Aixecant els vels

Vivim en un món il·luminat per la llum del sol. Una llum que ha permès la vida tal com la coneixem ja que és la font d’energia que alimenta la fotosíntesi i, amb comptades excepcions, la fotosíntesi és la base de totes les formes de vida de la Terra. Però des del nostre punt de vista, el més rellevant de la llum és que ens permet veure tot el que ens envolta. Els humans som animals eminentment visuals i això ens fa difícil pensar i entendre les coses que no podem veure.

Ara sabem que la llum blanca és la suma de tots els colors d’allò que anomenem llum visible i que cada color esta determinat per la longitud d’ona que la caracteritza. Nosaltres podem detectar aquesta energia i interpretar-ne els detalls generant en la nostra ment allò que anomenem color. Però per extraordinària que sigui aquesta habilitat, queda en poca cosa quan ens adonem que, en realitat, hi ha molta més cosa que no tenim la capacitat de veure. El motiu és que la llum constitueix una part molt petita de l’espectre electromagnètic.

Aquest espectre està format pel conjunt de les diferents ones electromagnètiques, que poden ser des de molt petites, d’una longitud d’ona de mida similar a la del nucli d’un àtom, fins a molt grans, de quilòmetres de longitud d’ona. Entre tot aquest ventall immens, nosaltres detectem els que tenen mides que van entre les 380 i les 750 milionèsimes de mil·límetre. Una fracció ridícula del total.

Això vol dir que no podem veure els raigs gamma, les ones de radio, les microones, els raigs X, els infrarojos o els ultraviolats. El món que veiem és una petitíssima part del total que podríem detectar. Per això, durant molts segles no en vàrem saber de la seva existència i fins que la tecnologia no va començar a trobar maneres de detectar tota la banda de l’espectre vam viure pensant que la llum i el que la llum mostrava era tot el que hi havia.

Ara sabem que una cosa semblant ens passa amb la matèria. Durant temps vam pensar que coneixíem la major part de la matèria de l’Univers. Però un bon dia les dades van indicar que probablement tornàvem a estar errats i que hi havia més coses allà fora de les que ens imaginàvem. Els càlculs van ser complexos però el principi era senzill. Les galàxies giren sobre si mateixes a una velocitat que depèn de la força de gravetat i que està condicionada, essencialment, per la quantitat de matèria que les forma. Coneixem les equacions que expliquen aquest moviment i podem mesurar el moviment. També podem fer una estimació de la matèria que forma la galàxia ja que podem veure les estrelles que la formen. De manera que les peces haurien d’encaixar amb facilitat.

Però el cas és que no. Les galàxies giraven més de pressa del que es podia esperar per la matèria que contenien. Es van repassar els càlculs i la conclusió final va ser que allà hi havia més matèria de la que podíem imaginar. No una mica més sinó molta més. Com que no sabem de que està feta, la van anomenar matèria fosca i des de fa trenta anys els físics estan buscant-la amb totes les eines i l’enginy disponibles. Fins ara, inútilment.

En realitat és injust dir que no en sabem res ja que hem aprés moltes coses de la matèria fosca. Moltes excepte que coi és. S’han anat proposant candidats i partícules subatòmiques hipotètiques que podrien formar-la, però de moment res. Fins i tot hi ha qui dubta de les equacions que fem servir i proposa nous conceptes per entendre l’univers redefinint el mateix concepte de gravetat. Però de nou, de manera insatisfactòria.

Confio en que amb el temps s’acabarà per resoldre l’enigma de la matèria fosca, però de moment fa gràcia pensar que ens està passant de nou el mateix que va passar amb la llum i la resta de l’espectre electromagnètic. Estem a punt de descobrir que el que considerem la realitat és, només, una petita fracció del total i que hi ha moltes coses al nostre voltant que existeixen i de les que encara no ens n’hem adonat.

Un pensament que podria semblar una mica místic, però que en realitat només pretén ressaltar com de fantàstica és la ciència! En el fons és l’eina, l’única eina per ara, que ens permet anar aixecant els vels que ocultaven tot això!!

4 comentaris

  • Enrique Morata Senar

    23/02/2017 17:33

    dons quina merdeta de eina que tant poc pot fer i a la que li costa tant anar descobrint coses.

  • Daniel Closa

    23/01/2017 23:24

    Pons: Al sistema solar no sabem, però a la nostra galàxia sí que n’hi ha. A l’interior i envoltant-la.

    http://www.nature.com/nphys/journal/v11/n3/full/nphys3237.html

    Sinera. Ai!Però ja saps que quan resolem una cosa, es plantegen nous enigmes que també voldrem resoldre. I mai acabarem…
    Quan hi penso, em recordo que, quan era petit, el sistema solar estava fet de planetes que només eren un puntet borrós. I ara ja he pogut veure imatges detallades de la superfície de tots i de la majoria de satèl·lits. Inimaginable fa no tants anys!

  • Sinera

    23/01/2017 20:18

    Segur que algun dia la ciència trobarà la resposta… però fa ràbia pensar que ja potser no hi serem per celebrar-ho.
    I és que hi ha coses que es fan ben eternes… Jo sempre havia sonmiat que acabaríem sabent cada detall de com va començar la vida i que podríem recrear-la d’alguna manera al laboratori. Jugar a ser déus… però res de res! Van passant els anys i ni matèria fosca ni recrear la vida.
    Sisplau, Dani. Que ja no em queda (ni ens queda) tota la vida per esperar! A veure si féu via!
    Sí. Ja ho sé. El que és bo sempre es fa esperar… Llàstima si mai arribem a saber-ho en vida!

  • Pons

    23/01/2017 13:20

    Tenim matèria fosca en el nostre sistema solar? I en la nostra galàxia?