Arxiu del dijous, 2/02/2017

La pell del dofí

dijous, 2/02/2017

Els dofins són uns dels animals més extraordinaris que hi ha. Cal dir que els humans tenim tendència a mirar-los amb bons ulls simplement perquè la forma de la seva boca recorda una boca humana somrient, i això ja ens predisposa a favor seu. Un error de percepció, però que no amaga moltes de les interessants particularitats que amaguen aquests animals. I el cas és que també han representat algun mal de cap per la comunitat científica, que quan topa amb fets sorprenents descobreix que resulta molt complicat estudiar aquests animals.

Una de les característiques evidents dels dofins és la curiosa textura de la seva pell. Com acostuma a passar amb els mamífers marins, els dofins han perdut el pèl al llarg del camí evolutiu que els va retornar al mar. Però la seva pell ha de tenir algunes característiques que li facilitin l’esforç que ha de fer per desplaçar-se dins l’aigua. A més de la manca de pèl, destaca una capa de greix de més d’un centímetre de gruix i un ritme de reposició molt més elevat que en la resta de mamífers. La capa més exterior de la seva pell es va refent cada quatre hores, mentre que la nostre ho fa cada dia. Això els permet tenir la superfície perfectament allisada.

Un altre detall és que conté força melanina. La melanina és el pigment que fabriquem nosaltres per posar-nos morens i que en realitat és un sistema de protecció enfront als raigs UV del sol. El problema dels dofins, com el d’altres mamífers marins, és que la falta de pèl fa que la pell quedi directament exposada al sol. Això fa que, degut a que han d’anar sortint a respirar, corrin un risc molt elevat de patir danys per la radiació solar que podrien causar càncer de pell. Per això s’han vist obligats a augmentar la quantitat i distribució de melanina, especialment a la part superior de la seva pell.

Però l’anècdota més coneguda amb la pell dels dofins té relació amb el fet que,durant molt temps, es va pensar que amagava algun secret que li permetia nedar molt més de pressa del que en teoria els era possible. Això s’anomenava la paradoxa de Gray i la va proposar l‘any 1936 el biòleg britànic James Gray. Ell va mesurar la velocitat que podien assolir alguns dofins i es va adonar que nedant tant de pressa, el flux d’aigua al seu voltant havia de ser turbulent, de manera que es generaria molta més resistència de la que la musculatura del dofí podia compensar. Per tant, va proposar que la pell d’aquests animals tindria alguna característica que els facilitava el desplaçament dins l’aigua.

Durant molts anys es va estudiar el secret de la pell del dofí, entre altres coses per trobar la manera de fabricar submarins o torpedes més eficients, però no acabaven de treure’n l’entrellat. I fa un parell d’anys van acabar entenent que el secret no estava en la pell sinó en la musculatura. Resulta que els dofins poden generar més energia amb la musculatura de l’aleta caudal de la que en Gray es pensava. La pell no tenia cap secret. Simplement havíem infravalorat la capacitat muscular del dofí i, per tant, no hi havia cap paradoxa.