Maneres de mirar un edifici

La setmana passada es va anunciar que RCR, un grup d’arquitectes d’Olot, havien guanyat el premi Pritzker, el més prestigiós en el món de l’arquitectura. Naturalment, el ressò ha sigut important i han aparegut per tot arreu mostres de la feina d’aquests arquitectes ressaltant  la feina que han fet, la manera com els edificis que han creat s’integren en el paisatge, l’estil minimalista i com això contribueix a generar benestar…

Estic segur que tot això és cert, i una mirada ràpida a les seves obres em fa pensar que encara es podrien dedicar més adjectius a lloar-ne les seves virtuts. Però quan es parla d’arquitectura, sovint tinc la sensació de que la bellesa estructural i aquests detalls que s’esmenten, tot i ser molt importants, impedeixen veure la resta de l’art i l’enginy que s’amaga rere qualsevol edifici.

Recordo una entrevista de fa molts anys a un artista de l’espectacle que confessava haver començat a estudiar arquitectura de jove. Ell esperava aprendre a fer bonics dissenys d’edificis i construccions artístiques però va topar amb un curs on el que estudiaven eren temes de resistència de materials, vectors de distribució de forces, mecànica de fluids, requeriments energètics, termodinàmica, càlcul numèric, geometria diferencial i coses similars. I és que rere l’aspecte exterior de l’edifici, s’hi amaga una quantitat de física, química, electrònica, acústica, hidrodinàmica i tecnologia en general que resulta extraordinària.

Això passa des de sempre. Admirar una catedral medieval consisteix molt sovint en identificar les referències a motius religiosos, els períodes de construcció o la història que s’amaga en l’interior de les parets del temple. Però mirar-la intentant endevinar com es reparteixen les forces per mantenir l’edifici dempeus permet aconseguir una visió ben diferent de la construcció. A Istanbul, on les esglésies i les mesquites es caracteritzen per tenir cúpules, vaig passar una bona estona mirant l’església de Hagia Sofia intentant entendre com havien pogut construir aquella cúpula immensa i com podia haver resistits tants segles.

Ara ja no ens sorprèn veure edificis de centenars de plantes d’altura, però la seva estètica ens pot fer passar per alt el tour de force que implica la seva construcció. Des de fer arribar aigua a les plantes més elevades fins a compensar la força dels vents que pot ser diferent en diferents pisos. Per no oblidar la necessitat de desenvolupar materials prou lleugers i resistents, flexibles però sòlids, aïllants, però permeables…

Un edifici és com un organisme. En podem admirar la part estètica o la funcional, però quan ens endinsem en la fisiologia, el metabolisme, les adaptacions que presenta i les maners com s’ho fa per mantenir el seu funcionament, descobrim que és molt més extraordinari del que semblava. I, com passa amb els organismes, l’excel·lència en els edificis s’aconsegueix quan conflueixen el virtuosisme tècnic amb la funcionalitat i l’art. Aquests són els que guanyen premis, és clar.

 

3 comentaris

  • Daniel Closa

    09/03/2017 17:28

    Carquinyol: Cert. No només els edificis. Gairebé tot, quan es mira una mica en profunditat ofereix visions insospitadament interessants

    Jordi:I fins i tot en aquests casos més senzills, si es grata una mica es descobreix un munt de detalls tècnics que solen passar desapercebuts

  • Jordi

    09/03/2017 9:22

    Com amb els éssers vius, també n’hi ha de més senzills però meravellosos. Si no, mireu la pista d’atletisme d’Olot dissenyada per ells.

  • Carquinyol

    09/03/2017 8:49

    Als estudiants d’Arquitectura justament són aquestes assignatures més ‘tècniques’ les que els hi solen costar més de superar. Realment és una carrera molt exigent.

    Però, com passa a tot arreu, quan les coses es fan bé són una meravella, només que en aquest cas, a més, són prou visibles els resultats.