Arxiu del dimarts , 21/02/2017

Aquell roig tan bonic…

dimarts , 21/02/2017

Els humans tenim la gran sort de veure el mon en color i de manera tricromàtica. Això vol dir que detectem el blau, el verd i el vermell, i les combinacions d’aquests tres són les que generen la grandiosa gamma de colors amb que reconstruïm la realitat a la nostra ment. El motiu és que tenim tres tipus diferents de cons, les cèl·lules detectores de la llum de color. Unes responen a la llum verda, les altres a la blava i les terceres a la vermella. Tot això ens sembla molt normal i donem per fet que tothom veu el mon igual que nosaltres, tot i que en realitat no tenim manera de saber-ho. Qui sap si el que a la teva ment es genera com a “groc” és similar al que es genera en la meva consciència. Assumim que sí, i ja que els cervells són similars, el més probable és que sigui així, però del cert no ho sabem.

El que sí que tenim clar és que hi ha persones que no detecten algun color ja que algun dels tres receptors no funciona correctament. Aleshores parlem de daltonisme ja que aquesta condició va ser descrita per el metge John Dalton, que la patia ell mateix.

Un detall interessant és que la majoria d’animals només tenen dos detectors. Els humans som privilegiats ja que podem detectar el vermell mentre que per molts dels animals, el món el veuen en una paleta de verds i blaus. N’hi ha que ho tenen pitjor i només detecten blanc o negre, però també n’hi ha que tenen més detectors i veuen l’ultraviolat, l’infraroig o altres tons intermedis… i no tenim ni idea de com recreen aquesta informació a la seva ment.

El cas dels humans no és exclusiu i la mutació que va permetre que aparegués el detector de vermell va aparèixer en els primats. De fet va sorgir tant als del nou món com els del vell món, de manera que se suposa que la mutació va tenir lloc al menys dues vegades al llarg de l’evolució. Bàsicament és un canvi en el detector del verd (la cloropsina) que fa que respongui al vermell (la eritropsina).

Que aquest canvi tingués lloc tant en simis del nou món com en els del vell i que la selecció la mantingués, indica que ha d’aportar algun avantatge per sobreviure. Certament el mon és més bonic i interessant, però aquestes coses no tenen valor adaptatiu. La idea general és que identificar el vermell permet triar amb més eficàcia els fruits dels arbres. Els veus més clarament sobre un fons de fulles verdes i tens més informació sobre el seu estat de maduració. Per uns animals que cada vegada feien servir menys l’olfacte i més la vista, aquesta característica era molt avantatjosa. I sinó, mireu la foto del costat i notareu en quin cas es veuen més fàcilment els tomàquets! (També podem especular en com ho veuríem si poguéssim detectar l’ultraviolat)

Sembla lògic, però faltava demostrar-ho. De teories plausibles, el món de la biologia evolutiva en va ple, però que es puguin demostrar ja és una altra cosa. La sort és que hi ha un tipus de macacos en el que un cert percentatge no distingeixen el vermell. Com si fossin micos amb daltonisme. Aprofitant això, es va analitzar el temps de resposta per trobar i agafar els fruits de color sobre fons verd i es va veure que, efectivament, els que detectaven el vermell eren més ràpids a l’hora d’agafar el menjar.

De manera que al final, si podem gaudir del roig esclatant de les flors, les postes de sol o els llavis d’aquella noia tant bonica, potser sigui gràcies a que fa uns quants milions d’anys uns micos mutants podien anar més de pressa que els seus companys a l’hora d’agafar la fruita.