Arxiu del divendres, 3/02/2017

Doctorat

divendres, 3/02/2017

Llegeixo a la Viquipèdia que el doctorat consisteix en “un període de docència i un de recerca, amb la lectura pública en acabar d’un projecte o tesi doctoral sobre un tema especialitzat”. I des del punt de vista acadèmica és el grau més elevat que es pot aconseguir. “Doctor” és una paraula interessant, derivada del verb llatí “docere” (ensenyar), de manera que un doctor, en el sentit acadèmica vindria a ser “aquell que pot ensenyar”. També relacionada amb “docent” (que ensenya) i amb “docte” (savi, que ha sigut ensenyat).

Una de les coses més interessants de la tesi doctoral, és el moment en que els estudiants s’adonen que allò que estan intentant resoldre ja no ho poden trobar en cap llibre. Fins aleshores, algú els ha explicat coses, els ha donat la informació que havien d’assimilar i la seva feina consistia en incorporar aquests coneixements. Però quan arriben al laboratori per fer un doctorat estan començant a fer les primeres passes endinsant-se en el desconegut. El que s’espera és que empenyin una miqueta més enllà el coneixement en el tema concret de la seva tesi. I adonar-te que ja estàs movent-te en els límits del que sabem és una sensació que pot ser una mica desconcertant.

Una de les decisions més importants que has de prendre quan agafes estudiants per fer el doctorat és identificar els que seran bons investigadors i aquells que només son bons estudiants. Hi ha qui és molt bo aprenent coses, però que resulta negat per imaginar coses noves, per dissenyar experiments o per interpretar dades. I en això t’has de guiar per la intuïció ja que l’expedient acadèmic no dona gaires pistes sobre com serà en el dia a dia de la recerca. Si no tries bé, pots trobar-te amb algú al laboratori que no fa més que esperar a que li diguis que ha de fer o a que interpretis tu els seus resultats. Si, en canvi, tries bé, s’incorpora a l’equip algú amb una nova manera de pensar, de plantejar els problemes i de buscar la manera de trobar els respostes a les preguntes que ens plantegem.

La decisió és encara més important si pensem que la major part de la recerca depèn de la feina dels doctorands. A les notícies sempre apareixen els caps de grup, però els qui estan al laboratori, fent jornades interminables i emportant-se la part més dura (tot i que també la mes divertida) de la feina són els doctorands. Sense ells, la recerca del país simplement s’aturaria.

He de dir que jo he tingut, en general, força sort. Quan miro enrere i recordo les tesis doctorals que he pogut dirigir sento que, en la majoria dels casos, ho vaig encertar. El problema és que en una breu entrevista o en un intercanvi de missatges no pots saber massa cosa sobre la persona que tens al davant. En realitat només busco notar a la mirada un cert nivell d’entusiasme, de ganes per ficar-se en aquest mon de bojos que és la recerca científica. D’altra banda, quan acaben la tesi també experimento una certa angoixa ja que mai estàs prou segur d’haver format bé als teus estudiants. Potser en altres laboratoris haurien aprés més tècniques, haurien fet més contactes amb grups d’alt nivell, haurien publicat millors articles, haurien madurat més com a científics… Una inseguretat que no porta enlloc, de manera que no val la pena donar-hi massa voltes.

En tot cas, avui és un d’aquests dies en què em sentiré insegur i, alhora, una mica orgullós. La doctoranda que m’ha aguantat els últims anys defensarà la seva tesi doctoral i posarà punt i final a la seva etapa d’estudiant. L’últim pas en un camí que va començar fa uns anys, quan vàrem entrar en contacte d’una manera ben curiosa però que em va permetre intuir la mena d’entusiasme-me que buscava. Ara, anys després, m’adono que ja fa temps que vaig deixar d’ensenyar-li res i que, en realitat, anàvem aprenent plegats. Descobrir que tu també estàs aprenent dels teus alumnes és una de les millor coses que et poden passar com a director de tesi. Vol dir que vas triar bé.