Arxiu del dimecres, 1/02/2017

Llimes i llimones

dimecres, 1/02/2017

L’altre dia parlava de les mandarines i les taronges i de com d’embolicada era la seva història. La dels cítrics en general ho és, ja que al tenir molt interès pels humans, els hem anat creuant i recreuant sense parar, aconseguint així molts tipus nous de fruites. Però un que no vaig esmentar, i que també resulta interessant, és la llimona.

El llimoner (Citrus limon) tampoc és un arbre natural sinó que és el resultat de les hibridacions que van anar fent els humans. I de nou, trobem que és un descendent, relativament llunyà, de les mandarines. Si que ho fossin les taronges ja em semblava curiós, pensar en les àcides llimones com una evolució de les dolces mandarines encara em resulta més sorprenent. De totes maneres, només es tracta d’anar obtenint varietats amb diferents proporcions de sucres o del característic àcid cítric. En el cas de les llimones el que s’ha afavorit és l’àcid.

Per aconseguir un llimoner sembla que va caldre començar creuant mandarines salvatges (Citrus reticulata) amb pomelos (Citrus maxima). Amb això van aconseguir les taronges amargues (Citrus aurantium), que al seu torn, van creuar amb poncem (Citrus medica) per generar el llimoner. En canvi, si el poncem es creua directament amb la mandarina salvatge, el que s’obté és un tipus de llima, la llima rangpur (Citrus limonia). I si el creuament es fa entre el poncem i un altre cítric original de filipines (Citrus micrantha) s’aconsegueix la llima o llimona dolça, més típica (Citrus aurantifolia), que també s’anomena llimona àcida i lima mexicana. És a dir, que els diferents tipus de limes no són una varietat particular de llimona, sinó que han seguit camins d’hibridacions diferents. De fet, igual que amb la resta de cítrics, n’hi ha bastants més tipus i amb orígens diversos ara ja de tot el planeta, de manera que podem trobar tota mena de noms específics.

I igual que passa amb la resta de cítrics, en el cas de les llimones també hi ha subvarietats particulars de diferents indrets del planeta que han anat adaptant els noms i generat una mica d’embolic. Per exemple, del que aquí en diem llimona, a Mèxic en diuen lima. I del que aquí en diem lima, allà li diuen limon. Estrictament, en català “llima” és sinònim de llimona, i la “lima” del castellà és la “llima dolça” en català.

El cas de la llimona és curiós ja que es dóna per fet que és una fruita amb molta vitamina C, l’àcid ascòrbic. La realitat és que efectivament és una font important d’aquesta vitamina, però no és, ni de bon tros, la que en té més. Els kiwis o les papaies en tenen més, i el julivert quadruplica la quantitat de vitamina C dels cítrics. Però els anglesos van evitar que els mariners patissin d’escorbut gràcies a afegir llimones i llimes a la dieta i això va fer que els cítrics s’emportessin tota la fama. També va ajudar a que guanyessin un imperi ja que els seus mariners estaven sans mentre que els dels seus rivals espanyols i francesos estaven malalts.