Arxiu del dimarts , 7/02/2017

El problema de frenar

dimarts , 7/02/2017

Des que es va anunciar la descoberta de planetes del tipus Terra orbitant Pròxima del Centaure, l’estrella més propera al nostre sistema solar, aquests veïns estel·lars han esdevingut el punt de mira de tots els projectes de viatge a les estrelles. Normal, ja que quan et planteges un viatge d’aquestes dimensions, el més assenyat es començar visitant als veïns més propers.

El problema sempre és el mateix. La distància descomunal que ens separa. Malgrat ser l’indret sòlid més proper, Proxima Centaure està a una mica més de quatre anys llum. Si a la velocitat de la llum es triga quatre anys per arribar, a les velocitats “normals” que podem assolir actualment, la durada del viatge es conta per segles o mil·lennis. Però hi ha alternatives que val la pena explorar.

La més òbvia és la de no anar-hi nosaltres sinó enviar una sonda no tripulada. Un viatge amb humans implicats sí que cau fora de tota previsió tecnològica assenyada. Però el problema segueix en peu. Volem que la sonda arribi i ens enviï informació en un temps raonable. Una proposta va ser la de fer servir petites (molt petites) sondes unides a veles solars que aprofitarien els fotons i altres partícules que emet el Sol (el que s’anomena vent solar) per accelerar a velocitats que ja serien interessants. Posem, un 20% de la velocitat de la llum. Seixanta mil quilòmetres per segon. Les sondes serien molt petites i passarien pel sistema de Pròxima tant de pressa que només hi estarien unes hores, després de vint anys de viatge.

Això és una mica empipador, però és el que passa quan vas molt de pressa; que costa molt frenar. De totes maneres, encara podem fer es coses millor. Ara estan especulant com ho podríem fer per frenar en arribar allà. Recordem que el que enviem és una nau de la mida d’un telèfon mòbil arrossegada per una vela solar de molts metres de diàmetre. Això vol dir que no portem combustible per encendre uns “motors d’aturada”. De fet, tampoc portem cap tipus de motor.

Dons la idea és imitar als mariners i fer servir les mateixes veles per fenar. La sort és que Pròxima de Centaure forma part d’un sistema estel·lar triple. De sempre s’havia parlat de l’estrella alfa de Centaure (αCent.), fins que es va veure que en realitat eren tres. “αCent.A”, “αCent.B” i, finalment, “αCent.C” Aquesta tercera és la que també coneixem com Pròxima de Centaure, ja que ara mateix és la mes propera a nosaltres.

La idea es que el vent estel·lar generat per αCent.A,  combinat amb el seu camp gravitatori, freni una mica la sonda que hi enviem i, sobretot, la desviï de la seva trajectòria, fent-la girar en direcció a l’estrella B. Temps després, quan s’acostés a αCent.B, ja més lentament, es tornaria a frenar i a desviar en direcció a Pròxima, on una tercera maniobra la posaria en òrbita. A més, per començar, la nau hauria de fer el viatge “només” al 5% de la velocitat de la llum.

Tot plegat… Noranta cinc anys de viatge fins Alfa centaure A i B, i quaranta cinc anys més fins Pròxima. Sembla molt, però reduir un viatge de milers d’anys a nomes cent quaranta anys és una gran millora! Ah! I quatre anys més per rebre la transmissió provinent de la sonda, és clar.

Sí. Seguim parlant de temps molt llargs, però… que voleu? La tecnologia no és massa llunyana i ja es van provant veles espacials. Els sistemes de frenada aprofitant la gravetat es fan servir de manera rutinària. En aquest cas seria una frenada fotogravitacional, però el concepte és similar. Fins que ningú inventi un motor Warp funcional, haurem de jugar amb aquestes magnituds.