Arxiu del dijous, 26/01/2017

Mandarines i taronges

dijous, 26/01/2017

Els arbres genealògics de les famílies reals europees acostumen a ser un garbuix de línies que es van entrelligant fins que tothom està emparentat entre sí. Però si voleu un bon embolic pel que fa als parentius, no hi ha com girar la mirada cap al regne vegetal. I en tenim prou en observar una taronja o una mandarina per trobar una història familiar embolicada com poques.

De petit tenia la percepció que les taronges eren el fruit mediterrani per excel·lència. Jo preferia (i segueixo preferint) les mandarines, més dolces i més fàcils de pelar, i pensava que eren com un germà petit de la taronja. Però anava errat i tot era més complicat. Per començar, l’origen d’aquests fruits no és la Mediterrània sinó el sud-est asiàtic. Vietnam, Xina i fins i tot Índia. Els cítrics en general van haver de fer molts quilòmetres des d’allà per arribar i instal·lar-se a les costes de la vella Mediterrània. I l’arribada va ser molt esglaonada.

El primer que va viatjar, seguint la ruta de la seda i ves a saber quins estranys camins, va ser el poncem (Citrus medica), que va arribar a Europa portat per l’expedició d’Alexandre el Gran fa més de dos mil anys. Però aquest ara és poc conegut. Almenys jo no el tinc gaire vist. Els interessants són els típics. Mandarines i taronges.

Aquí comença el merder. El més antic és la mandarina. La taronja va sorgir del creuament entre un mandariner (Citrus reticulata) i un pomelo o aranja grossa (Citrus maxima). De fet, no era la mandarina moderna, més dolça, sinó la mandarina salvatge, però l’important és que l’origen de la mandarina no és a partir de la taronja, sinó just a l’inrevés.

Ah! Però hi ha dos tipus de taronges. La dolça i l’amargant. La diferència és en les proporcions de la càrrega genètica que s’han anat acumulant amb el temps. El taronger dolç (Citrus sinensis) porta més part de mandarina, mentre que el taronger agre (Citrus aurantium) té un percentatge de pomelo més gran. A Europa primer va arribar el taronger agre, portat pels àrabs al segle X, mentre que per gaudir del taronger dolç va caldre esperar a les rutes comercials dels portuguesos al segle XV.

Tot plegat encara es pot embolicar molt més ja que hi ha grapats de combinacions entre diferents híbrids que es tornen a barrejar amb altres cítrics. Per exemple, la mandarina moderna es va aconseguir creuant mandarines salvatges amb les taronges dolces (que recordem que ja eren fruit del creuament de mandarines salvatges amb pomelos). A més, cada espècie té molts noms diferents, de manera que resulta ben entretingut intentar aclarir-se en un arbre genealògic dels cítrics.

Per cert, com que m’encanta descobrir l’origen de les paraules, reconec que també ha gaudit molt en esbrinar que “taronja” és una paraula que hem manllevat de l’àrab (naranche) que l’havien agafat del sànscrit (narang) que al seu torn, l’havien pres del tàmil (narandam).

Fa gràcia adonar-se que al llarg dels segles la genètica dels cítrics ha donat moltes voltes amb creuaments i recreuaments. Les mateixes plantes han fet llargs viatges al voltant del món, portades per exèrcits, naturalistes i mercaders. I les paraules amb les que ens hi referim han anat canviant a mida que diferents cultures anaven descobrint aquells fruits i adaptaven la manera de pronunciar el nom a la seva parla particular.