La pols de l’astronauta

Fa un parell de dies va morir Eugene Andrew “Gene” Cernan, l’astronauta que va tenir l’honor de ser l’últim home que va trepitjar la Lluna quan va acabar el programa Apol·lo. Ell va ser el comandant del Apol·lo 17 i el que va deixar les últimes empremtes humanes (per ara) al nostre satèl·lit quan va tornar al mòdul lunar després de la última sortida. Anys abans s’havia apropat molt a la Lluna, tot i que sense aterrar-hi, ja que formava part de la tripulació del Apol·lo 10, que va orbitar el satèl·lit en la última missió preparatòria abans del mític viatge del Apol·lo 11. I també val la pena recordar que van ser els del Apol·lo 17 els que van obtenir una de les fotografies més reproduïdes del nostre planeta.

En una de les imatges més conegudes de l’Eugene Cernan el veiem dins el mòdul Lunar, ja sense el casc, després de tornar de la tercera sortida (EVA, per ExtraVehicular Activity) que van fer. El més destacat és que el vestit d’astronauta que porta està cobert de brutícia. Una imatge molt diferent al blanc immaculat de les fotos oficials. Aquella brutícia era la regolita o pols lunar que se’ls enganxava als equips i que pot ser un dels grans problemes a l’hora de planejar missions de durada relativament llarga al nostre satèl·lit.

Estrictament es parla de la regolita lunar, la capa de material sense compactar que hi ha sobre la superfície sòlida. Podríem dir que es com la sorra o la pols que hi ha per terra, però que a la lluna té un gruix de varis metres. Aquesta regolita està causada per l’impacte de meteorits sobre la superfície durant milions d’anys i també pel trencament de les roques degut a les dilatacions i contraccions causades pels grans canvis de temperatura. Sense una atmosfera que amorteixi aquests fenòmens, els materials es van trencant i escrostonant fins quedar fragments de mides inferiors a unes poques fraccions de mil·límetre.

Encara més greu. Com que no hi ha humitat, el polsim aquest no queda gens compactat de manera que salta amb molta facilitat. I com que no hi ha fenòmens d’erosió els seu aspecte mirat al microscopi és qualsevol cosa menys arrodonit. De manera que a la Lluna hi ha una superfície coberta d’una pols que s’enganxa i es fica per tot arreu i que està formada per partícules cantelludes que acabaran introduint-se a totes les escletxes dels equips i espatllant molts dels mecanismes que hi dipositem. Encara més greu, aquesta pols és mala cosa si l’has de respirar ja que aquesta mena de partícules dins els pulmons poden fer molt mal.

Els astronautes van destacar-ho ja des de les primeres missions. Deien que l’interior de la nau quedava ple de pols, que no hi havia manera de desempallegar-se’n i que al final tot feia una certa olor similar a la de la pólvora. També van explicar que notaven irritació a la gola i als ulls. No massa greu i realment no es va poder demostrar de manera concloent que fos per la regolita lunar, però és el que es considera més probable.

Aquí a la Terra han fet algun estudi amb la pols lunar que van portar els astronautes per mirar quina quantitat comença a ser tòxica per rates a les que els fan respirar aire amb partícules aquestes en suspensió. Quantitats baixes no donen problemes, però a partir de 20 mil·ligrams per metre cúbic d’aire ja apareix inflamació pulmonar i altres afectacions. En humans no sabem la quantitat, però sigui quina sigui no hi ha dubte que un dels problemes que caldrà resoldre serà la manera d’evitar la presència d’aquest polsim irritant i omnipresent a la Lluna.

3 comentaris

  • Enrique Morata Senar

    23/02/2017 17:38

    al interior de Australia també hi ha un pols vermell molt fi que es fica per tot arreu ,per aixó la gent no vol viure al outback !

  • Pons

    18/01/2017 10:00

    Haurem de deixar un Roomba per la lluna a veure si queda més neta

  • Carquinyol

    18/01/2017 9:07

    Com si no hi ha prou problemes a solucionar per viatjar per l’espai… ara també la pols quan hi arribes !

    Bé, a veure que inventen !!