Arxiu del dijous, 12/01/2017

La regla i les astronautes

dijous, 12/01/2017

Quants tampons fan falta al llarg d’una setmana de regla? Davant d’aquesta pregunta, la majoria de noies respondran immediatament o potser faran un ràpid càlcul mental per donar una xifra, mentre que la majoria d’homes posarem cara de pòquer… i ho preguntarem a la dona més propera. La pregunta, però, la van fer de manera molt seriosa els enginyers de la NASA a Sally Ride, la primera dona astronauta. Als anys 80, gairebé la totalitat dels enginyers de la NASA eren homes i, simplement, no sabien aquesta mena de detalls.

Segons explicava la Sally, la conversa va ser fins i tot graciosa. Mentre preparaven la missió STS-7 del transbordador espacial on havia d’anar, li van preguntar si amb 100 tampons en tenia prou. “No en calen tants” va respondre. “És que volem anar sobre segur” van dir-li. “Podeu dividir la xifra a la meitat i seguirem anant segurs” els va assegurar.

Ara pot fer gràcia, però en aquell moment, el tema de la regla a l’espai era un problema que no tenia una resposta clara. A gravetat zero la sang menstrual seguirà el mateix camí que a la Terra? Després de tot, la sang i els fluids del cos es reparteixen de manera diferent a l’espai. Sense gravetat mostren una tendència a anar cap al pit i el cap. És normal, ja que el sistema cardiovascular ha evolucionat per contrarestar la força de gravetat que fa caure la sang cap a les cames. Però si això passés amb la sang menstrual podria ser un problema seriós. Es coneixen casos d’endometriosi i fins i tot peritonitis per “flux menstrual retrògrad”. I una peritonitis és una situació greu que no voldries tenir a l’espai.

El problema és que per moltes voltes que li donis, al final cal anar i provar-ho. Després de tot, la sang menstrual no flueix a través de artèries i venes que empenyin cap a dalt. I quan finalment van anar dones a l’espai van constatar que la regla funciona de la mateixa manera que a la Terra.

Però segueix sent una llauna i a l’espai fins els detalls més petits s’han de controlar. A la pràctica el més habitual es que les astronautes facin servir sistemes anticonceptius de llarga durada que anul·len el cicle menstrual. En realitat la absència de regla (l’amenorrea) dura uns quants anys ja que el sistema anticonceptiu es comença a fer servir durant la selecció d’astronautes i al llarg de tot l’entrenament. Un embaràs impedeix anar a l’espai i les astronautes no acostumen a arriscar-se a perdre els anys de selecció i entrenament per un embaràs d’última hora.

En general apliquen dispositius intrauterins amb hormones o implants subcutanis també amb hormones. Un percentatge menor fa servir pastilles orals. En tot cas, la decisió és de la interessada, és clar. Aparentment els percentatges són similars als que fan servir dones militars durant els desplegaments en missions de guerra. Així, a més de assegurar-te que un embaràs no impedirà la missió espacial, s’estalvien les incomoditats de la regla a l’espai. Ara ja se sap que després la fertilitat es recupera i, per ara, no s’han vist efectes secundaris destacables.

Afaitar-se, tallar-se les ungles o fer servir desodorant, son coses que es fan de manera diferent a la Terra i a l’espai. Allà, per exemple, després de rentar-te les dents no escups la pasta i esbandeixes la boca. Seria malbaratar l’aigua. El que fas senzillament és empassar-te la pasta en acabar. En aquest sentit, evitar el flux menstrual també és un sistema d’estalvi d’aigua. No tenen sistemes per reciclar l’aigua continguda en els tampons. Per unes setmanes a la estació internacional no es greu, però quan toqui anar a Mart, en un viatge d’anys de durada, no serà un tema menor. Amb el temps potser es trobaran altres solucions, però per ara les astronautes sembla que opten, molt majoritàriament, per estalviar-se el cicle menstrual durant uns anys.