Arxiu del divendres, 13/01/2017

Animalisme cuqui

divendres, 13/01/2017

Diuen que l’infern és ple de bones intencions. I segurament la majoria són bones intencions barrejades amb un cert nivell de desconeixement. Si a sobre hi afegim una mica de fanatisme, el còctel ja és explosiu. Això ho pensava llegint una combinació de noticies i comentaris per les xarxes socials amb els que he topat aquests dies.

La notícia va ser l’alliberament de 600 visons d’una empresa de pelleteria italiana per part d’un grup d’alliberament d’animals. Els qui defensaven aquesta acció insisteixen en la crueltat de criar animals per sacrificar-los i fer-ne abrics de pell i ressaltaven les pobres condicions en que viuen aquests animals a les granges.

El problema és que el visó americà (Neovison vison) és, com el seu nom indica, originari d’Amèrica. A Europa s’ha convertit en una espècie invasora que representa un greu problema pels nostres ecosistemes. Salvar 600 visons de la mort però en fer-ho causar la mort i potser la desaparició d’altres espècies del teu medi ambient no sembla gaire assenyat. Les fures i les llúdries ja tenen prou problemes com per haver de competir amb els invasors americans. Puc compartir el disgust amb aquestes granges i amb el negoci de la pelleteria, però alliberar espècies invasores com aquestes és un coi de disbarat. Per molt bonics que siguin els visons les coses s’han de fer d’una altra manera. A més, és poc útil ja que l’empresa els reposarà i, a part d’un titular i una foto, no s’haurà aconseguit gran cosa.

És cert que aquestes accions no són la única causa de la invasió de visons americans. N’hi ha que s’escapen solets de les granges, però això justifica alliberar-ne centenars al medi ambient? Només des de una profunda ignorància sobre el que és un ecosistema, l’impacte que tenen aquests espècies invasores i com funcionen les relacions entre els organismes a la natura és pot pensar que això va ser una bona idea.

Però quan llegeixes com ho defensen, massa sovint descobreixes que al desconeixement s’hi afegeix un notable grau de fanatismes. Un problema amb el que tots els moviments, per dignes que siguin inicialment, acaben topant. S’ha apuntat que els qui fan aquestes accions no són ecologistes sinó animalistes. Unes ideologies notablement diferents.

Els animalistes defensen que els animals tenen els mateixos drets que els humans i porten aquest raonament a l’extrem. Per això trobes que hi ha qui arriba a equiparar la inseminació artificial que es fa a les vaques amb una violació. Segons ells, prendre un got de llet al matí és aprofitar-se del maltractament a que han sotmès un animal que ha sigut violat. I afirmen que si ets feminista necessàriament has de ser vegà ja que no pots menjar aliments obtinguts explotant femelles d’altres espècies. De fet, semblaria que no pots tenir cap ideologia sense ser animalista alhora.

És clar. Amb aquests raonaments tan extrems hi ha poc a discutir. I, potser estic molt equivocat, però equiparar el que li ha passat a una dona que ha sofert una violació amb el que els fan a les vaques em sembla que és un disbarat que, a més, resulta profundament ofensiu per les dones que han patit aquesta agressió. Per descomptat defenso que els animals no han de ser maltractats i que el negoci no justifica segons quines condicions de vida tenen. Però tot en la seva mesura.

No puc deixar de penar que tornem al problema del desconeixement sobre els animals. Hi ha qui parla de “animalisme cuqui” ja que aquests moviments es centren en animalons bonics. No es mobilitzen per defensar els gripaus o les processionàries del pi, que també són animals. Per poc que entenguis una mica les relacions que hi ha a les xarxes tròfiques que s’estableixen a la natura de seguida t’adones que tot plegat és un disbarat, però aquest és un coneixement que passen per alt. Els coneixements d’ecologia, etologia o simple biologia no semblen necessaris per abraçar aquests moviments radicals. Més aviat al contrari. Aparentment la seva referència són els animalons de les pel·lícules de Walt Disney; simpàtics, amables i cantaires i que mai es devoren entre ells, no es roben les cries, ni es parasiten de maneres terriblement cruels.

Vivim una època curiosa en la que la tendència a ignorar la realitat per defensar les nostres fantasies és cada vegada més estesa. I això no pararà de donar problemes i, també, d’arruïnar iniciatives que, ben plantejades, serien del tot dignes i molt necessàries.