Però un bon dia les dades van indicar que probablement tornàvem a estar errats i que hi havia més coses allà fora de les que ens imaginàvem. Els càlculs van ser complexos però el principi era senzill. Les galàxies giren sobre si mateixes a una velocitat que depèn de la força de gravetat i que està condicionada, essencialment, per la quantitat de matèria que les forma. Coneixem les equacions que expliquen aquest moviment i podem mesurar el moviment. També podem fer una estimació de la matèria que forma la galàxia ja que podem veure les estrelles que la formen. De manera que les peces haurien d’encaixar amb facilitat.

Però el cas és que no. Les galàxies giraven més de pressa del que es podia esperar per la matèria que contenien. Es van repassar els càlculs i la conclusió final va ser que allà hi havia més matèria de la que podíem imaginar. No una mica més sinó molta més. Com que no sabem de que està feta, la van anomenar matèria fosca i des de fa trenta anys els físics estan buscant-la amb totes les eines i l’enginy disponibles. Fins ara, inútilment.

En realitat és injust dir que no en sabem res ja que hem aprés moltes coses de la matèria fosca. Moltes excepte que coi és. S’han anat proposant candidats i partícules subatòmiques hipotètiques que podrien formar-la, però de moment res. Fins i tot hi ha qui dubta de les equacions que fem servir i proposa nous conceptes per entendre l’univers redefinint el mateix concepte de gravetat. Però de nou, de manera insatisfactòria.

Confio en que amb el temps s’acabarà per resoldre l’enigma de la matèria fosca, però de moment fa gràcia pensar que ens està passant de nou el mateix que va passar amb la llum i la resta de l’espectre electromagnètic. Estem a punt de descobrir que el que considerem la realitat és, només, una petita fracció del total i que hi ha moltes coses al nostre voltant que existeixen i de les que encara no ens n’hem adonat.

Un pensament que podria semblar una mica místic, però que en realitat només pretén ressaltar com de fantàstica és la ciència! En el fons és l’eina, l’única eina per ara, que ens permet anar aixecant els vels que ocultaven tot això!!

Aquells monstruosos transgènics… que no ho són

divendres, 20/01/2017

Avui en dia tothom sap que si un animal ens sembla estrany, no cal donar-hi més voltes. Ha de ser un organisme transgènic creat per científics sense escrúpols i a sou de la multinacional de la farmàcia, l’alimentació o alguna industria que ens vol mal. I per descomptat, no cal parar ni un minut a verificar-ho. Això fa que cada vegada siguin més freqüents les patinades de periodistes que busquen un titular cridaner.

El que he topat aquesta setmana no té preu: “Vacas transgénicas… Son monstruosas y su carne ya se vende en el mercado” acompanyat de la foto d’un exemplar increïblement musculat de vaca. Ves a saber que li han fet per acabar tenint aquest aspecte. A la notícia parla de la llet que n’obtenen i del risc que pot representar per la salut, del gen mutant que li han introduït perquè fabriqui més múscul i del patiment a que estan sotmesos aquests animals.

Bé, el primer detall és que vaca, el que es diu vaca, no ho sembla. Els testicles que li pengen de manera ben evident, deixen clar que més aviat és un toro. Però aquest és un detall menor. La gràcia de la notícia és que aquests animals no tenen res de “transgènic”. Efectivament son producte d’una mutació, però va ser una mutació que va tenir lloc de manera natural l’any 1808. Els ramaders es van limitar a fer el que han fet sempre, seleccionar aquell exemplar i anar fent creuaments per mantenir aquella característica.

El problema el tenen en el mal funcionament d’una proteïna anomenada miostatina. La seva funció és controlar el creixement de les fibres musculars. D’alguna manera atura el creixement de les cèl·lules mare i manté el nivell de massa muscular en la mida justa. En aquests animals, la miostatina no funciona, el múscul creix molt més del que toca i el desenvolupament queda tremendament alterat. És una raça anomenada “Belgian Blue”, però mutacions similars s’han vist en altres tipus d’animals. Una imatge coneguda és la de gossos híper-musculats que també fan força angunia.

Entendre com funciona la miostatina hauria de permetre desenvolupar inhibidors per tractar persones que tenen dèficit de massa muscular. Naturalment molts atletes van veure una oportunitat d’or per dopar-se amb aquests inhibidors i augmentar així la musculatura. Els inhibidors encara no s’han desenvolupat, però abans o després sortiran al mercat i els laboratoris anti-dopatge tindran feina afegida per detectar als tramposos.

La funció de la miostatina és interessant i les imatges dels animals de la raça Belgian blue són realment sorprenents pels que no hi estem acostumats. Però de transgènic no en tenen res. És un fenomen natural que ja existia molt abans que ningú somniés en modificar el genoma. La seva carn es pot consumir sense problemes i, a més, és molt baixa en greix.

Però és representatiu el fet que no dubtin a assenyalar-los (erròniament) com a transgènics sense dubtar. Com que és estrany i fa angunia segurament és dolent i per tant ha de ser transgènic. Però no és or tot el que llueix, ni transgènic tot el que ens desagrada. En part indica molt poc coneixement científic per part del redactor de la notícia, però sobretot és un problema pel periodisme en general. Això d’informar-se en profunditat i de verificar el que es diu sembla cada vegada més antiquat.

D’acord! Tampoc és que es tractés d’una publicació de molt nivell. Més aviat al contrari. Probablement sigui injust anomenar això periodisme…

Acumulant rècords de temperatura al planeta

dijous, 19/01/2017

Ja han enllestit els càlculs corresponents a l’any passat i ja és oficial. L’any 2016 ha batut el rècord de temperatura més alta des que es tenen registres, és a dir des de 1880. La veritat és que això ja no sorprèn gaire i ja ens hi anem acostumant. Més que res perquè la mateixa notícia es va dir fa un any referent al 2015, i fa dos anys referent al 2014. De fet, catorze dels quinze anys més càlids han caigut a partir de l’any 2000. N’hi ha prou de mirar la gràfica per veure com la temperatura va augmentant implacablement.

Aquest any la pujada és notable perquè va començar amb el fenomen de “El Niño” encara actiu. A l’estiu es va aturar i vàrem entrar en una situació de “la Niña”, que genera una tendència a refredar, però això no ha pogut compensar l’augment inicial.

La gràfica és de la NASA i fa referència a la temperatura mitjana a partir de les dades de milers d’estacions meteorològiques terrestres i de les dades de les boies que hi ha als mars per mesurar la temperatura superficial dels oceans. També hi ha gràfics amb les dades de la temperatura a l’Antàrtida i gràfics amb la superfície de gel que cobreix els pols. Totes mostren la mateixa tendència. S’ha de ser força cec, paranoic o curtet per no veure-ho. O pots tenir interès en negar la realitat, que d’això també n’hi ha.

Al mateix temps han sortit les dades de la NOAA i, de nou, confirmen la intensitat de l’escalfament. Aquests ho fan amb mapes de colors enlloc de gràfics, però de nou, la idea coincideix. L’any 2016 ha sigut el més càlid des que tenim registres. Va haver-hi uns anys en que es va especular sobre si l’escalfament havia arribat a un màxim i s’havia aturat. Ara ja tenim clar que no és així. Potser el 2017, amb una situació de La Niña, no batrem cap rècord, però això no canviarà el fet que la tendència és a que les coses segueixin empitjorant.

Naturalment sempre hi haurà qui saltarà amb la cantarella de “…com podem dir que el planeta s’escalfa, amb el fred que està fent al meu poble?” . Una afirmació tan absurda com dir que “…com podem dir que a l’estiu els dies són més llargs si ara mateix al meu poble és de nit?”.

Les dades són clares i l’acord científic és tan gran com és possible. El diagnòstic està fet i ara toca que els humans posem solució al problema que estem generant. Això, és clar, ja queda en mans dels polítics, els medis de comunicació i la societat en general. Aleshores mires al teu voltant, analitzes el nivell de comprensió científica dels que tenen el poder i la tendència general a ignorar la realitat i limitar-nos a jugar amb les paraules per dir, i no dir, i dir el contrari del que sembla que diem però que en realitat no hem dit…,  i no pots més que deprimir-te.

La pols de l’astronauta

dimecres, 18/01/2017

Fa un parell de dies va morir Eugene Andrew “Gene” Cernan, l’astronauta que va tenir l’honor de ser l’últim home que va trepitjar la Lluna quan va acabar el programa Apol·lo. Ell va ser el comandant del Apol·lo 17 i el que va deixar les últimes empremtes humanes (per ara) al nostre satèl·lit quan va tornar al mòdul lunar després de la última sortida. Anys abans s’havia apropat molt a la Lluna, tot i que sense aterrar-hi, ja que formava part de la tripulació del Apol·lo 10, que va orbitar el satèl·lit en la última missió preparatòria abans del mític viatge del Apol·lo 11. I també val la pena recordar que van ser els del Apol·lo 17 els que van obtenir una de les fotografies més reproduïdes del nostre planeta.

En una de les imatges més conegudes de l’Eugene Cernan el veiem dins el mòdul Lunar, ja sense el casc, després de tornar de la tercera sortida (EVA, per ExtraVehicular Activity) que van fer. El més destacat és que el vestit d’astronauta que porta està cobert de brutícia. Una imatge molt diferent al blanc immaculat de les fotos oficials. Aquella brutícia era la regolita o pols lunar que se’ls enganxava als equips i que pot ser un dels grans problemes a l’hora de planejar missions de durada relativament llarga al nostre satèl·lit.

Estrictament es parla de la regolita lunar, la capa de material sense compactar que hi ha sobre la superfície sòlida. Podríem dir que es com la sorra o la pols que hi ha per terra, però que a la lluna té un gruix de varis metres. Aquesta regolita està causada per l’impacte de meteorits sobre la superfície durant milions d’anys i també pel trencament de les roques degut a les dilatacions i contraccions causades pels grans canvis de temperatura. Sense una atmosfera que amorteixi aquests fenòmens, els materials es van trencant i escrostonant fins quedar fragments de mides inferiors a unes poques fraccions de mil·límetre.

Encara més greu. Com que no hi ha humitat, el polsim aquest no queda gens compactat de manera que salta amb molta facilitat. I com que no hi ha fenòmens d’erosió els seu aspecte mirat al microscopi és qualsevol cosa menys arrodonit. De manera que a la Lluna hi ha una superfície coberta d’una pols que s’enganxa i es fica per tot arreu i que està formada per partícules cantelludes que acabaran introduint-se a totes les escletxes dels equips i espatllant molts dels mecanismes que hi dipositem. Encara més greu, aquesta pols és mala cosa si l’has de respirar ja que aquesta mena de partícules dins els pulmons poden fer molt mal.

Els astronautes van destacar-ho ja des de les primeres missions. Deien que l’interior de la nau quedava ple de pols, que no hi havia manera de desempallegar-se’n i que al final tot feia una certa olor similar a la de la pólvora. També van explicar que notaven irritació a la gola i als ulls. No massa greu i realment no es va poder demostrar de manera concloent que fos per la regolita lunar, però és el que es considera més probable.

Aquí a la Terra han fet algun estudi amb la pols lunar que van portar els astronautes per mirar quina quantitat comença a ser tòxica per rates a les que els fan respirar aire amb partícules aquestes en suspensió. Quantitats baixes no donen problemes, però a partir de 20 mil·ligrams per metre cúbic d’aire ja apareix inflamació pulmonar i altres afectacions. En humans no sabem la quantitat, però sigui quina sigui no hi ha dubte que un dels problemes que caldrà resoldre serà la manera d’evitar la presència d’aquest polsim irritant i omnipresent a la Lluna.